BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Porna, el porno feminista", Erika Lust

Erika té l'aspecte angelical, adorable i naïf que un mai no espera trobar en una directora de cinema porno. I malgrat això és l'única dona de tot l'Estat espanyol que ostenta aquest lloc, amb un imperi al darrere i una discreta, subtil, intel·ligent mirada crítica sobre el gènere. També en això ha trencat motllos aquesta sueca establerta a Barcelona des de fa anys. Acaba de presentar el seu darrer treball: XConfessions.

Va estudiar la carrera de Ciències Polítiques en una prestigiosa universitat on va conèixer Linda Williams, la catedràtica que li va ensenyar a aprofundir en les conseqüències socials de la pornografia. "Em va inspirar a iniciar la meva carrera en un racó de l'esfera cultural sempre maleït i fosc. Vaig veure el món amb unes altres ulleres, vaig saber que podia desconstruir-lo". Des d'aleshores s'ha dedicat ha crear pel·lícules sobre la fascinació, el fetitxisme, la plenitud, la rendició, la solitud o la llibertat, totes embastades amb escenes "sexualment explícites i estèticament emotives".

  XConfessions, més que pel·lícules porno són contes eròtics. Aquesta era la intenció?

Si, ja ho vaig fer amb Cabaret Desire, la potència del conte eròtic és insubstituïble. XConfessions és un projecte que va néixer amb intenció de renovar, de donar un altre aspecte a la pornografia. És una obsessió conceptual amb la qual treballo des de fa anys.

Però aquesta vegada sorgeix arran de la gent que li han explicat les seves fantasies sexuals...

Hi havia tanta gent que m'enviava les seves històries, que em reclamava una altra manera d'explicar-les! Gent que demanava a crits un nou discurs, el d'una joventut oberta, liberal. Una mirada neta del sexe! Gent que sentia -igual que jo- que la seva sexualitat no estava representada a les pel·lícules porno a l'ús.

La primera vegada que el seu nòvio la va convidar a veure una d'aquestes pel·lícules es va sentir incòmoda.

Molt! Perquè el que veia no reflectia per a res el que per a mi era el sexe. Com jo moltes altres joves. Ara, per sort, la mirada crítica dels nostres joves ja és una altra, no veuen el sexe com a pur mecanisme malabar. Vull provocar més reflexió, més emoció.

Aleshores arriba una generació sense sentiment de culpa?

Exacte. Una generació que no considera una vergonya veure una pel·lícula eròtica, però reclama qualitat. El sexe és una cosa massa complexa, massa important, com per deixar-la en mans de Rocco Siffredi!

Les històries d'Erika Lust -i ja en té centenars- sorgeixen en llocs quotidians: una oficina, un menjador... res sofisticat.

Perquè així és com sorgeix en la vida real! Cal normalitzar-ho, no tot seran cortines de vellut i artefactes masoquistes.

En els càstings vostè prefereix gent anònima a actors professionals.

Barrejo. Avui les xarxes socials et porten fins a gent que, potencialment, pot funcionar bé en aquestes pel·lícules. Cada dia rebo munts d'ofertes.

Quins límits ètics s'ha autoimposat?

Els legals. Quan tu convides la gent que t'expliqui les seves experiències sexuals has de vigilar, sempre es cola algun boig d'internet. Hi ha monstres a internet, algun troll. Però pocs.

Quin és el criteri per elegir un actor o una actriu porno?

El primer que valoro és l'actitud. El segon, que m'agradi físicament i que no sigui de plàstic. I després he d'investigar, saber-ne molts detalls: quines són les seves preferències sexuals, si s'han operat o no, quin tipus de pèl púbic tenen, que no estiguin malalts, que segueixin els controls sanitaris, si els seus pares saben el que estan fent...

Per què sempre són tan joves? És que els més grans de 40 no tenen vida sexual?

Ah, això és interessant. És molt molt difícil trobar gent que vulgui fer aquests papers a partir dels 30 anys. Jo crec que els joves són més lliures. Els grans temen perdre l'anonimat, el que dirà el veí, el que pensarà l'altre... Sembla mentida però a partir dels 30 prefereixen el sexe privat al públic. Entre 20 i 30 la gent se sent més còmoda amb l'exhibicionisme.

Alguna vegada li han dit "gràcies, has salvat la meva vida sexual"?

Em passa sovint. L'última vegada, una dona acabada de separar, a la perruqueria. Tenia més de 40 anys i desconeixia el que era un vibrador. Al final, rient, em va donar les gràcies.

Erika Lust és l'única directora de porno a Espanya?

Crec que sóc l'única en actiu, amb una empresa al darrere rodant durant tants anys. Existeixen projectes particulars o amateurs però no amb la nostra estructura. Jo, en realitat, sento que he muntat un laboratori audiovisual amb el qual puc jugar.

Se sent més a prop del que pretenia fa deu anys, quan va començar per aquest camí?

