BARCELONA RADICAL
radicalparty

"El paisatge" (i el paisanatge), Ignacio Orovio

Cap a les 7.40 h del matí, dues turistes japoneses baixen d'un taxi així que la carretera D-2 assoleix el cim de la cresta des de la qual tenen davant el poble medieval de Gordes; en occità, Gòrda. Estem a uns quaranta quilòmetres d'Avinyó, a la Provença francesa, i probablement a aquestes hores les dues dones deuen haver etzibat al conductor un "pari, pari!" en descobrir per si soles la postal, encara tamisada per la fresqueta del matí.

A aquestes hores, aquell tram de carretera és encara buit, i les viatgeres no han tingut el senyal del turisme gregari: des d'una mica més tard, diguem-ne les nou del matí, i fins que es pongui el sol, els marges estretíssims de la D-2 estaran atapeïts de gent que es retratarà amb la postal a l'esquena. Un castell dalt de tot i una estora de cases de pedra als peus.

En aquest tram davant de Gordes no hi ha angle per a la selfie si es pretén que el poble quedi com a marc incomparable, de manera que els turistes es fotografiaran bàsicament entre ells.

No cal ser japonès per comprendre que Gordes encisés artistes com Chagall o Vasarely o polítics com François Mitterrand. Després de la sessió, la multitud prosseguirà per la carretera, que traça una C i mig quilòmetre més enllà creua el poble. Però nosaltres ens quedem en aquest costat de la C, on cap turista llampec descobreix que no és incompatible combinar l'encant medieval amb un cert desenvolupament urbanístic.

Perquè en aquest costat el pendent de la muntanya és atapeït de cases de pedra o complexos de bungalous (de pedra), perfectament camuflats entre les alzines, imperceptibles, respectuosos. No hi ha, sens dubte, sostres d'uralita ni aquelles àmfores gegants, metàl·liques, per al pinso del bestiar.

A Gordes som, sens dubte, en un estiueig d'alt nivell, però n'hi ha prou amb recórrer uns quants quilòmetres al voltant (Pertuis, Roussillon, Cucuron, Lourmarin, Ménerbes, Lacoste, Bonnieux, molts sense castell ni vips ni mansions de 900.000 euros) per adonar-se que no es tracta del nivell adquisitiu dels estiuejants sinó de dècades o segles de respecte per aquest bé immaterial que constitueix el paisatge. O en realitat no tan immaterial, però sens dubte a llarg termini i intangible.

No cal que hi hagi una abadia, unes vinyes o un château, ni tan sols cal que existeixi una norma que prohibeixi l'espantós rètol del Supermarché U, que faci amagar l'oficina groga de la Poste o que obligui a una coherència estalinista en l'affiche dels restaurants; cadascun el seu, amb la seva tipografia, la seva mida, sense fosforescències.

I ara, mireu per la finestra.

28-VIII-14, Ignacio Orovio, lavanguardia