qui provocà i a qui reforça l’atac a Gaza? (II)

qui provoca i a qui reforça l’atac a Gaza?

Headline image...Hamàs es troba en un moment crucial. Els islamistes esperen les negociacions que tindran lloc al Caire, dirigides pel president Al-Sissi, per poder presentar al seu poble algun èxit com a resultat d'aquesta guerra sagnant. La destrucció a la franja no té precedents. No es tracta només dels més de 1.700 morts i 9.000 ferits; el dany provocat a les infraestructures locals és enorme i centenars de milers d'habitants han estat desplaçats de casa seva. Molts quan tornen no troben més que runa.

D'una banda, el carrer palestí pressiona Hamàs perquè cessi el foc. Tot i això, fer-ho sense aconseguir posar fi al bloqueig israelià i egipci de Gaza suposaria un reconeixement de la derrota per part de Hamàs. Al principi d'aquesta guerra, el braç armat de Hamàs, les brigades Izzidin al-Qassam, va posar sis condicions per aconseguir la treva. A poc a poc, aquestes condicions es van anar reduint i el líder del braç armat, Mohamed Deif, va dir la setmana passada que no pararia el foc tret que Israel compleixi dues condicions: la fi de les hostilitats i l'aixecament del bloqueig.

La guerra de Gaza i, en gran mesura, el segrest i assassinat dels tres adolescents israelians a Gush Etzion -a la Cisjordània ocupada- el passat 12 de juny, tenien un objectiu primordial: salvar Hamàs. Els islamistes estaven a punt de la fallida i perdien terreny polític tant a Gaza com a Cisjordània, on baixava la seva popularitat gradualment.

      La destrucció per part d'Egipte dels túnels de contraban entre aquest país i Gaza van dificultar encara més la situació del moviment creat per Ahmed Iassin el 1987. Per això Hamàs va acceptar recentment un govern d'unitat nacional amb Mahmud Abbas sense tenir un sol ministre, ja que teòricament es tracta d'un executiu de tecnòcrates, encara que en realitat el moviment nacionalista i laic Al-Fatah, de Mahmud Abbas, va mantenir nou dels seus ministres.

Al principi, Mahmud Abbas va rebutjar durant setmanes pagar els sous de 43.000 funcionaris i milicians de Hamàs. Només els últims dies, després del dramàtic increment de les operacions militars israelianes i l'alt nombre de víctimes -centenars de combatents de Hamàs i més de 1.000 civils, entre els quals centenars de nens-, el president palestí va acceptar enviar diners i els sous van ser abonats, no als bancs, sinó a les mesquites de la franja.

Saud Abu Ramadan, conegut periodista palestí de Gaza i col·laborador de diverses agències, entre les quals Efe, va veure dissabte com un projectil extraviat israelià va destruir la seva oficina al centre de Ciutat de Gaza. "Jo no pertanyo a Hamàs, no tinc coets ni explosius i, malgrat tot, van atacar la meva oficina. Israel diu que vol destruir Hamàs, però ara hi ha milers de persones mortes i ferides, milers de cases destruïdes. Nosaltres paguem el preu pel conflicte amb Hamàs. Si s'aixeca el bloqueig de Gaza, hi haurà una treva real".

El catedràtic Yoav Tenenbaum, de la Universitat de Tel Aviv, explica la paradoxa de per què Israel és tan fort d'una banda i tan vulnerable d'una altra: "Al sud hi ha Hamàs i, al nord, el Líban està controlat de facto per Hizbul·lah. Tots dos volen destruir l'Estat d'Israel i tenen desenes de milers de míssils. A orient hi ha la república islàmica de l'Iran, que declara el mateix. Israel té un dels exèrcits més forts del món, però si no el tingués, deixaria d'existir. Si no hi hagués aquesta sensació de vulnerabilitat per part de milions d'israelians, Israel no hauria de ser tan fort". El ctadràtic Tenenbaum afegeix que "encara que Israel firmés un acord de pau amb els palestins encara hi hauria països i grups armats que desitjarien la seva destrucció".

Potser és per això que, ara com ara, en el debat polític israelià la possibilitat d'aconseguir un tractat de pau definitiu i total, tal com se somiava els anys noranta i abans de la firma de la pau amb Egipte, és avui vist com un somni inabastable.

L'objectiu israelià és a dia d'avui molt més modest: recuperar la seguretat per a tots els seus ciutadans.

4-VIII-14, H. Cymerman, lavanguardia