qui provoca i a qui reforça l’atac a Gaza?
Si avui hi hagués eleccions a Cisjordània i Gaza, Hamàs obtindria la majoria absoluta. La societat palestina veu com a herois els milicians islamistes que ataquen Israel amb míssils. El seu líder polític, Khalid Mixaal, és una alternativa real al president Mahmud Abbas. Viu exiliat a Doha i dimecres, per primera vegada en tres anys, va parlar amb l'Iran, que li va oferir ajut econòmic i militar. Tant la república islàmica com el grup islamista advoquen per la destrucció d'Israel.
Abbas està en una posició complicada. Al principi de la crisi va culpar Hamàs d'haver-la iniciat en segrestar tres estudiants jueus, i també de disparar els seus coets contra Israel, que van provocar l'ofensiva israeliana sobre Gaza. Ara, tot i això, ha fet pinya amb els islamistes. El conflicte, com era d'esperar, ha enfortit la unitat palestina.
Abans de l'ofensiva, Hamàs havia tocat fons. L'opinió pública criticava la creixent islamització de Gaza i la crisi econòmica.
La situació per a molts palestins de la franja era insostenible.
Hamàs utilitzava una gran part dels seus recursos econòmics en fabricar coets i excavar túnels per poder atacar Israel. El seu braç armat, les Brigades Izzidin al-Qassam, el formen avui 20.000 guerrillers molt ben organitzats i motivats.
Des de la caiguda dels Germans Musulmans a Egipte, Hamàs amb prou feines tenia suports al món àrab. En provocar a Israel i atreure'l a la ratera de Gaza, buscava trencar amb aquest aïllament.
Els països àrabs, com Egipte, Jordània, l'Aràbia Saudita i els emirats del Golf, temen ara, amb l'única excepció de Qatar, l'avanç dels grups islamistes -EIIS, Al- Qaida, Hizbul·lah i Hamàs- a Síria, l'Iraq, el Líban i Palestina.
Tots aquests països donen suport a la iniciativa àrab per a una pau entre Israel i Palestina. A canvi de l'acord, Israel podria establir relacions diplomàtiques i comercials amb 57 estats musulmans. Molts d'aquests països treballen en secret amb Israel per fer front a l'amenaça de l'Iran i els islamistes radicals. Potser per això, malgrat les víctimes a Gaza, els àrabs guarden silenci.
Val a ddir que el Govern israelià, a hores d'ara del conflicte, amb 35 morts -més que en l'última guerra del Líban-, hauria d'estar sotmès a una gran pressió popular a favor de l'alto el foc. La societat considera com fills o parents de cada un els soldats que compleixen el servei militar obligatori. Va ser sorprenent veure fa uns dies com 30.000 persones van acudir al funeral del soldat Max Steinberg, de 24 anys, nascut als EUA, perquè no tenia família a Israel i volien acompanyar-lo. "Ara entenc perquè Max va voler venir a aquest país: per la seva gent", va dir el seu pare, agraït.
Malgrat les baixes, la major part de la societat israeliana continua donant suport a l'ofensiva a Gaza, encara que també reconeix que la solució definitiva no pot ser resolta per la via militar.
Com diu el reservista David Aren "ni Hamàs no és el Che Guevara del segle XXI, com alguns asseguren a Europa, ni Israel és una Esparta moderna. El que fem a Gaza ens fa mal, però no ens deixen alternativa".
25-VII-14, H. Cymerman, lavanguardia
+ Israel/Palestina: per què el segrest de 3 joves precisament ara?