BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Ebola, una radiografia política", Gregorio Morán

N'hi hauria prou amb la desagradable història de la Teresa, el seu marit i el gos per convertir l'arribada de l'ebola a Espanya en un brutal retrat d'època. El que estem vivint i contemplant són una sèrie de seqüències que conflueixen en una pregunta: en quines mans estem? No es tracta tan sols d'haver superat el nivell d'incompetència que solen practicar els poders públics, la qual cosa ja seria molt, sinó el desvergonyiment amb què es mostra, s'exerceix i fins i tot s'exhibeix, amb impunitat absoluta.

Primer es porten els pacients missioners de l'Àfrica, Miguel Pajares, de 75 anys, i Manuel García Viejo, de 69, per una decisió catalogada de "sociopolítica", o el que és el mateix, per treure'n rendiment polític en un moment en què la sanitat pública s'està fent miques i la societat ho pateix. Una bona oportunitat per donar un cop d'efecte: demostrar l'altíssim nivell de la sanitat pública espanyola, o el que és el mateix, aquí no passa res i els que protesten ho fan per raons espúries.

Primera qüestió: qui va prendre la decisió de portar el primer missioner des de Libèria? Encara no tenien ni els sèrums i ni les medecines que havien demanat a Suïssa. Va ser en una reunió de facultatius experts en el tema, o va partir d'una notòria incompetent en tots i cada un dels camps que ha treballat, com és el cas d'Ana Mato, llicenciada en Polítiques i Sociologia, els coneixements de la qual en medicina estan a la mateixa altura que els meus?

En quines mans estem? I si fos una decisió estrictament política? Muntem un circ, portem els capellanets amb un gran rebombori mediàtic, i demostrem no només el nostre interès per la seva abnegació sinó també la nostra capacitat. En el fons, diguem-ho sense pal·liatius, els van portar per morir i amb absolut menyspreu, per ignorància i incompetència, de les conseqüències d'una aventura com aquesta.

On hi havia una responsabilitat solidària, ara afrontem un risc d'epidèmia amb implicacions humanes i econòmiques de primer ordre. No és qüestió de dimitir o no, un assumpte accessori, sinó d'autocrítica política i desaparició de la vida pública, per evitar fer-nos per enèsima vegada la mateixa pregunta del milió: en quines mans estem? Qui va assumir el risc i va donar llum verda a l'aventura més perillosa que ha tingut el PP en la seva recent etapa governamental?

Per a desgràcia de la vanitat dels talibans del patriotisme això va molt més enllà de Catalunya, la consulta i la reforma de la Constitució. Estem en una situació d'emergència en mans d'uns frívols irresponsables. Potser aquesta és la característica de la nostra època: la frivolitat unida a una inexperiència que és la mare dels irresponsables, que després ho resolen tot al·legant que mai no es van imaginar unes conseqüències com aquestes.

Una cosa positiva? No en trobo cap fora de la radiografia social. Primer, conforme als hàbits de la casta, les medalles per la genial i sensible decisió de portar els missioners a Espanya per morir al costat dels seus. Mentida. El circ es va acabar quan van arribar a l'hospital Carlos III, la nineta dels ulls sanitaris del PP i els desmuntadors de la sanitat pública a Madrid. De debò algú pot imaginar que els portessin per morir? A més, de manera fulminant; un va durar cinc dies, l'altre tot just tres.

11-X-14, Gregorio Morán, lavanguardia