França, clau del gas per a Europa, i de l’aigua per a Barcelona

L'esclat d'Ucraïna, seguit d'una fulgurant reacció de Rússia -annexió de Crimea i insurreccions a l'est del país-, ha reactivat la geopolítica. Mapes, mapes, mapes. La revalorització del marc geogràfic. La frontera oriental de la Unió Europea està en crisi i ningú no vol una guerra. Els Estats Units tenen al davant un interessant horitzó de suficiència energètica (tècniques de fracking per a l'obtenció de gas i petroli), es replantegen, gradualment, la seva funció de policia internacional i xiuxiuegen als països europeus -atenció a la recent visita de Barack Obama a Brussel·les- que hauran de pagar una quota més alta en seguretat militar si volen que l'OTAN reforci la seva capacitat de dissuasió. Emergeix, llavors, la gran qüestió de fons: la forta dependència europea del gas rus, a través d'Ucraïna, principalment.

En aquest context, coincident amb la persistència de la crisi del deute a l'Europa meridional, Espanya s'ofereix com a plataforma continental per a la transmissió de gas algerià i nord-americà a l'Europa central. Es revisen mapes i es redescobreix la importància del gasoducte Midcat, avui paralitzat a l'altura d'Hostalric, per l'escàs interès de les autoritats franceses, fins fa uns mesos.

La llumeta d'Hostalric fa pampallugues al mapa i l'ambaixador de la República Popular de la Xina a Espanya, Zhu Bangzao, explica a València que el corredor mediterrani és la infraestructura espanyola que en aquests moments té més interès per a les autoritats de Pequín. L'ambaixador explica la voluntat de la Xina de reforçar la ruta comercial que arriba a Europa a través del canal de Suez. Destinació: les terminals xineses als ports de Barcelona i València. Potser per agradar a l'auditori, el diplomàtic parla de la "nova ruta de la seda".

Gas, ferrocarril i aigua. El ministre sortint Miguel Arias Cañete, futur home fort del Govern espanyol a Brussel·les, acaba de ressuscitar la hipòtesi del transvasament del riu Roine a Catalunya, en el context d'una nova planificació hidrològica. Els temors de l'anterior administració socialista sobre un poder excessiu de França sobre l'àrea metropolitana de Barcelona sembla que ara s'han esvaït, en un context català manifestament complicat. Paradoxalment, es torna a parlar del Roine. França a Barcelona.

El món es complica i als mapes es dibuixen corredors.

20-IV-14, Enric Juliana, lavanguardia

El Roine no és el Guadiana. És un riu molt ample -cabal mitjà de 1.500 metres cúbics per segon a l'altura de Beaucaire- que fa el seu camí, sempre a cel obert, entre els Alps suïssos i el golf de Lleó. És una de les grans reserves d'aigua de França, i la República està disposada a vendre-la a granel. Per portar aigua del Roine a Barcelona, l'aixeta del Pirineu s'obriria.

El transvasament del Roine a Catalunya és una vella aposta estratègica de Convergència i Unió, que no ha agradat mai als socialistes. El Partit Popular també ho va rebutjar en època de José María Aznar. Hi ha objeccions econòmiques sobre el cost de l'obra (més de 500 quilòmetres de conducció) i sobre el consum necessari per a una rendibilitat raonable: hom calcula una demanda mínima d'entre 180 i 240 hectòmetres cúbics anuals. També hi ha objeccions polítiques. PP i PSOE sempre han vist en aquest transvasament una font de capital polític per a França a Barcelona. Dit amb unes altres paraules, una disminució de sobirania espanyola en un afer que, més avall del Pirineu, sempre ha desfermat passions polítiques. "¡A por ellos, que son de regadío!", cridava a les seves tropes el general carlí Cabrera, tigre del Maestrat.

CiU sempre ha defensat que el transvasament del Roine seria rendible, garantiria per a l'eternitat (fins que el canvi climàtic no disposi el contrari) l'abastament de l'àrea de Barcelona, alleujaria l'estrès del Ter i trauria una mica de dramatisme a la gestió de l'Ebre. Amb aigua francesa a les canonades i als dipòsits industrials de la regió metropolitana de Barcelona, la política de l'aigua podria ser una mica menys dura a Espanya. S'obririen noves possibilitats de cooperació amb València i l'eficàcia i rendibilitat del canal Segarra-Garrigues -afer sobre el qual a Catalunya avui es passa de puntetes- seria objecte de vives discussions, pel que fa al cost de l'obra i la demanda agrària. Estem parlant d'un trencaclosques molt complex, que determina la relació política de la metròpoli de Barcelona amb el seu entorn. En l'última investidura de José Luis Rodríguez Zapatero, CiU hi va insistir i a la Moncloa van recollir la idea. Zapatero va arribar a parlar de la qüestió amb Nicolas Sarkozy. Atac de nervis al PSC i el seu entorn. L'aigua mou passions. El transvasament francès es va tornar a arxivar.

I ara torna, com un Guadiana tossut. El ministre Miguel Arias Cañete, futur home fort del PP a Brussel·les, ha reprès el transvasament del Roine. França a Barcelona. Una interessant qüestió de sobirania.

