Crimea, Escòcia, Catalunya?, Vènet... Kurdistan
Kurdistan, la més gran ’nació sense Estat’
Mentre el Parlament de l'Iraq s'esquinçava ahir a Bagdad entre insults i invectives dels diputats kurds i sunnites contra el primer ministre sortint, el xiïta Nuri al-Maliki, retirant-se de la reunió i fent fracassar l'elecció del president de l'Assemblea per falta de quòrum, a Arbela, el president del govern autònom, Massud Barzani, anunciava un referèndum sobre la independència del Kurdistan.
Si a l'obertura de la sessió hi van anar 255 dels 328 diputats, després d'una pausa no n'hi havia més de 75. S'havia perdut el quòrum. Enmig d'una república desnonada per dos dels seus components bàsics, els àrabs sunnites i els kurds, d'una república les forces armades de la qual són incapaces d'aturar l'avanç dels gihadistes del fins a ara anomenat Estat Islàmic de l'Iraq i de Síria (EIIS), que ja va proclamar el seu califat com a Estat Islàmic, que acaba de conquerir una altra ciutat fronterera siriana, i que ha convidat tots els musulmans competents com a metges, enginyers i militars a anar al seu territori, les ambicions de Nuri al-Maliki d'aconseguir un tercer mandat com a primer ministre són culpables. El 2010 tampoc no va obtenir la majoria per formar govern i va necessitar molt de temps a fi d'aconseguir-ho.
En èpoques menys turbulentes d'aquest Iraq sorgit després de la derrota del baasisme de la república de la por de Saddam Hussein, feien falta mesos, molts mesos, per aconseguir formar govern. Després de les anteriors eleccions legislatives del 2010 els diputats van necessitar cinc mesos per posar-se d'acord. Ja llavors la impossibilitat d'un compromís era alarmant perquè anunciava que seria molt difícil gestionar els vitals temes de la seguretat nacional que, després de la fixada evacuació militar dels Estats Units, recauria completament sobre els dirigents de la república. El 2010 l'Iraq ja vivia amb la por d'una violència desbocada, de la latent guerra civil, del temor de tota mena d'insurrectes i no només d'Al-Qaida.
A Arbela, el president Massud Barzani, en declaracions a la BBC, ha afirmat sense embuts: "L'Iraq s'ha dividit i no podem quedar-nos en aquesta situació tràgica en què viu el país. Organitzarem un referèndum al Kurdistan i respectarem el seu resultat". El prominent polític, membre d'una llegendària família de nacionalistes kurds, no ha anunciat la data d'aquesta transcendental convocatòria, però va dir que es duria a terme en els propers mesos.
De fet el Moviment del Referèndum kurd, encapçalat per Hiwekat Abdul·lah i A. K. Buixairi ja va organitzar el gener del 2005, el mateix dia de les eleccions legislatives iraquianes, un referèndum oficiós en el qual el 98,8% dels participants van votar per la independència . Mai al Kurdistan no s'havia viscut un fervor nacionalista tan gran. Tots els meus interlocutors coincideixen que, ja abans de les victòries dels gihadistes, s'havien agreujat les relacions entre els governs de Bagdad i d'Arbela per l'ajornament del pagament de les regalies del petroli per part del Govern central.
Tots els importants temes pendents, com el destí de Kirkuk i dels altres territoris disputats, s'han anat posposant. Mai no s'ha celebrat el referèndum sobre Kirkuk, que s'havia d'haver dut a terme l'any 2006, i que ara està en mans dels peixmergues després de la desbandada dels efectius de l'exèrcit iraquià i d'on, com em diuen a Arbela, "mai no es retiraran".
"Kirkuk ha de ser un centre multicultural -diu l'Aakam, un universitari i musulmà practicant-. Hem jugat a la independència des del 1995. Cal canviar la història. El nacionalisme està molt enlairat. No volem l'opressió ni la guerra. Somio tenir un passaport kurd. És un moviment en progrés, carbó al foc, gasolina viva".
L'acció dels peixmergues, que en prendre Kirkuk han defensat Arbela de les amenaces gihadistes, ha fomentat l'entusiasme dels kurds. "Tots som peixmergues", es pot veure que han escrit als murs del basar de la ciutat.
2-VII-14, T. Alcoverro, lavanguardia
La independència del Kurdistan iraquià ja és només qüestió de temps, segons han confirmat a La Vanguardia fonts del Govern autònom kurd. La decisió ja s'ha pres, i així ho va comunicar el president kurd, Massud Barzani, al secretari d'Estat nord-americà, John Kerry, dimarts passat a Irbil.
El primer ministre iraquià, Nuri al-Maliki, ha estat diversos dies telefonant al president Barzani. Li ofereix més territori per a la regió autònoma kurda iraquiana i més ingressos del petroli a canvi d'ajuda militar per derrotar els guerrillers de l'Estat Islàmic de l'Iraq i Síria (EIIS), però Barzani no li agafa el telèfon. Al-Maliki no pot oferir res que Barzani ja no tingui. Des de fa dues setmanes ocupa Kirkuk, la principal zona petroliera del nord, ciutat multiètnica que serà la capital del nou Estat.
"Al-Maliki mai no ha respectat els acords que hem signat amb ell", explica a aquest diari Carlos Kurdi, diplomàtic kurd fins ara encarregat de les relacions amb la Unió Europea. "Ens va prometre moltes coses que no va complir mai. Ara és tard. No volem més tractes amb ell. No és una persona de confiança. És un corrupte, que ha amassat una fortuna de més de 7.000 milions de dòlars. Si l'Iraq es desfà, el Kurdistan declararà immediatament la independència".
