BARCELONA RADICAL
radicalparty

"De dalt a baix", Enric Juliana

El mes de juny del 1976, els reis d'Espanya van fer el seu primer viatge a l'estranger. Destinació: Estats Units. Després d'una breu escala a Santo Domingo, el nou cap de l'Estat espanyol i la seva esposa aterraven a Washington el 2 de juny. Quatre dies d'intensa agenda en els quals el successor del general Franco explicaria a les autoritats nord-americanes quins eren els seus plans per a una gradual i segura transformació d'Espanya en una democràcia parlamentària.

A la Casa Blanca, els consellers del president Gerald Ford li van preguntar si entre els seus plans figurava la possibilitat de començar la democratització amb unes eleccions locals. Una pregunta molt washingtoniana. Molt acadèmica. Molt d'Atenes. Les ciutats, principi de la democràcia. El rei dels espanyols va contestar que els seus plans passaven per una primeres eleccions de caràcter general. I va afegir el següent comentari: "El meu avi va tenir una experiència bastant negativa amb les eleccions municipals". Ho explica la historiadora Encarnación Lemus en una excel·lent treball titulat Estados Unidos y la transición española (Silex, 2011).

De dalt a baix. Els interlocutors nord-americans estaven perfectament avisats per l'ambaixador dels Estats Units a Madrid, Wells Stabler, un diplomàtic de fi olfacte, nomenat per Ford el 1975, pocs mesos abans de la mort de Franco. Stabler, un pulcre bostonià, havia fet arribar a Washington un llarg informe sobre la situació espanyola, datat del gener del 1976, el text del qual l'historiador Charles Powell, actual director del Reial Institut Elcano, inclou en un estudi molt complet sobre el paper dels Estats Units en la transició espanyola (El amigo americano, Galaxia Gutemberg, 2011). Les línies començaven a estar dibuixades. Tot transcorreria, gradualment, de dalt a baix.

De dalt a baix. Celebrades les primeres eleccions lliures el juny del 1977, el Govern de la 'UCD no va tenir cap pressa a estrenar la democràcia municipal. Hi havia por d'un desbordament a les grans ciutats. El rei ja havia pogut comprovar la temperatura social de Barcelona el 17 de febrer del 1976, durant el seu primer viatge a Catalunya. Dies abans de la seva visita, els diumenges 1 i 8 de febrer, els carrers de l'Eixample havien estat escenari de dues manifestacions de notable envergadura, convocades per l'Assemblea de Catalunya, reclamant l'amnistia. Una foto de la Policia Armada reprimint brutalment els manifestants al passeig de Sant Joan, obra del fotògraf badaloní Manuel Armengol, va aparèixer a la portada de The New York Times, el diari més important del planeta. A l'abril, el Rei declarava a la revista nord-americana Newsweek que Arias Navarro era "un desastre". La transició s'havia d'accelerar. De dalt a baix.

La prevenció del Ministeri de la Governació a les eleccions municipals era tan elevada que Rodolfo Martin Villa, l'home més ben informat d'Espanya en aquells moments, va fer tot el possible per endarrerir-les fins després del referèndum de la Constitució (6 de desembre del 1978) i les segones eleccions generals (1 de març del 1979).

La renovació dels ajuntaments va arribar tard. A les àrees metropolitanes de Barcelona i Madrid, l'autoritat dels alcaldes nomenats pel franquisme s'havia evaporat totalment. Per evitar mals majors, a Barcelona s'havia nomenat un alcalde de transició: Josep Maria Socias Humbert, antic col·laborador de Martín Villa al sindicat vertical. Un home hàbil i intel·ligent que va deixar bon record a la ciutat. Les primeres eleccions locals democràtiques es van celebrar finalment el 3 d'abril del 1979, quan els ciutadans ja havien estat cridats tres vegades a les urnes en règim de llibertat política. El perímetre ja havia estat dibuixat. De dalt a baix.

Les noves regles del joc estaven en bones mesurada definides -encara faltava la rebel·lió andalusa a l'asimetria autonòmica, el febrer de 1980- i s'havia discutit amb certa intensitat al Parlament espanyol sobre el sistema d'elecció dels alcaldes. La UCD volia l'elecció automàtica del candidat de la llista més votada. Per evitar alcaldes en minoria, aquesta elecció automàtica exigia un premi de majoria per al partit més votat. El PSOE se sentia temptat per aquesta fórmula. Tenia dubtes, tot i això, sobre Madrid. A la capital d'Espanya, la UCD podia continuar sent el primer partit i només una aliança dels socialistes amb els comunistes barraria el pas al centredreta. El PCE-PSUC i la Minoria Catalana -enèrgics discursos de Macià Alavedra a favor de l'elecció indirecta dels alcaldes, el mes de març de 1978- s'oposaven a l'esquema bipartidista, amb suport d'Aliança Popular. El PNB, bastant segur de les seves forces a Euskadi, s'ho mirava des d'una certa distància, tot i ser contrari a l'automatisme. La pressió dels partits petits va fer efecte i el 9 de març del 1978 va ser acceptada l'esmena comunista a la llei d'Eleccions Locals: els alcaldes serien escollits pels regidors i només en el cas que no hi hagués majoria seria proclamat el candidat de la llista més votada. La UCD, efectivament, va ser el primer partit a Madrid, i el socialista Enrique Tierno Galván va ser escollit alcalde amb el suport dels comunistes.

Trenta-cinc anys després, enmig d'una colossal crisi econòmica que converteix les eleccions municipals i autonòmiques de maig del 2015 en una duríssima prova per a tot el sistema polític espanyol, el Partit Popular ha decidit recuperar la vella idea de la UCD. Elecció automàtica dels alcaldes amb premi de majoria per a la minoria més votada. L'elecció directa és una altra cosa i es practica als Estats Units, al Gran Londres, a diversos lands d'Alemanya i a Itàlia, des de la greu crisi institucional de 1992-1993. Compte amb les trampes del llenguatge. L'elecció directa és una altra cosa. L'elecció directa consisteix a deixar en mans dels ciutadans -en una o dues voltes electorals- la persona de l'alcalde. Vot en urna a part.

La fórmula que proposa el PP difícilment es pot considerar regeneracionista. Som davant una iniciativa de notable importància política que pot modificar una de les regles del joc pactades el 1978. El més important del pròxim curs -també a Catalunya, no ens enganyem-, seran les eleccions municipals i regionals del mes de maig, preàmbul de les generals, si és que no s'avancen, per fer-les coincidir amb la convocatòria local.

Espantat pel desastrós resultat de les europees i amb por de perdre l'hegemonia electoral a Madrid, al País Valencià i a l'Andalusia més urbana, el Govern espanyol pensa en termes molt defensius. El castell assetjat prepara la defensa. Que els regidors perduts per culpa de la crisi siguin retornats pel Ministeri de la Governació a la minoria més votada. Sense doble volta electoral i sense indicació directa dels ciutadans. Com sempre, de dalt a baix.

6-VII-14, Enric Juliana, lavanguardia