Per fi em sento en pau, més a prop de la meva intenció inicial que era canviar el concepte que teníem de la pornografia. Encara que continua sent delicat. De vegades, quan em pregunten a què em dedico, sento que si només deixo anar la paraula pornografia la gent s'espanta.

Encara?

Esclar! Perquè tenen dins la seva ment aquest concepte negatiu, d'una cosa bruta i maleïda. Jo vull que ho vegin d'una altra manera: cinema adult independent. Perquè a mi mateixa, de vegades, el concepte porno em repugna, em fa vomitar, si s'entén com el que va ser en els anys vuitanta o noranta.

En aquelles dècades, diu vostè, era un gènere estèticament menyspreable.

Lleig, es va fer un porno realment lleig. El gènere que a mi m'interessa dur al cinema és el sexe amb ànima. I per canviar qualsevol tendència, en el món, necessites crear una massa crítica.

Àmbit privat o públic?

Privat. Quan veig les meves pel·lícules en una sala, em poso vermella. Perquè sé que és un gènere que va néixer amb un objectiu obvi: excitar-se. I això s'ha de quedar a casa, no s'ha de distribuir.

La disgusta l'última etiqueta que li han penjat: pornografia feminista?

En absolut, jo sóc feminista per a qui sàpiga de debò el que això significa. Però cal matisar... no és que no m'agradi, és que he d'especificar: què entenc per porno? i per feminista? Són dues paraules que segueixen tenint connotacions fosques, negatives, per a molta molta gent. No per a mi.

Quan està gravant escenes d'aquest tipus i sorgeixen situacions incòmodes, com resol la papereta?

Quan això passa, sovint és perquè els actors no es coneixen. No sorgeix la millor química! Per això m'agrada rodar amb parelles on hi hagi feeling previ. Però si la cosa no funciona, si no tenim l'erecció d'un home, podem variar l'escena... rodes una pel·lícula més eròtica i menys explícita.

Alguna vegada ha demanat a tot el seu equip que surti de la sala i deixi els actors sols?

Sí, quan els intimida estar davant de vint persones. En una ocasió una parella -que també ho era en la vida real- va ser incapaç de fer l'amor davant de l'equip. Així que els vaig dir: "Tanco la porta, us deixo la càmera allà, sols". Vam sortir i cap problema.

Entre totes, quina ha estat l'escena més difícil de rodar?

Durant la meva primera escena homosexual entre dos homes no vaig saber com reaccionar. Desconeixia aquest món, així que els vaig dir: "Vosaltres mateixos". I va funcionar.

No tothom serveix.

Qualsevol home allotja, al seu interior, la certesa que podria ser actor porno alguna vegada. A vegades els he d'explicar que pots ser el millor amant del món i un pèssim actor porno.

Lara i Liv (per Liv Ullman), les seves nenes, tenen ara 7 i 4 anys. Com els explicarà la professió de la mare?

Amb molta naturalitat. No em fa por el que jo els digui, em fa por el que els diguin d'altres. Pares, companys... Però estan creixent un una llar equilibrada, amb pares que els traslladen valors sòlids, ments obertes. Hi confio.

A quina edat podran veure les seves pel·lícules?

La resposta correcta seria dir que als 18. Però tots sabem que un adolescent ja s'interessa pel sexe als 15 anys. A aquesta edat ja ho han mirat tot per internet. Aquest és el problema! La majoria troba material terrible, nefast, masclista, violent. Com molts pares, no em preocuparà que mirin sexe, sinó quin tipus de sexe.

Potser el que necessitem no són més dones sinó més homes feministes.

Completament. Ells no són l'enemic, i molts ja s'han adonat que no volen certes actituds per a les seves filles. A Suècia això ho tenen molt clar.

Quina diferència hi ha entre la sexualitat d'una jove espanyola i la d'una sueca?

Per començar, la sueca ha crescut en una societat on home i dona són un equip. Quan t'ensenyen que la parella és un binomi harmònic, és molt difícil que caiguis en la dominació.

Aquí van augmentant els casos de violència domèstica que acaben en assassinat.

A Suècia això no va aixi, no s'arriba a aquestes xifres alarmants. Jo crec que alguns homes, a Espanya, encara no resisteixen que una dona trenqui amb el paper tradicional que se n'espera. Al meu país els ministres es defineixen com a feministes... I no passa res! Aquest diumenge tenim eleccions i, per primera vegada, sembla que el partit feminista entrarà al Parlament. I ningú no s'alarma!

Els eduquen en aquests termes i aquests patrons.

Allà no hi ha cap adolescent d'institut que no hagi estudiat el feminisme com a moviment. A Espanya preguntes a algunes noies i encara creuen que les feministes són un grup terrorista l'objectiu del qual és eliminar els homes. Sisplau! Això és no entendre res. És trist. Quan les educaran? No hem aconseguit explicar encara això? Quan parlem de feminisme estem parlant de drets humans.

13-IX-14, N. Escur, lavanguardia