crisis humanitàries: política assistencial o resposta política?

¿Què passa quan una crisi humanitària, com la que pateixen Palestina, Somàlia, la República Democràtica del Congo o Haití, s'eternitza? També ha de prolongar-se sine die l'ajuda que arriba d'altres països? Aquest és el dilema que afronten moltes oenagés conscients que "si continuen ajudant, contribueixen a generar dependència i no enforteixen ni l'Estat ni les organitzacions locals", comenta Francisco Rey, codirector de l'Instituto de Estudios sobre Conflictos y Acción Humanitaria (Iecah), en la jornada "Un món en emergència", organitzada pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.

Rey subratlla que, en crisis de llarga durada, és difícil mantenir els principis humanitaris i la independència. "Per exemple, al Sàhara Occidental Espanya hi fa molta feina humanitària però de vegades això impedeix que hi hagi una solució política del problema, que acaba enquistant-se. Com que les necessitats bàsiques de la població estan solucionades, la comunitat internacional es relaxa, no tenen pressa per trobar una sortida", opina Rey. Conflictes ja històrics evidencien, segons el parer del codirector de l'Iecah, que continuar oferint assistència contribueix a alimentar aquesta relació de subordinació alhora que debilita les institucions locals. Davant aquest panorama la disjuntiva és "seguir o no seguir". "Si ens hi quedem -afegeix-, es corre el risc que la situació es cronifiqui".

Però en aquelles crisis en què els recursos per assistir les poblacions continuen arribant fluidament és fàcil que oenagés i agències de les Nacions Unides s'acomodin i no tinguin pressa per marxar.

Rey recorda que l'acció humanitària està pensada per aturar emergències de manera ràpida, però quan aquestes s'allarguen el remei pot ser pitjor que la malaltia. En aquest escenari, les oenagés s'han d'enfrontar amb pressions polítiques; els governs donants instrumentalitzen l'ajuda per mitigar la seva falta de voluntat per resoldre aquests conflictes, apunten des de l'Iecah. La tendència a Palestina o el Sàhara Occidental és "privilegiar un enfocament assistencial precisament en un context on es requereix una resposta més sofisticada".

Rey recorda que hi ha hagut casos, com el de Ruanda, on algunes oenagés van optar per abandonar el país per cridar l'atenció de la comunitat internacional de la dimensions del genocidi, i que hi fes alguna cosa.

En el cas d'Haití, la història es repeteix. "No s'està fomentant que es reforcin les estructures de l'Estat, es continua actuant amb paternalisme i amb desconfiança. Si l'ajuda es perpetua, s'impedeix que Haití camini pels seus propis mitjans", indica Rey. Per això és vital dissenyar i negociar estratègies de sortida d'una zona que ha viscut una emergència però que ja pot tirar endavant sola.

Una altra història és quan l'ajuda s'utilitza per afavorir els interessos d'una de les parts enfrontades. Rey recorda que "personal humanitari ha estat portat a judici quan ha tornat als seus països perquè per poder accedir a la població, en determinades zones de Somàlia, ha tingut relació amb Al-Xabaab".

El president de Metges sense Fronteres, José Antonio Bastos, ja explica al llibre A cualquier precio? (Icaria) els interessos que s'oculten rere la bandera humanitària: "Sempre cal negociar, cal acceptar que els que tenen el poder ens deixaran actuar només si amb la nostra presència obtenen algun avantatge" i reconeix que "l'apropiació i manipulació del nom i la imatge de l'humanitari per polítics i militars existeix des de sempre, però s'ha intensificat en l'última dècada, a l'ombra de la Guerra contra el terrorisme".

Sovint, la decisió que es prengui tindrà efectes col·laterals. Cal ser valent i optar per l'opció menys dolenta, encara que això suposi marxar.

14-IV-14, R.M. Bosch, lavanguardia

Jean-Max Bellerive, breu primer ministre de l'Haití postsisme, m'ho va dir així de clar: "Jo no vull una oenagé que em faci un pou; vull que ho faci una empresa que generi ocupació i beneficis". Aquest plantejament té els seus peatges, esclar, però Bellerive parlava com un home honest. Anomenava "Estat paral·lel" el desplegament de l'ONU i les oenagés: "Tanta organització, tant consultor, tanta despesa de diners". El primer any després del terratrèmol hi va haver cimeres i conferències, plans immensos que executarien agències, empreses i oenagés dels països donants. De fet, ja des de l'època de Baby Doc Duvalier, Haití és un país assistit (gràcies a una classe dirigent parasitària en extrem i als seus socis estrangers). Haití es va consolidar com a "NGO republic" amb el sisme: al cap de tres anys, un terç dels 7.000 milions d'euros recaptats per a l'emergència i la reconstrucció corresponien a donacions a les oenagés. Les acusaven de ser més poderoses que el Govern, però l'impacte global dels seus projectes és més que difús. Tret d'un aspecte en concret. "A partir d'un cert punt, que alguns situen en el 30% del PIB, els efectes \[de l'ajut\] sobre l'economia nacional són tremendament nocius", escriu Gustau Nerín a Blanc bo busca negre pobre, una crítica tan dura com necessària de la indústria de la cooperació. Totes les contradiccions, els errors, els vicis que s'hi ressenyen es troben a Haití per a qui vulgui veure'ls.

14-IV-14, F. Flores, lavanguardia