l’histrionisme partitocràtic, el pitjor perill per a la independència

Ja se sap que no hi ha res més apetitós per a un polític que un micròfon. Els micròfons són per als nostres líders com els caramels per als nens, i, de la mateixa manera, si en fan un ús descontrolat solen quedar empatxats. Sembla que és aquest, l'efecte dels darrers dies, en què la sobrecàrrega de polítics i micròfons ha produït un considerable mal de panxa -o de cap- col·lectiu. Just en el moment que hi hauria d'haver més sordina a la premsa i més paraules de portes endins, allà on maduren els consensos, s'armen els acords i es llimen els desacords, és precisament quan els dóna per parlar sense aturador.

I no se'n salva ni Déu, perquè tant s'hi abraonen els de la bicicleta, que ara els dóna per no voler votar en una votació ciutadana -ells que van de paladins de la participació-, com els republicans, que tenen una necessitat una mica infantil de marcar paquet davant els convergents, com aquests darrers, que, per boca de l'amic Homs, últimament callats estarien més macos. A excepció dels de la CUP, que sent els més puretes de tots resulta que són els més prudents, estem vivint una explosió de paraules sobreres i una inquietant escassetat de silencis intel·ligents.

Molt soroll per a no res, manllevant el clàssic.

Resultats 2012 copyPodrien callar una estona? És a dir, podrien negociar, pactar el que hagin de pactar, esgotar el diccionari de sinònims -o d'antònims, si s'escau-, esgargamellar-se de goles i d'idees i, al final de tot, devorar els micròfons quan ja sàpiguen d'una punyetera vegada què volen ser quan siguin grans? De fet, per demanar, podrien ser una mica més adults, please? Perquè fins i tot malgrat el meu optimisme militant -i la convicció que no farem el ridícul en aquest moment tan transcendent-, he de reconèixer que l'espectacle d'aquests dies, amb tant histrionisme polític rondant pels informatius, resulta decebedor. Per descomptat que puc entendre els desacords, les crítiques i fins i tot les emprenyades dels uns amb els altres i viceversa. Però també cal dir que a la ciutadania li importen una merda els intricats motius pels quals passegen la seva desunió davant les pantalles, quan els temps exigeixen més cervell i menys estómac. I, no cal dir-ho, molta més confiança each other. En el fons crec que el pitjor és això, no tant la desunió puntual -que s'ha de refer amb els paràmetres adequats-, com la necessitat de donar una declaració cada minut, no fos cas que perdessin la seva dosi permanent de protagonisme.

Estem vivint una explosió d'histrionisme, protagonisme, tactisme, curtterminisme i la resta d'ismes de la desfeta política. I sabem prou bé que aquesta mena d'explosions són, en el fons, implosions que es carreguen l'invent des de dins. Per una vegada, doncs, seria bo que els nostres líders treballessin més els seus silencis que les seves paraules, atès que aquests dies van tan plenes de gestualitat com buides de significat.

22-X-14, Pilar Rahola, lavanguardia