per què hem de pagar, tu i jo, tots, 1.700 milions a una empresa privada que provoca terratrèmols? (3)
Amb el projecte Castor tocat de mort, el principal interrogant ara és qui acabarà pagant la inversió de 1.700 milions d’euros (segons estimacions del Ministeri d’Indústria mateix) que Escal UGS va fer sota el mar. El ministre d’Indústria, José Manuel Soria, es va mostrar prudent ahir després de fer-se pública la decisió de l’empresa propietària del Castor i va demanar d’esperar a la decisió del Banc Europeu d’Inversions (BEI) i a la resta dels inversors, que han d’acceptar la renúncia d’Escal UGS, després de finançar el projecte amb 500 milions d’euros. Fins que la renúncia no sigui autoritzada, el Govern espanyol no mourà peça.
“Esperarem a veure si la renúncia és autoritzada pel BEI, si aquest fos el cas actuarem d’acord amb el decret de concessió”, va dir Soria. Un decret de concessió firmat el 2008, quan l’executiu estava en mans del PSOE, que va aprovar una clàusula segons la qual l’empresa tenia dret a ser indemnitzada amb el valor total de la inversió en cas de renunciar a la llicència d’explotació del magatzem de gas. El ministre d’Indústria no va voler entrar a valorar ahir la quantitat de les possibles indemnitzacions, cosa que dependrà també de les condicions de la renúncia.
Malgrat la cautela expressada en públic fins ara, el Ministeri d’Indústria no sembla disposat a acabar pagant la totalitat d’una inversió que, en vista de tots els informes publicats fins ara, planteja molts dubtes sobre si l’obra es va dur a terme sense cometre cap negligència. Precisament, el Govern espanyol continua esperant l’informe encarregat a experts internacionals sobre la seguretat del projecte i la relació de causa i efecte entre la injecció de gas i els sismes. En cas que aquest últim informe avali la tesi que la injecció de gas no és segura perquè provoca moviments sísmics, el Govern espanyol tindria prou arguments per recórrer contra la indemnització per una presumpta actuació negligent d’Escal UGS.
L’executiu central ja va recórrer davant el Tribunal Suprem contra la clàusula d’indemnització, i tot i que l’Alt Tribunal va denegar la petició del Govern, la seva resposta va obrir un escenari nou. El Suprem va dir que en cas “d’actuació negligent o dolosa, l’empresa podria ser indemnitzada o no”.
Per poder finançar el magatzem de gas, Escal UGS va triar una fórmula bastant nova en el sector energètic: l’emissió de bons, en comptes d’un crèdit normal. Els inversors van pagar per l’adquisició d’uns bons que sobre el paper garantien la recuperació del capital pagat més uns interessos. Els bonistes que van pagar confiant que el Castor era un projecte segur ara voldran recuperar els diners, si finalment s’acaba confirmant que el magatzem de gas es clausura i es desmantella. El BEI també exigirà poder recuperar els diners que va pagar.
Després d’assabentar-se a través dels mitjans de la decisió d’Escal UGS, Xavier Pallarès, delegat de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, va carregar contra el Govern espanyol i l’empresa propietària per la falta de transparència. Pallarès va demanar “garanties” que el magatzem de gas es clausurarà. “Mentre el Castor sigui viu continua el perill”, va destacar. La Plataforma en defensa de les Terres del Sénia, l’entitat que ha liderat el moviment social contrari al dipòsit, va alertar que l’empresa ha renunciat a la llicència d’explotació però no a la indemnització. “No es pot indemnitzar per un magatzem que no és operatiu”, va dir Evelio Montfort, portaveu de la Plataforma. Encara hi ha molts interrogants per respondre.
26-VI-14, E. Giralt, lavanguardia