els esperits lliures irradien llibertat (com la obra de na Nadine Gordimer)
De Nadine Gordimer es deia que escrivia com si la censura no hagués existit mai. I per algú que va créixer a la Sud-àfrica de l'apartheid, amb un règim racista que va prohibir alguns dels seus llibres (Món d'estranys, La filla de Burger, El món burgès desaparegut...), aquesta absència de por i de complexos és la definició d'una vida plena. Així va ser fins a l'últim sospir. La Nobel de la Literatura sud-africana va morir diumenge als 90 anys mentre dormia a casa seva, a Johannesburg, acompanyada dels seus dos fills i dels seus ajudants (ella els deia amics).
L'autora sud-africana va escriure fins pràcticament al final de la seva vida: cada dia es llevava d'hora a la seva casa de dues plantes al barri de Parktown West i escrivia durant quatre hores, durant les quals no agafava el telèfon ni obria la porta a ningú. Va ser una autora fèrtil, amb 15 novel·les llargues -l'any passat va publicar en espanyol el seu últim llibre, Mejor hoy que mañana (Acantilado)- i diversos volums de contes, que la van convertir en una de les grans figures de la literatura moderna. Però va ser sobretot una escriptora intencional: als seus llibres va destapar les profunditats de la tensió racial, el malestar sexual i l'opressió política de la Sud-àfrica d'ahir i d'avui. La fundació Nelson Mandela, qui va ser un dels seus millors amics, es va acomiadar d'ella amb un comunicat curt i sentit: "Hem perdut una gran escriptora, una patriota i una veu enèrgica per la igualtat i la democràcia al món". Gordimer va començar a fer-se escriptora sense saber-ho a la biblioteca de la seva ciutat natal, Springs, on s'havien instal·lat el seu pare, un rellotger jueu lituà i la seva mare, d'arrels angleses. Tot i que va començar a anar a una escola de monges només per a blancs i volia ser ballarina, un problema cardíac li va tirar per terra el somni de la dansa. Més endavant, la seva mare, protectora i preocupada per la fragilitat de la seva filla, la va treure de l'escola i va haver de passar llargues temporades a casa. L'antídot a la solitud, va explicar en una entrevista, era llegir durant hores. "Era assídua a la biblioteca local, on els negres no podien entrar. Si hagués estat negra no hauria arribat a escriptora, perquè l'única preparació és l'escriptura", va explicar al periodista Xavi Ayén en el seu llibre Rebeldía de Nobel. Va créixer en un entorn segregat i des de la seva obra -va començar a escriure amb nou anys i als 26 ja publicava a The New Yorker- va construir una talaia des d'on denunciar el disbarat d'un govern que obligava a ser racista per llei. No es considerava una escriptora política -"tot i que la política la duc als ossos, a la sang i al cos", va dir una vegada-, però va ser un flagell del mal poder. Gordimer, que es va unir al Congrés Nacional Africà quan encara estava prohibit, va esmolar la ploma per denunciar internacionalment les atrocitats de l'apartheid. Des de la profunditat íntima dels personatges, en les seves obres va tractar temes com l'opressió, la violència i la discriminació.
Però amb la fi del règim racista blanc no es va acabar la seva inquietud. "No va ser l'apartheid el que em va fer escriptora, i no és la fi de l'apartheid el que m'aturarà", va dir.
Els últims anys, va cridar la seva desil·lusió des de l'escriptura per un país lliure però que, segons ella, s'enfonsava en la mediocritat i la deshonestedat del govern liderat per Jacob Zuma, a qui considerava un corrupte, masclista i ebri de poder. Malgrat les seves crítiques contra la decadència i la violència heretades de l'apartheid -a ella mateixa li van assaltar casa seva fa vuit anys-, no es va exiliar mai. Sentia la necessitat, va dir, de ser testimoni del seu temps i de prestar la seva veu als escriptors negres silenciats. Va ser generosa amb els col·legues. Quan va guanyar el Nobel de Literatura l'any 1991, va dedicar part del premi d'un milió de dòlars a promocionar l'obra d'amics escriptors poc coneguts.
La seva escriptura va ser una inspiració per al més famós dels seus bons amics, entre molts d'altres. Quan era a la presó, Nelson Mandela va demanar que li portessin a la seva cel·la de sotamà els llibres de Gordimer, a qui havia conegut abans de ser condemnat. "Vaig llegir totes les novel·les prohibides de Nadine Gordimer -va escriure Madiba a les seves memòries- i vaig aprendre molt de la sensibilitat dels blancs progressistes". Tot just sortir de presó, l'heroi antiapartheid va demanar de reunir-se amb ella.
