arxius històrics: el segrest de la nostra documentació, de la nostra història

La consulta de la documentació d’alguns arxius històrics espanyols s’ha convertit en un tema extremadament polèmic que pot acabar en un escàndol d’abast internacional. Les dificultats amb què ens trobem molts dels investigadors a l’hora de treballar als arxius públics es deriven de les insuficiències i les contradiccions de la política arxivística espanyola. Avui és una evidència que la llei del Patrimoni Històric Espanyol del 1985 és obsoleta, entre altres coses, perquè es contradiu amb la llei de Protecció de Dades del 1999 i amb la recent llei de Transparència. Persisteixen les arbitrarietats a l’hora d’interpretar quines són les dades personals que poden realment afectar “a la seguridad, al honor de las personas, a la intimidad privada y familiar, y a la propia imagen”. I això fa que molts responsables d’arxius es vegin obligats a interpretar una normativa poc precisa i a actuar sovint com a censors, restringint l’accés a molts documents.

Hi ha dues sentències del Tribunal Constitucional que afecten aquesta qüestió que haurien de servir de directriu màxima. La sentència elaborada per Francisco Tomás y Valiente el 14 de febrer de 1992 defensava el predomini del “interés público de la información sobre el hipotético derecho al honor”. Segons aquesta sentència, les restriccions haurien de ser una excepció i sempre caldria donar prioritat al “derecho a la información veraz”. L’altra fou la redactada per María Emilia Casas el 23 de febrer del 2004, i afectà el famós programa de TV3 dirigit per Dolors Genovès sobre el consell de guerra a Manuel Carrasco i Formiguera. La sentència fou ben clara: havia de “prevalecer el derecho a la difusión pública de las investigaciones sobre el derecho al honor de las personas cuando la información se ajusta a los usos y métodos característicos de la ciencia histórica”.

Els darrers anys s’han produït uns fets realment inacceptables en dos arxius espanyols que cal denunciar públicament. L’actual ministre de Defensa, Pedro Morenés, ha vetat la de-sclassificació d’uns 10.000 documents militars corresponents als anys 1936-1968, tot i que l’anterior ministra, Carme Chacón, havia autoritzat la seva consulta i eventual reproducció. Molt més greu és el que passa amb la documentació històrica de l’arxiu del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació. El 15 d’octubre del 2010, a proposta del ministre Miguel Ángel Moratinos, el Consell de Ministres declarà com a secreta i reservada gran part de la documentació sobre l’activitat diplomàtica, les relacions internacionals i la política exterior espanyoles sense fixar una limitació temporal, per la qual cosa aquesta restricció podia afectar tant la documentació del segle XX com la del XVIII. Sembla que l’escàndol Wikileaks va influir força en aquest acte, inacceptable en qualsevol Estat democràtic, atès que incompleix la legislació espanyola i la internacional. El ministre emprà l’argument que es feia això per tal de garantir “la seguridad y la defensa del Estado”, i per fer-ho va emprar la vella llei franquista de Secretos Oficiales de 5 d’abril de 1968. Però la cosa no acaba aquí. Fa uns mesos, l’actual ministre d’Afers Exteriors, García Margallo, ha pres una mesura dràstica que ha significat la interrupció de nombroses investigacions que estaven fent historiadors espanyols i estrangers: ha decidit el tancament de l’arxiu històric del Ministeri d’Exteriors amb l’excusa que tots els seus fons es traslladen a l’Arxiu Històric Nacional i a l’Arxiu General de l’Administració, a Alcalá de Henares. Ara bé, donada l’escassetat de mitjans humans i materials d’aquests dos arxius, tot fa preveure que aquesta documentació no podrà ser consultada en molts anys. De moment la subdirecció general d’Arxius del Ministeri de Cultura, responsable d’aquests dos centres, ha decretat el tancament absolut i indefinit d’aquesta documentació.