l’estupidesa, autolesiva, del prohibicionisme en matèria de drogues (in memoriam Shasha Shulgin)
Quan Alexander Shasha Shulgin va tastar el peiot, a finals dels anys cinquanta, va descobrir que hi havia drogues capaces de portar-nos més enllà de les fronteres de la consciència. Era doctor en Bioquímica per la Universitat de Berkeley, i el seu interès era bàsicament científic.
El peiot el va fer recuperar emocions i memòries de la infantesa i el va posar en ruta cap a les drogues psicoactives. Mentre va estar sota els seus efectes es va sentir com un nen, tot ell embadaliment i sorpresa. "El més revelador és que aquell record tan impressionant l'havia produït una fracció d'un gram d'un producte blanc i sòlid. El que vaig recordar procedia de les profunditats de la meva memòria i la meva psique. Vaig entendre que el nostre univers és dins la nostra ment i el nostre esperit. Podem optar per no accedir-hi, fins i tot podem negar que existeixi, però no es pot dubtar que hi és, dins nostre, i si volem hi ha productes químics que hi poden arribar".
Va començar a treballar per a Dow Chemical, però el 1965 va decidir muntar el seu propi laboratori, i ho va fer en un cobert a la part del darrere de casa seva, a Berkeley, una gran propietat que van adquirir els seus pares, tots dos mestres, ell d'origen rus.
Era un investigador alternatiu. Treballava amb música russa de fons -Prokofiev, Xostakóvitx, Rakhmàninov-, conduïa un escarabat, i si el convidaven a una recepció es posava un esmòquing, però no es treia les seves sandàlies fetes a mà.
Dissenyava i sintetitzava drogues psicodèliques. Documentava la recepta i els efectes que produïen. Cada droga, i en va dissenyar unes 150, la tastava i la donava a tastar a la seva dona, Ann, que era tan entusiasta com ell del peiot. "He llegit tot Carlos Castaneda", reconeixia.
Col·laborava amb l'agència antinarcòtics (DEA), que a canvi li deixava produir les drogues per a finalitats científiques. Encara així, considerava que cap govern no havia d'entorpir la llibertat de l'individu per explorar els límits de la seva consciència. Un dia del 1976 un amic li va cridar l'atenció sobre el medicament MDMA que Merck havia desenvolupat el 1912, però que no tenia una aplicació concreta. Shulgin va descobrir que tenia uns beneficis terapèutics semblants als del peiot. "Permet a l'individu -va explicar- expressar i experimentar continguts afectius reprimits per les barreres culturals". Un amic psiquiatre la va receptar a milers de pacients, i després va passar a la cultura underground californiana. Davant els clubs musicals es venia com a èxtasi. Shulgin no en fabricava ni se'n beneficiava, però els traficants es van fer milionaris. El Govern la va prohibir el 1985 amb l'argument que fa mal al cervell. Shulgin es va desesperar perquè la ciència perdia un vehicle idoni per superar traumes psicològics associats amb la repressió. La droga, però, va trobar un filó a les discoteques d'Eivissa i els 80 va crear la música acid house.
Shulgin va morir dilluns a les cinc de la tarda a casa seva, a Berkeley, a causa d'un càncer de fetge. Va morir escoltant música meditativa budista i envoltat d'amics i familiars.
4-VI-14, lavanguardia