BARCELONA RADICAL
radicalparty

"La desobediència civil", Juan-José López Burniol

Sovint se sent parlar alegrement, en els dies que corren, de desobediència civil i de ruptura de la legalitat, que són coses diferents. Fa temps que em vaig ocupar d'aquests temes i ara en torno a parlar, com llavors, basant-me en un text de Hannah Arendt, Sobre la desobediència civil (1970). En aquest treball, Arendt afirma que, en principi, la infracció de la llei no es pot justificar per mitjà de la mateixa llei. No obstant això, s'esforça per sortir d'aquesta contradicció. La primera via que explora té un antecedent il·lustre, Sòcrates, per qui la desobediència de la llei tan sols es justifica si l'infractor està disposat a rebre el càstig corresponent, una convicció que a ell el va portar fins a la mort. Però l'acceptació de la cicuta és un recurs extrem. I Arendt tampoc no admet l'homologació de la desobediència civil amb l'objecció de consciència, malgrat que s'assemblen, ja que l'objecció és un acte individual mentre que el protagonista de la desobediència civil és un grup. Però és precisament en aquest caràcter col·lectiu de la desobediència civil que Arendt es fonamenta per intentar justificar-la. Aquest és el seu pensament:

1. La desobediència civil sorgeix quan un grup significatiu de ciutadans es convenç que els canals per aconseguir canvis estan obturats, o que el Govern persisteix en una línia que genera greus dubtes pel que fa a la seva legalitat o a la seva constitucionalitat.

2. No es pot equiparar la desobediència civil amb la criminal, perquè hi ha una gran diferència entre el criminal que s'amaga i el desobedient que desafia la llei a la llum del dia. A més, la desobediència civil és incompatible amb la violència, ja que, a diferència del revolucionari, el desobedient civil accepta l'autoritat existent i la legalitat general.

3. Les societats modernes estan subjectes a un accelerat procés de canvi, que el dret legalitza un cop s'ha produït, però que sol ser resultat d'accions extrajurídiques. Davant aquest canvi, els canals de participació política dels ciutadans molt sovint són insuficients. De fet, el sistema representatiu es troba en crisi, en bona mesura perquè els partits s'han burocratitzat.

4. Per aquesta raó, a la desobediència civil li correspon una rellevància creixent en les democràcies modernes: constitueix una manifestació extrema del dret del poble a associar-se per reclamar al Govern o per protestar per les seves decisions.

5. Aquest dret a associar-se per dissentir es fonamenta en el fet que l'obligació moral de complir la llei neix del consens originari fundacional de l'Estat, que limita el poder dels ciutadans i fonamenta el poder del Govern, però que no enerva el dret d'aquells a participar en les tasques d'aquest.

6. Per tant, aquest consens originari implica el dret a dissentir, per exemple, d'una guerra que es veu il·legal i immoral i que es considera promoguda mitjançant un engany crònic. (L'exemple és d'Arendt, que es referia a la guerra del Vietnam, però n'hi ha molts més).

7. Per tant, l'associació per dissentir pot arribar a ser l'únic mitjà d'acció, cosa que significa que la desobediència civil representa l'última forma d'associació voluntària.

Es pot, segons això, trobar un fonament legal a la desobediència civil? Hannah Arendt ho dubta i proposa acceptar-la mitjançant la seva institucionalització política, atribuint a les minories que la practiquen el mateix reconeixement que s'atorga als grups d'interès.

En qualsevol cas, crec que hi ha una base ferma per distingir la desobediència civil de la ruptura de la legalitat. Així, en la desobediència civil, es desobeeix una llei concreta però es continua respectant l'ordenament jurídic en conjunt i, per tant, s'acata la sanció que aquest imposa per aquella desobediència. És a dir, s'incompleix la llei però es paga per fer-ho. Contràriament, la ruptura de la legalitat no es constreny a una norma concreta sinó que rebutja tot el sistema jurídic (també la sanció per la ruptura), i implica un acte de franca subversió revolucionària que obre la porta a una confrontació oberta amb l'adversari, que ja no es resoldrà d'acord amb el dret sinó de resultes de la dialèctica de les forces en presència. En conseqüència, finalment triomfarà qui disposi de més força en aquell moment. És, per tant, extremadament greu la decisió de trencar la legalitat, ja que la civilització és una escorça molt fina i subtil, resultat d'una tasca de segles, que ha costat ímprobes esforços de teixir però que es destrueix en un no res i gairebé sense sentir-ho.

20-IX-14, Juan-José López Burniol, lavanguardia