"ActiviZzzZzzme", Xavier Aldekoa
Què és més poderosa, l’esperança o la desesperança? Qui no té res a perdre venç a qui creu encara en els miracles? Mentre hi ha vida, hi ha esperança, diu la dita. Quina mala jugada, de vegades. Hores després que Boko Haram segrestés més de 200 noies nigerianes en una escola del nord de Nigèria, les seves mares van sortir al carrer a protestar per la inacció del Govern. Al principi ningú no les va escoltar. Del seu crit esquinçat –“Torneu-nos les nostres noies”, repetien amb la fúria encarada cap al palau presidencial– va brotar setmanes després un lema que va esdevenir mundial. Alguns pares i germans, esperonats per aquesta esperança (o, ai, per la desesperança), es van endinsar al bosc de Sambisa, bastió del grup extremista, en una missió suïcida per recuperar les nenes. Aquesta setmana, les negociacions amb la banda per alliberar les noies s’han estancat i des de l’alta política nigeriana ja es filtra un altre missatge amb l’esperança (aquesta d’un altre tipus, la seva) que faci forat en la gent: algunes de les nenes mai no tornaran. Anem fent-nos a la idea.
El 2012, la xarxa va mirar cap a l’Àfrica amb ullets d’arcàngel amb la campanya Stop Kony per detenir el líder de la milícia ugandesa Exèrcit de Resistència del Senyor. Només va servir per retuitejar hash
tags d’estil gandhinià, vendre samarretes i que el seu fundador acabés delirant en pilotes pel carrer. Kony continua a la seva. Faríem bé de no confondre’ns: aquell activisme de sofà tenia el melic a Occident i el seu objectiu era jugar a ser Superman. Uganda es va sentir tan estimada com quan a vostè li posen el seu nom a la tassa en un Starbucks. En el cas de les nenes de Nigèria, el miracle de hashtags i solidaritat que vam crear entre tots va donar esperances a les seves famílies. Els vam fer creure que importaven. La setmana passada, 91 dones i nens van ser segrestats per Boko Haram en una altra vila del nord de Nigèria. Els assaltants van assassinar i van saquejar sense que l’exèrcit nigerià s’atrevís a acostar-s’hi. No hi ha ningú buscant aquestes noies. Tampoc no hi va haver estómac per a hashtags.
Què és més poderosa, l’esperança o la desesperança? Vaig a tuitejar-ho, a veure.
26-VI-14, Xavier Aldekoa, lavanguardia