on la llei electoral no serveix per a millorar la democràcia sinó per a empitjorar la partitocràcia
L'important és participar. Aquest eslògan de l'idealisme social sembla tenir més vigència que mai. Tot i això, en la política, com en l'esport, el que és important en realitat és guanyar. Fins i tot a costa de forçar el reglament. Al cap i a la fi, i com recorda el que va ser líder del Partit Liberal canadenc, Michael Ignatieff, al seu llibre Fuego y cenizas, les protestes davant la falta de respecte a les regles i la pèrdua de qualitat democràtica només provoquen "badalls" entre el públic. Les reaccions sancionadores es limiten al petit grup de ciutadans que segueixen amb atenció les jugades. La política no és el futbol.
La controvertida proposta de reformar el mètode d'elecció dels alcaldes apareix, per tant, com un clar intent de modificar el reglament davant un partit que presenta més dificultats de les previstes per a l'únic equip, el PP, amb capacitat en aquest moment, gràcies a la seva majoria absoluta a les Corts, per fixar les normes en solitari. I que pot fer-ho, a més, sense risc d'un càstig dels seus votants.
En essència es tractaria de convertir en majories absolutes les previsibles majories relatives -algunes francament exigües d'acord amb els resultats de les recents eleccions europees del maig- a les quals poden aspirar els populars en la major part de les grans ciutats i capitals de província en els comicis locals de la pròxima primavera. I aquestes taumatúrgiques majories absolutes assegurarien a l'actual partit al Govern espanyol unes alcaldies que bé podrien perdre si l'oposició unís les seves forces.
El principal argument a favor de la reforma -dins d'un projecte de regeneració democràtica paradoxal, ja que va en contra de les preferències per una proporcionalitat més gran que expressen els espanyols- és impedir que una "coalició de perdedors" pugui arrabassar el consistori al partit més votat i imposar al capdavant de l'alcaldia una persona que no han elegit els ciutadans (com si es tractés d'unes eleccions presidencials quan, en realitat, el que voten els electors als comicis locals és la composició del ple municipal que, al seu torn, elegeix l'alcalde). I de fet, el sistema més estès per a les eleccions locals a Europa és el proporcional sense prima per al guanyador. Això sí, d'entre els grans països, França, Itàlia i la Gran Bretanya funcionen amb diverses variants del sistema majoritari, mentre que a Alemanya el sistema d'elecció depèn de cada territori federat.
En el cas espanyol, l'apocalíptica perspectiva (per als qui poden perdre el poder, esclar) que no governi el partit més votat és només un futurible. La realitat actual no exhibeix una xifra significativa de casos, en l'àmbit de les grans ciutats, en els quals el partit més votat hagi estat apartat del poder per una amalgama de "forces negatives". Així, per exemple, de les 52 capitals de província, actualment només en cinc no té l'alcaldia el partit més votat. I d'aquestes cinc, només en dues es podria parlar d'una certa "perversió" del resultat electoral per efecte d'una "aliança de perdedors".
De fet, a Ourense, Segòvia o Pontevedra, la distància entre el PP i el partit que ocupa l'alcaldia és en algun cas de tot just tres dècimes (de manera que es registra un empat en nombre de regidors). I els que decanten la balança sumen més de deu punts en percentatge de vot. Només a Lugo -on l'avantatge del PP sobre el PSOE és de gairebé sis punts- o a Saragossa -on supera els 14 punts- es registra la paradoxa que una formació amb entre el 41% i el 44% dels sufragis es vegi desplaçada de l'alcaldia (encara que els "perdedors" sumin en conjunt entre el 45% i el 50% de les paperetes).
