9.548 euros per cada ciutadà espanyol ENS costa, a més a més, la SEVA crisi

Encara no ha acabat però a hores d’ara ja es pot aventurar el cost que ha comportat la crisi des de l’any 2009. Un balanç provisional dels costos addicionals que la doble recessió viscuda en aquest període ha suposat per als comptes públics eleva la factura per sobre dels 450.000 milions d’euros. Aquesta xifra equival a uns 9.548 euros per cada ciutadà espanyol.

   Una part d’aquesta xifra es podrà recuperar si els bancs i els països que han rebut aquests ajuts la tornen. Un raonament idèntic serveix per als crèdits que el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) ha concedit a les comunitats autònomes i ajuntaments. Però la major part la pagaran els contribuents els pròxims decennis.

Per buscar l’explicació al gruix del compte cal mirar a qui ha gestionat els diners públics aquests anys. Entre el 2009 i el 2013, les diferents administracions han fet servir en salaris, despeses corrents i inversions minvants lleugerament per damunt dels 431.000 milions d’euros més del que han ingressat les arques públiques, una mitjana de 84.000 milions de desfasament a l’any...

   Les antigues caixes d’estalvis, avui reconvertides en bancs, s’han emportat fins ara 61.366 milions d’euros en injeccions de capital per a sanejament, segons l’últim càlcul del Banc d’Espanya. Uns 41.000 milions d’euros els ha posat la Unió Europea i la resta, el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). En teoria els diners hi haurien de tornar amb interessos, però en molts casos hi ha grans dubtes que pugui ser així.

Després són els rescats financers de països tercers. Salvar les finances de Grècia, Irlanda i Portugal els ha costat als comptes públics crèdits per valor de 23.000 milions d’euros. I ja se sap que a algun d’aquests països li pot costar molt més del previst tornar si més no part d’aquests diners. En el cas de Grècia no s’acaba aquí la cosa, ja que la constitució del denominat Fons Hel·lènic que va fer possible el segon rescat va suposar per a Espanya 6.600 milions d’euros més.

   La major part de tots aquests diners ha sortit del crèdit que han concedits els mercats internacionals al Regne d’Espanya a través de les subhastes de deute. El deute públic espanyol, que el Tresor intenta allargar tot el possible, ha crescut en el mateix període del 40% al 93% del PIB espanyol. I, com va confirmar el secretari general del Tresor, Íñigo Fernández de Mesa, aquesta setmana el deute continuarà creixent fins a situar-se en el 100% del PIB.

La crisi encara no ha acabat i la quantitat total del deute continuarà creixent encara tres o quatre anys més per sobre del bilió d’euros, per bé que percentualment està previst que s’estabilitzi entorn d’aquesta xifra crítica, que significa que tot el que una economia produeix al llarg d’un any li deu a qui sí que tenia els diners per deixar-li.

Actualment el 30% del deute sobirà espanyol està ja en mans estrangeres. El secretari general del Tresor, Íñigo Fernández de Mesa, va confirmar aquesta setmana passada que 295.000 milions d’euros estan en poder d’inversors principalment del Regne Unit i els Estats Units, però també del centre i nord d’Europa. La resta està en mans d’inversors nacionals, principalment els bancs, però també les carteres d’assegurances i fons d’inversió.

28-IV-14, L. Izquierdo, lavanguardia

Els consumidors han pagat, entre els anys 2008 i el 2013, un total de 2.446 milions d’euros a través de la factura elèctrica pel cost de la denominada “interrompibilitat del servei”, del qual se’n beneficien 145 grans empreses, bàsicament cimenteres, siderúrgiques, metal·lúrgiques i alguna química, amb noms com Arcelor Mittal, Alcoa o Atlantic Copper. Es tracta d’empreses molt intensives en l’ús de l’energia. Són empreses a les quals se’ls requereix que interrompin el consum energètic quan aquest supera la capacitat del sistema. La paradoxa és que des de l’any 2008, Espanya té sobrecapacitat d’oferta instal·lada que supera la demanda realment existent. I segons consta a l’informe de l’extingida Comissió Nacional de l’Energia (CNE) del 29 de novembre del 2012, “en el context actual de baixa demanda només s’emeten ordres d’interrompibilitat per comprovar el correcte ús del sistema”. De fet, la demanda peninsular es trobava el 2013 als nivells que presentava el 2005.

Tot i així, el Govern manté aquest concepte i es preveu que en aquest 2014 la interrompibilitat reporti uns altres 550 milions d’euros.

Recentment, i amb l’objectiu de retallar el dèficit de tarifa, el Ministeri d’Indústria va optar per canviar parcialment de política, segons consta en l’ordre del departament d’Indústria (346/2014) del passat 7 de març en la qual s’especifica que la interrompibilitat “passarà a ser finançada parcialment pels generadors”. El més xocant és que aquest canvi de política perjudicarà els grans perdedors d’aquesta reforma energètica: els grups d’energies renovables. Segons Indústria, l’aportació dels generadors a aquest concepte es mesurarà per la contribució inversa “a la cobertura de la punta de demanda” (aquesta aportació per a les companyies eòliques és d’un 9%, mentre que l’assignada als cicles combinats, nuclear i carbó és al voltant d’un 95%).

28-IV-14, C. Lafraya, lavanguardia