Els kurds ja no volen contribuir a la unitat del país i les declaracions a favor de la secessió i l'autodeterminació han estat constants aquesta mateixa setmana. El president Barzani, per exemple, va declarar dilluns a la CNN que "l'Iraq s'enfonsa. El Govern de Bagdad no controla res. Ha arribat l'hora que els kurds iraquians decidim el nostre futur".
El Kurdistan iraquià funciona com un Estat semiindependent des del 1991. Ha celebrat diverses eleccions amb un sistema democràtic que no és perfecte però que funciona, igual que l'administració. La corrupció vinculada als negocis del petroli és el problema més greu.
Els peixmergues formen el gruix d'un exèrcit que inclou àrabs i cristians; un exèrcit competent i compromès amb la defensa de les fronteres, on està desplegat per contenir qualsevol atac que vingui de l'Iraq o de Síria.
La regió ha escapat fins ara de gran part de la violència entre sunnites i xiïtes, i l'Administració kurda ha estat capaç de teixir una xarxa de suports diplomàtics a Teheran, Ankara, Washington i les capitals europees.
El nou país naixerà sobre una gran reserva de petroli: 45.000 milions de barrils, la sisena del món, que s'ha de repartir entre només 6,2 milions d'habitants. Fa una dècada, a ple rendiment, el camp de Kirkuk produïa 1,5 milions barrils diaris. La resta de la regió, 400.000. Companyies dels Estats Units, la Xina i Europa hi han fet inversions fortes per explotar-ne els jaciments.
La via clàssica per treure el petroli de Kirkuk és per un oleoducte fins al port turc de Çeyhan, però passa per territori ocupat per l'EIIS, la qual cosa ha obligat a construir-ne una variant, que va començar a funcionar al maig. Dos petroliers van anar a carregar el cru a Çeyhan, però Bagdad va frenar la venda. Els vaixells fondegen des d'aleshores davant les costes de l'illa de Malta i el Marroc. Quan el Govern d'Irbil superi les pressions diplomàtiques de Bagdad i trobi comprador, el Kurdistan serà un país del tot autosuficient.
La independència, segons Kurdi, no desequilibrarà la regió més del que ja ho està. Tot al contrari, pot ser un focus d'estabilitat. "Turquia ha donat suport fins ara al Govern kurdoiraquià i ho continuarà fent", ha assegurat el vicepresident kurd Hüseyin Çelik al diari Rudaw.
Turquia, com assenyala Carlos Kurdi, és el principal soci del Kurdistan iraquià. El 70% del comerç entre l'Iraq i Turquia és només amb el Kurdistan i supera els 9.000 milions de dòlars anuals. Quan el negoci del gas i el petroli funcionin a ple rendiment, fàcilment superaran els 25.000 milions. Mil cinc-centes empreses turques ja s'han establert a Irbil en espera de la independència.
El primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, considera que un Kurdistan independent a l'Iraq ajudarà a solucionar el problema kurd a Turquia. El desmantellament del grup terrorista PKK continua endavant i dijous el Govern va presentar al Parlament la proposta de llei per dotar d'un marc legal les negociacions de pau, tal com havien exigit els kurds. Els guerrillers del PKK tindran ara incentius per deixar les armes i tornar a casa.
Molts d'ells encara són a les seves bases situades a les muntanyes del Kandil (Iraq), posició que difícilment podran mantenir en un Kurdistan independent. El novembre passat, Erdogan i Barzani van tancar una aliança que l'ofensiva dels milicians de l'EIIS ha consolidat.
Després de Turquia, l'Iran és el segon soci comercial del Kurdistan iraquià: 4.000 milions de dòlars l'any. Mantenir aquesta relació és vital per al nou Estat. Per aquesta raó, el primer ministre kurd, Nechirvan Idris Barzani -nebot del president Barzani-, va ser la setmana passada a Teheran. L'Iran és l'aliat principal d'Al-Maliki i preferiria que l'Iraq es mantingués unit. Així l'hi van dir, al primer ministre kurd, els seus interlocutors perses.
Teheran confia que Al-Maliki, amb els avions russos que acaba de comprar, derrotarà l'EIIS. Tot i això, Ankara i Washington no ho veuen tan clar i han pressionat el primer ministre Al-Maliki perquè deixi el poder i permeti un govern d'unitat. Carlos Kurdi confirma que només en el cas que aquest nou executiu vulgui convertir l'Iraq en un veritable Estat federal es replantejarien la independència.
Però Al-Maliki no n'està al cas i dimarts es va negar a deixar el poder o compartir-lo amb algú que no sigui dels seus antics aliats xiïtes. Aquesta decisió, a ulls de l'administració d'Irbil, confirma una mentalitat sectària i ètnica que només pot perpetuar l'opressió que el poble kurd ha patit sota els governs de Bagdad.
Després de conèixer la posició d'Al-Maliki, el primer ministre Barzani va telefonar a Ankara. Erdogan el va rebre dijous amb els braços oberts. Barzani i el seu número dos, Qubad Talabani -nebot de Jalal Talabani, president de l'Iraq-, també es van reunir amb el ministre d'Energia i el responsable dels serveis secrets. D'aquestes entrevistes va quedar clar que Turquia donarà suport a un Kurdistan independent a canvi del petroli que necessita per continuar el seu creixement econòmic i d'una zona coixí que el protegeixi de l'EIIS.
Els Estats Units, finalment, tampoc no faran res més per mantenir unit l'Iraq. Malgrat les peticions reiterades d'Al-Maliki, han renunciat a intervenir-hi. Els 300 soldats que han enviat a Bagdad semblen destinats a protegir la sortida de funcionaris de la zona verda, l'àrea administrativa des d'on la Casa Blanca de George W. Bush va intentar crear un nou Estat.
2-VII-14, X. Mas de Xaxàs/E. Martín de Pozuelo, lavanguardia