Certament, amb més de 8.000 municipis en el conjunt d'Espanya és possible trobar molts més exemples en els quals no governa la llista més votada (des de Vigo fins a Sant Vicenç dels Horts). I si la prospecció s'amplia al passat, els casos poden adquirir més vistositat i afectar el partit que ara aspira a corregir aquesta "disfunció" i a neutralitzar així les seves pròpies temptacions: el 1989 el PP va aconseguir l'alcaldia de Madrid malgrat que el PSOE l'avantatjava en set punts, amb gairebé el 41% dels vots, i el 1991 el centredreta va fer el mateix a València, malgrat que Rita Barberá va quedar dotze punts per darrere de la socialista Ródenas. I una cosa similar va passar a Sevilla en benefici del Partit Andalusista. Tot i això, no s'ha d'oblidar que els "perdedors" sumaven en conjunt més vots que el primer partit (llavors, el PSOE).
En qualsevol cas, el projecte d'introduir una prima en benefici del guanyador es planteja ara davant la perspectiva d'un mapa polític molt fragmentat, en el qual la primera força amb prou feines suma més del 25% dels sufragis, d'acord amb el resultat de les últimes eleccions europees. D'aquesta manera, encara que en 43 de les 52 capitals de província, el PP va ser el partit més votat, només a Ceuta i Melilla va superar el 40% dels vots. A dotze de les 52 capitals va aconseguir entre el 35% i el 39% de les paperetes, i en catorze va quedar per sota del 30% (fins al punt que a Vitòria el PP va ser primera força amb un 17% de les paperetes). I pel que fa a les seves preuades capitals, a Madrid el PP va obtenir el maig passat un 32% dels vots; a València i Alacant, un 28%; a A Coruña, un 27%, i a Màlaga i Sevilla fins i tot va perdre davant el PSOE.
El resultat d'aquestes projeccions sobre unes eleccions locals dibuixaria un mapa territorial en el qual vint capitals tindrien una heterogènia majoria d'esquerres (entre les quals, València), mentre que en les restants (Madrid inclosa) l'alcaldia es decidiria a partir de pactes en els quals, tret d'a Euskadi, Navarra i Catalunya, UPyD actuaria com el partit frontissa que completaria la majoria absoluta. Això amb el model vigent des del 1979.
Què passaria si s'implantés un sistema majoritari de prima al guanyador, en una o dues voltes? Doncs si, per exemple, s'apliqués un model similar al francès, que permet a la força més votada a la segona volta (amb majoria absoluta o sense) quedar-se l'alcaldia i almenys la meitat dels regidors, els populars podrien governar 43 de les 52 capitals de província, en algun cas havent obtingut menys del 20% de les paperetes emeses.
Sens dubte, es tracta d'un escenari d'absoluta política ficció. Primer, perquè no es poden extrapolar els resultats d'unes europees a unes de municipals, i, segon, perquè un sistema majoritari (a una o dues voltes) generaria inevitablement coalicions preelectorals per no quedar inexorablement apartat del poder. És el que passa a França, on la segona volta sol registrar un reagrupament del vot entorn de les marques més ben col·locades a esquerra i dreta (o, últimament, per evitar que una formació extremista, com el Front Nacional, pugui imposar-se gràcies a la divisió de les forces centrals).
Tot i això, molts experts coincideixen que la prima al guanyador suposa una pèrdua de qualitat democràtica, ja que deixa molts ciutadans sense representants visibles o amb capacitat de decisió en les institucions locals. És com si en un intent desesperat de salvar el bipartidisme s'optés per il·legalitzar la realitat electoral.
De fet, si els artífexs de la transició van optar per un sistema electoral proporcional corregit va ser, entre altres raons menys respectables, per evitar la política de blocs de la II República. Entre el 1931 i el 1936, el guanyador en cada circumscripció aconseguia una representació molt superior al seu pes en vots, la qual cosa va propiciar heterogènies coalicions preelectorals a esquerra i dreta, en les quals convivien forces moderades amb altres de molt radicals. Ara, en canvi, els interessos partidistes semblen disposats a fer taula rasa de la complexitat d'Espanya en una operació que pot arribar a resultar en la pràctica i a la llarga un tret per la culata.
7-IX-14, C. Castro, lavanguardia