¿canviarà Gorran el sistema polític kurdoiraquià?

Les reticències occidentals a dotar d'armament modern i abundant els milicians kurdoiraquians -els peixmergues- resulten més que lògiques si es té en compte que militarment aquests milicians valen molt poc i que els dirigents polítics kurds destaquen més en corrupcions i tripijocs que en reformes democràtiques i eficiència administrativa.

Aquests tripijocs expliquen que en aquests moments de confrontació decisiva amb els exèrcits de l'Estat Islàmic, la direcció dels peixmergues estigui en mans de Mustafa Said Qadir, un nouvingut a la política autonomista i, a més, un home que va cofundar fa cinc anys un partit dissident del PDK del president Barzani -el Gorran, Moviment per al Canvi- que denunciava les corrupcions dels dos grans partits kurdoiraquians de sempre: l'UPK (Unió Patriòtica del Kurdistan), de Jalal Talabani, i el PDK (Partit Democràtic del Kurdistan), del president Massud Barzani.

En realitat, Qadir i el seu partit volen reformar la regió autonòmica i les seves institucions, però la guerra contra els islamistes radicals els obliga a començar per l'exèrcit, prop de 150.000 homes, les estructures de comandaments del qual "són deplorables", segons paraules del mateix Qadir, i l'eficiència militar dels quals és tan penosa que només la intervenció dels guerrillers del PKK (Partit del Treballadors del Kurdistan) els va deslliurar de ser aniquilats pels soldats de l'Estat Islàmic en la batalla de Sinjar.

Els peixmergues iraquians no tenen preparació militar ni esperit combatiu, però han de defensar una frontera de més de mil quilòmetres. Que els militars kurdoiraquians siguin tan inferiors a les forces del PKK kurdoturc es deu en primer lloc al fet que el llarg període de pau relativa del Kurdistan iraquià ha fet de la carrera militar una espècie de prejubilació. Però, sobretot, la gran diferència està en què els peixmergues només disposen de reclutes en la mesura que el PKK -com les forces de l'Estat Islàmic- té enrolat un bon nombre de mercenaris amb un llarg historial de combats.

I això no beneficia gens Qadir i els seus reformistes. Malgrat el vertiginós ascens del Gorran en la política kurda, la reforma de les seves forces armades sembla una tasca excessiva per al partit i per a Qadir. I és que, d'una banda, el cap màxim de les forces armades és estatutàriament el president de la regió autonòmica, i tant Barzani com Talabani mantenen milícies pròpies fora de la jurisdicció estatal i no tenen cap interès en què hi hagi una gran força armada fora del seu control... o, pitjor encara, dominada pels reformistes. D'altra banda, la formació d'arsenals i l'entrenament militar són operacions que mouen quantitats de diners ingents i, en una societat tradicional i sistemàticament corrupta com ho són gairebé totes les de l'Orient Mitjà, el control d'aquest riu d'or rarament se'ls escapa als grans partits.

29-VIII-14, V. Popescu, lavanguardia