BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Pujol, busqueu per la P de Priorat", Marc Escolà

El nostre sistema polític ens ha acostumat a un ritme tan infernal d’escàndols que resulta gairebé impossible seguir-ne el fil i, menys encara, recordar-ne la trama (i el final) al cap de pocs dies. Això és certament així, llevat que hagis tingut la mala sort d’haver-ne estat víctima d’algun. Si aquest ha estat el cas, la cicatriu queda marcada, amb més o menys intensitat, com un recordatori molt singular de les topades que deparen els giravolts de la vida.

Per a les persones que no senten la crida de la política -tan legítima com necessària!- o que només hi contacten eventualment i de perfil, com succeeix en centenars de petits municipis, la corrupció política esdevé una mena de so ambiental que un no sap mai del tot d’on surt ni qui en decideix la tonada.

La majoria ens fixem en els fets propers, els que ens resulten assequibles d’entendre: aquella plaça atorgada a X, aquella obra o concessió adjudicada a Y, aquella subvenció rebuda per Z, etc... I segurament en els nostres pensaments importa més qui sigui el beneficiari que no pas la pròpia perversió del fet. El tarannà llatí ens mena a ser tolerants: no fos que el beneficiari sigui un dels nostres (o, en un futur, nosaltres mateixos).

Som com som, i no cal fer una fenomenologia d’allò que és ben obvi: nosaltres –la nostra cultura, si voleu– mai no ha estat un model de rebuig i condemna de la corrupció. Només cal veure els resultats electorals una i altra vegada per fer-se a la idea de l’abast de la nostra tolerància...

Sovint, però, emergeix davant nostre la magnitud de la corrupció organitzada professionalment des del sistema polític i descobrim, aparentment desconcertats, que la cosa pot arribar a unes dimensions tals que les petites corrupteles habituals del nostre entorn públic semblen engrunes de sobretaula.

És aleshores quan descobrim que mai no estem prou preparats per rebre aquestes bufetades. Intuïm perfectament que això no és pas una malaltia portadora sinó un càncer que pot fer metàstasi i col·lapsar la nostra societat, com ja ha succeït en altres.

Però som humans i no volem rebre males noticies: la nostra autoestima exigeix que el tràngol passi ràpid i desitgem que tot hagi estat un malson.

No tenim solucions ni alternatives i ho sabem: els polítics són gent com nosaltres, veïns, amics, parents, companys, etc. i de totes les condicions i pensaments, no pas una casta, com innocentment volen fer veure alguns, desitjosos de trobar un enemic identificable contra qui carregar.

El mal de la corrupció potser no té cura, i segur que és més greu en uns llocs que en altres, però a tot arreu reclama vigilància constant i remeis pal·liatius continuats. I, de tant en tant, operacions quirúrgiques (alguna que altra amputació), però sempre conscients que som davant d’una tela de Penélope que es fa i es desfà sense parar. El tractament, doncs, vindria a ser una versió de la conllevancia que Ortega proposava a Espanya amb Catalunya. No la pots liquidar i has d’evitar que et liquidi.

En aquest estat de guerra permanent –que és de supervivència social, cal no oblidar-ho– hi ha vencedors, vençuts, ferits, morts, beneficiaris, arrendataris, passavolants i, també, una subespècie particular de cínics que malden per fer de la corrupció un art degenerat, i que són els que acaben pertorbant més el cor de la gent. Són aquells capaços d’exhibir-se pontificant sobre moralitat, d’amenaçar i condemnar cossos i ànimes, mentre assalten els taulells i minen alegrement l’edifici de la cosa pública.

Aviat farà dues dècades del que fou anomenat Cas Priorat, un dels pocs casos de la Catalunya dels anys noranta que acabaren en condemnes fermes de presó. En principi, la mirada més general sobre aquell desgavell histriònic del Consell Comarcal fou condescendent: amics, parents, subvencions, feines, obres, etc.. La corruptela habitual, vaja, la que ara en diríem de low cost.

Però una fantasmal presència en l’afer ho va trasbalsar tot: un dels fills de Jordi Pujol.  Malgrat que totes les actuacions delictives estaven perfectament documentades (per això foren condemnats i ratificades les penes al Tribunal Suprem), l’aparell polític convergent, secundat pel socialista i atiat pel propi exhonorable, es llançà en tromba contra els que ho vàrem denunciar. No els va importar gens la sòrdida evidència en què queien: volien anorrear i aplicar un càstig exemplaritzant.

Han passat els anys i he pogut perdonar i oblidar. Fins i tot crec que he d’agrair la lliçó (mai més he tornat a l’administració pública), i potser he de reconèixer que em vaig divertir una mica enfrontant-me en una guerra que no podia perdre.

Però mai no he deixat de pensar en el matí del diumenge dia 20 de gener de l’any 1996, just l’endemà de l’autoinculpació del principal imputat, quan el més cínic de tots els exhonorables va tenir la barra –ara ja ho podem dir així de clar– d’anar a Falset i abraonar com un trastornat, defensat la seva família, Jaume Figueras, president del Consell que havia ordenat la denúncia dels fets.

Aleshores Figueras no podia saber que tot allò era una infame comèdia, una tècnica vil, pròpia de rufians. Va tenir el seu efecte dolorós sobre l’ànim de la víctima, quin dubte, però no prou per doblegar-li el tremp i aturar res.
Jaume Figueras va tornar discretament al seu Ulldemolins i des de llavors mai més no ha participat en política. Des de casa ha pogut veure com la justícia feia la seva feina (malgrat les veus que advertien de la seva submissió). Fins i tot ha vist davallar cap a la presó el Secretari d’Organització d’UDC, un dels escuders més servils d’aquelles fosques dates.

Com que és un home decent i bondadós, Jaume Figueras segurament ha perdonat el lamentable episodi, però les noticies d’aquests dies li deuen haver fet reviure aquell matí de divuit anys enrere.

M’agradaria pensar que ben aviat rebrà una trucada. Una petició sincera de perdó demostraria que només cal un pel de dignitat per trencar la crosta del cinisme.

De fet, aquesta trucada l’esperem tots. La necessitem tots.

 

Marc Escolà, Gerent del Consell Comarcal del Priorat (1995-96)
4-VIII-14, http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/pujol-busqueu-per-la-p-de-priorat-87398.html