20-IV-14, lavanguardia

Els mapes de l'energia tenen dibuixos que només coneixen els experts i persones molt ben informades. De l'existència del Midcat poca gent n'havia sentit parlar a Espanya fins que Salvador Gabarró, president de Gas Natural Fenosa, va aprofitar l'oportunitat de la crisi d'Ucraïna per treure el nas per la finestra geopolítica i proclamar que la seva companyia està disposada a jugar fort per al proveïment de gas algerià a Europa si França desbloqueja el gasoducte internacional Midcat, avui paralitzat a l'altura del municipi català d'Hostalric (comarca de la Selva), a uns 70 quilòmetres de la frontera. Aparent desinterès de les autoritats franceses per una conducció que el mes de setembre passat -abans que les barricades paralitzessin el centre de Kíev- va ser inclosa en el quadre d'infraestructures gasistes prioritàries de la Unió Europea. La República Francesa té la clau de pas del Pirineu i sempre l'ha administrat amb parsimònia i un càlcul polític fi, com saben prou bé els gestors ferroviaris, els aragonesos que ideen túnels alternatius al Pirineu central, els navarresos que imaginen ràpides connexions per carretera entre Pamplona i Foix i els bascos que volen arribar aviat a Bordeus a dalt de l'AVE espanyol.

En termes geopolítics, França és la propietària del Pirineu. Espanya sempre espera. Espanya, balena encallada a les costes d'Europa, com va dir el polític conservador anglès del segle XVIII, Edmund Burke, sempre necessitarà obrir un nou pas al Pirineu. Sempre.

Gas Natural Fenosa ha alçat la mà pel que s'hi juga, però altres actors estan assenyalant l'oportunitat que la crisi d'Ucraïna ofereix a Espanya per reforçar-se com a principal plataforma de distribució del gas algerià a Europa i, en un futur pròxim, del shale gas (gas d'esquist o gas pissarra) que els Estats Units estiguin en condicions d'exportar al Vell Continent a mesura que les noves tècniques d'extracció compleixin les expectatives generades. Aquesta és també l'opinió de l'empresari català Antoni Llardén, president d'Enagás, la societat que gestiona la infraestructura gasista a Espanya. Analistes del Reial Institut Elcano, laboratori d'idees en política exterior, s'han pronunciat en el mateix sentit.

El Midcat no seria l'únic gasoducte espanyol per transportar combustible a Europa des dels jaciments algerians de Hassi R'mel, però sí el principal. Es troba en funcionament la connexió de Larrau (Navarra), n'hi ha una altra de prevista a Irun (País Basc), més set plantes regasificadores -una de les quals, al port de Barcelona- que reben gas natural liquat per via marítima. Aquestes plantes treballen avui a baixa capacitat per la inexistència d'una connexió terrestre més potent amb Europa.

Afirmar que Espanya podria "salvar" Alemanya i tota l'Europa central si Rússia, en un rampell nacionalista de Vladímir Putin, tanqués l'aixeta, és una exageració, però alguna cosa hi ha de veritat en això. La modificació de la relació de forces del conglomerat industrial germànic amb Rússia exigeix una diversificació més gran de les fonts energètiques, o una factura més alta en despesa militar dissuasiva. Probablement, les dues coses alhora. En conseqüència, el gas d'Algèria i la connexió gasista mediterrània guanyen pes polític. Felipe González, que fa uns mesos deia que "s'avorria" en les reunions del consell d'administració de Gas Natural Fenosa, continuarà al càrrec, va informar Gabarró. Potser no s'avorrirà tant els propers mesos. La remuneració -126.500 euros anuals- no convida al tedi i Abdelaziz Buteflika acaba de ser reelegit per a un quart mandat com a president d'Algèria, amb més del 80% dels vots. Sembla que l'ordre regna a Alger i l'expresident González coneix prou bé la seva cúpula.

20-IV-14, lavanguardia

Dilluns passat l'ambaixador Zhu Bangzao va enlluernar els empresaris i polítics valencians que van anar al col·loqui organitzat pel Club de Encuentro Manuel Broseta. L'entitat que presideix l'advocat Francisco Puchol és un punt de referència a la ciutat de València. L'ambaixador de la República Popular de la Xina a Espanya va llegir un discurs en mandarí. Les seves paraules van ser esculpides per un traductor i tots els presents van prendre bona nota de les seves referències al corredor mediterrani. El corredor -va dir- és una de les infraestructures espanyoles que més interessen la Xina.

El senyor Bangzao va explicar que la Xina alentirà el creixement per intentar millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans i atendre els greus i creixents problemes en el medi ambient. "El Govern ha d'implicar-se més en la construcció d'una Xina bonica", va explicar. Hi haurà noves oportunitats per a les exportacions europees, s'obriran noves finestres d'oportunitat per a la inversió en serveis (finances, educació, assistència mèdica, urbanització...), s'incrementarà el nombre de turistes xinesos amb destinació a Europa i es promouran les col·laboracions regionals.

L'ambaixador Bangzao va parlar d'una "ruta de la seda marítima del segle XXI" per a l'intercanvi de mercaderies entre la Xina i Europa, a través del canal de Suez. Una ruta estable, segura i eficaç. Aquesta ruta estarà distribuïda entre una sèrie de bases nàutiques -una constant de la política exterior xinesa- entre les quals figuren els ports de València i Barcelona, amb important presència xinesa: el grup Hutchison, propietari de la terminal de contenidors més important del port de Barcelona i la naviliera Cosco, que opera al port de València.

El corredor mediterrani, del qual el Govern de José María Aznar no volia saber res fa deu anys, figura des de fa dos anys en la llista de prioritats de la Unió Europea. No va ser fàcil. El concepte corredor mediterrani s'ha consolidat com a símbol de la possible articulació econòmica i logística de l'arc mediterrani. A València, la bandera del corredor, hàbilment recollida pel PP i el PSOE locals, és avui inqüestionable.

Les obres per assegurar una ràpida connexió en ample europeu entre el port de València i la frontera francesa estan en marxa, però el corredor és una aposta de més profunditat i envergadura. És una aposta per connectar Europa amb l'Àfrica. Al Govern Rajoy li agrada parlar ara de l'eix mediterrani, però encara no està clar que hagi fet seva l'aposta de fons: el corredor fins a Algesires.

20-IV-14, lavanguardia