Gordimer, que era habitual de les xerrades literàries a Johannesburg -fins i tot en les que es feien en petites llibreries de barri-, no va circumscriure el seu compromís a les causes que cabien en la seva literatura. També es va implicar en la lluita contra el VIH-Sida a Sud-àfrica -el país més afectat, amb 5'3 milions d'infectats- i fa poc es va posicionar en contra d'una llei que retallava la llibertat d'expressió de la premsa sud-africana.
Des del 1998 era ambaixadora de bona voluntat del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) contra la pobresa. Fa uns anys, amb una de les seves habituals rialles, l'arquebisbe sud-africà i premi Nobel de la Pau, Desmond Tutu, va capturar l'essència de Gordimer en una broma. "Vostè és tan menuda que podria portar-la a la butxaca dels pantalons, però és una gegant en tots els altres aspectes", va dir.
15-VII-14, X. Aldekoa, lavanguardia
Arran de la traducció de la seva última novel·la, Mejor hoy que mañana, vaig escriure al Cultura/s (30/10/2013) de La Vanguardia un article que vaig titular El testament de Gordimer. Si ara mateix, quan tot just acabo de rebre la notícia de la seva mort als 90 anys, em demanessin quin llibre dels seus recomanaria, sense cap dubte diria que si es vol saber qui va ser la Nobel sud-africana Nadine Gordimer, autora d'una extensa carrera literària, és inexcusable llegir Mejor hoy que mañana. ¿Per què tinc la certesa de no equivocar-me en la tria del llibre ni induir a error els lectors que seguissin el meu consell? Per la senzilla raó que el quasi centenar de pàgines que componen aquesta suprema novel·la escrita amb la saviesa que atorga a tot bon narrador viure des de la consciència el tram final de la seva llarga vida, sintetitzen de manera magistral les qualitats de Gordimer com a ciutadana d'un país que li va exigir lluitar contra el flagell de l'apartheid, i com a artista apassionada que, no obstant això, va saber administrar lúcidament l'equilibri entre la realitat i la ficció, és a dir, entre el compromís polític i la llibertat creadora.
En quatre paraules, si és admirable observar com l'actitud crítica de Gordimer no recula després de la caiguda del règim segregacionista blanc i continua assenyalant els mals potser endèmics de la nova societat democràtica sud-africana, no ho és menys comprovar en aquesta última novel·la que el gran secret de l'èxit de la Gordimer narradora és la seva manera de contar. I quina és la seva manera singular de contar? Des del principi ha estat la senzillesa de la seva prosa.
La difícil senzillesa d'una prosa pastada amb gran esforç, minuciosament, de manera que li permetés expressar de manera intel·ligible el seu fervor militant a favor de la igualtat i la justícia, i alhora construir amb impecable rigor de matisos els personatges de qualsevol bàndol que encarnen el drama literari. Cal no oblidar que Nadine Gordimer va defensar tothora la causa de la població negra vilment tiranitzada, en oposició als interessos de la minoria blanca a la qual pertanyia. I això significa que Gordimer va ser fins al final dels seus dies -a la Sud-àfrica d'avui els seus al·legats morals han continuat sent incòmodes per als dirigents de la nova societat- una dona valenta i arriscada, senzilla i combativa com ho és la seva literatura, que, hi insisteixo un cop més, queda condensada a la seva darrera novel·la sens dubte testamentària: Mejor hoy que mañana.
Per acabar, també crec que és la senzillesa de la seva prosa el que distingeix Gordimer de l'altre gran escriptor sud-africà contemporani, tot i que setze anys més jove, Nobel igual que ella, per bé que fa temps que va prendre la decisió d'allunyar-se (físicament) del seu espinós país: J.M. Coetzee. Costa d'explicar-se que precisament la tensa realitat sud-africana hagi produït dos escriptors de raça i de tanta altura, aliens als tòpics nacionals.
Gordimer no va voler abandonar mai la seva terra natal per por de desarrelar-se. Un dia va dir que el seu esperit no ho podria suportar. Per sort, es va quedar.
15-VII-14, R. Saladrigas, lavanguardia