Pedro Sánchez o la democràcia d’espectadors (i, a sobre, l’espectacle és dolent)

En la seva gira mediàtica, Pedro Sánchez no deixa de repetir que, a més de guapo, és doctor i professor d'economia, que ha estat a l'atur i que va deixar temporalment la política desconcertat per les seves corrupteles i la generació tap que impedia el relleu generacional. L'altra nit va assegurar a El hormiguero que hi ha tornat per "canviar la política". És encomiable l'elevada aspiració del flamant secretari general de PSOE, encara més quan avui difícilment aconseguim canviar una coma de nosaltres mateixos. El punt fort de Sánchez ha estat la seva intrepidesa per llançar-se a l'arena. El feble? la seva inconsistència. Podria ser un estil Suárez -ben plantat, amable, educat- però per a això hauria de desmuntar el vell PSOE com Adolfo va liquidar el franquisme.

En un món en el qual els conceptes aspiració i proximitat han transcendit els seus propis límits, cal substituir la metàfora per un rostre. Dimecres passat, mentre Pablo Motos entrevistava Sánchez, a la pantalla del darrere apareixien imatges de Pablo Iglesias, aconseguint un pla superposat de tots dos. És evident que el socialista ha après la lliçó del professor Iglesias: cal estar a tot arreu a tota hora, aconseguir que el ciutadà corrent conegui almenys la teva cara, si no el teu discurs. Ja sigui entrant en directe per condemnar el toro de la Vega a Sálvame -amb una mitjana d'un milió i mig d'espectadors- o aguantant brometes de les marionetes d'El hormiguero (més de dos milions). La nostra és una democràcia d'espectadors, així que, avui més que mai, cal tenir els mitjans com a aliats quan la poderosa empatia ha suplert el contingut ideològic. Els assemblearis de Podem han seguit el mandat leninista d'infiltrar-se en els mitjans i aprofitar per llançar un "missatge populista" que, diu Sánchez, dóna "solucions falses a problemes reals". En el seu cas, la lògica de convertir el porta a porta en share a share es construeix sobre una relectura de McLuhan: El personatge és el missatge.

20-IX-14, J. Bonet, lavanguardia