BARCELONA RADICAL
radicalparty

"La decisió és a Catalunya", Rafael Nadal

Si els partits catalans que han pactat la consulta ho volen així, aviat viurem unes eleccions autonòmiques avançades i plebiscitàries, hi haurà una llista o llistes de concentració, sabrem finalment quina és la voluntat dels catalans en relació amb la independència i els actors polítics espanyols hauran d'esperar esdeveniments sense possibilitat momentània d'intervenció. Tot amb la Constitució a la mà. Són conscients, el Govern i els partits espanyols, que si els partidaris de la consulta mantenen la unitat els esperen tres mesos en què no tocaran pilota, tot estarà en mans catalanes i ells s'hauran de limitar a fer d'espectadors?

No sé si al final aquesta serà la via que escolliran els partits catalans pro consulta. No sé si seran capaços de mantenir la unitat política i la complicitat, fins ara eficaç, amb les organitzacions promotores de la mobilització popular. No sé si sabran resistir la temptació populista de l'agitació i la desobediència, que els proporcionaria una mica d'èpica però els restaria transversalitat i convertiria tot el procés en blanc fàcil de l'aparell legal de l'Estat. No sé, en definitiva, si podran resistir les pulsions autodestructives, que no són infreqüents en la política catalana, quan té una cita amb la història. Però si no s'equivoquen, a partir d'ara només ells tindran la plena capacitat de decisió i tindran a les seves mans el ple control del procés.

El que decideixin en els propers dies ens donarà la mesura exacta del seu lideratge i ens permetrà intuir un possible desenllaç. Si el Govern català i els partits que li donen suport es decanten per una convocatòria electoral en substitució de la consulta, el calendari polític s'accelerarà i alguns descobriran que han perdut miserablement el temps i han deixat escapar el control de la situació.

La política espanyola podria haver modulat el procés acceptant un referèndum pactat a les Corts a partir de la sobirania espanyola; podria haver tolerat una consulta a partir de la llei catalana, reafirmant el caràcter no referendari; o podria haver consensuat altres fórmules per donar veu als ciutadans i saber, d'una vegada per totes, la representativitat de cada posició. Tot legal, acordat i sota control de l'Estat. No han volgut, i ara la pilota està a punt de caure als peus del president Mas, lliure de marca, sol a l'àrea i amb tot a favor per marcar.

És evident que la convocatòria electoral només depèn del president de Catalunya; la llista única, o les llistes de concentració amb un primer punt consensuat a favor de la independència, depèn també exclusivament de la voluntat de pacte dels partits catalans; i l'èxit d'aquestes llistes només depèn de la decisió majoritària dels ciutadans de Catalunya.

A Madrid i en alguns despatxos de Barcelona s'havien cregut les seves mateixes fantasies i s'havien convençut que aquest moment no arribaria. Doncs ja ha arribat. I són ells mateixos els que han pressionat la política catalana en aquesta direcció. Si els partits catalans concreten aquest camí, la política espanyola ja no hi tindrà res a dir (més enllà de fer mítings i promeses). Almenys durant els dos o tres mesos en què es desenvoluparia la campanya electoral.

Depenent només de voluntats catalanes, podríem assistir a unes eleccions legals, en compliment estricte de les lleis espanyoles, i sotmeses a la dinàmica hegemònica del sistema català de partits, clarament independent de l'espanyol. Aquesta és la via que Espanya haurà triat si els partits catalans pro consulta no es barallen i es mantenen units.

Si els ciutadans atorguessin la majoria als partidaris de la independència, ningú no podria discutir-ne la legitimitat. Ja no es podria parlar de majories dubtoses, de majories silencioses, de fantasies ni de manipulacions. Un front electoral plebiscitari dóna més possibilitats d'èxit a l'independentisme que la consulta. I pot seure a la taula de negociació una coalició blindada i endurida: amb un mandat clar de negociar la via d'accés a la independència -en la línia, ara sí, dels antecedents internacionals- i amb poques possibilitats de pactar sortides que no parteixin del reconeixement de la plena llibertat de Catalunya.

El Govern espanyol es va creure la profecia d'Aznar i esperava que els partits catalans caiguessin en la temptació d'ignorar la llei i s'endinsessin en la via de l'agitació. Potser acabarà passant. Ho sabrem d'aquí a pocs dies. Però si no passa, si els partits del pacte per la consulta es mantenen ferms en les conviccions, blinden la unitat d'acció -amb una llista unitària o amb dues d'accents ideològics diferents- i opten per la via legal de les eleccions plebiscitàries, el Govern Rajoy haurà condemnat a la derrota, més que no ho estaven, els contraris a la secessió.

No pronostico res. S'ha de ser molt il·lús per pronosticar una sortida concreta quan hi ha en joc tants actors i tants condicionants. Però no descarteu l'escenari. Una hipòtesi en la qual quedarien superades les actuals discussions jurídiques, no hi hauria marge per al debat entre legalitat i legitimitat i quedarien momentàniament aparcades les confrontacions entre sobiranies. Els catalans votarien, ho farien d'acord amb la llei espanyola i el Govern d'Espanya i els partits espanyols quedarien fora de joc. Simples espectadors. Fins a l'hora de seure a taula, amb poc marge per a la negociació.

3-X-14, Rafael Nadal, lavanguardia