"Atena negra", Luis Racionero

"Atena negra", Luis Racionero, cultura/s, suplement lavanguardia, 18-XII-13

La revisió de la història, tal com es va iniciar al segle XIX, és un dels desafiaments intel·lectuals més fascinants. Quan Ignacio Olaqüe va publicar el seu llibre Los árabes no invadieron España, o quan Asín Palacios va afirmar les arrels musulmanes de La divina comèdia, el clamor entre l’establiment acadèmic va ser sonat. El llibre de Martin Bernal Black Athena amb el subtítol Les arrels afroasiàtiques de la civilització clàssica va ser l’últim que va aconseguir encendre la còlera de l’establiment acadèmic. Que la Verge de Montserrat sigui negra es pot acceptar, perquè és una extravagància de l’extraacadèmica –i per tant atrabiliària– religió cristiana, però que Pal·les Atenea pugui tenir alguna relació amb els negres o els semites és una blasfèmia insuportable per a la religió científica.

Bernal es basa en el fet que si bé la meitat del vocabulari grec ve de l’indoeuropeu, l’altra meitat prové per parts iguals de la llengua semita i l’egípcia. És evident que atesa la proximitat geogràfica de les cultures egípcies, semita i grega i que els mateixos autors clàssics afirmen en els seus textos la relació amb Egipte i amb les costes d’Àsia menor, la idea no tindria per què resultar ara nova; tanmateix, entre el 1830 i el 1860 l’antic model d’interpretació, que reconeixia les influències egípcies i semites, va ser substituït a les universitats alemanyes pel model ari, segons el qual la civilització de la Grècia clàssica va ser creada pels invasors aris del nord sobre un substrat negligible de poblacions autòctones predòriques. Bernal explica amb deteniment en el primer volum de la seva voluminosa obra com el racisme va tenir molt a veure amb aquesta reinterpretació alemanya, i després anglesa, de la història. Encara avui no ha desaparegut la idea simplista i inexacta que els bàrbars del nord van infondre amb la seva vitalitat sang nova en les degenerades races mediterrànies, fet gràcies al qual va ser possible primer la civilització grega i, després de la caiguda de Roma, la civilització europea actual.

El model antic revisat

“Si tinc raó –escriu Bernal– en proposar l’abandonament del model ari i la seva substitució pel model antic revisat, serà necessari repensar, no només les bases fonamentals de la civilització occidental, sinó també reconèixer la penetració del racisme i el xovinisme continental en tota la historiografia o filosofia amb què s’ha escrit la història. El model antic no tenia deficiències internes importants, ni debilitats en la seva capacitat explicativa. Va ser eliminat per raons externes. Per als romàntics i racistes dels segles XVIII i XIX era simplement intolerable que Grècia, que es veia no només com el paradigma d’Europa sinó també com la seva infantesa pura, hagués estat el resultat d’una barreja de nadius europeus amb els colonitzadors africans i semites. Per tant el model antic s’havia de rebutjar i substituir per un altre de més acceptable”.

Els ‘outsiders’

El fet de posar en qüestió de manera fonamental les teories d’una disciplina científica sol venir gairebé sempre d’outsiders. El procés pel qual els estudiants són introduïts en el seu camp d’investigació és gradual, de manera que quan poden incloure el seu tema en conjunt ja han estat imbuïts tan profundament amb les preconcepcions convencionals i les pautes d’interpretació que és molt estrany que siguin capaços de qüestionar les seves premisses bàsiques. Aquesta incapacitat és particularment evident en les disciplines que s’ocupen de la història antiga. El seu estudi està dominat per l’aprenentatge de llengües difícils, un procés que és inevitablement autoritari; al mateix temps que els instructors transmeten les interpretacions lingüístiques, proveeixen una altra informació social i històrica que se sol donar i rebre amb el mateix esperit. D’altra banda, ens trobem amb l’aura de respecte ambla qual s’aborda la cultura clàssica i jueva, que es consideren com les fonts de la civilització occidental, d’aquí la timidesa a utilitzar analogies profanes per aportar models en el seu estudi. No hi ha dubte que si l’egipci, el semític occidental i el grec haguessin estat les llengües de tres tribus importants contigües al tercer món, s’haguessin fet extensos estudis comparatius per constatar les influències lingüístiques i culturals entre els tres pobles; però atès el respecte envers el grec i l’hebreu aquesta mena de feina comparativa s’ha considerat inapropiada.

Arqueòlegs positivistes

Malgrat que als acadèmics els agradi pensar que les coses òbvies són falses, no sempre és així; i encara que és just que l’expert que ha dedicat la seva vida a entendre un tema l’entengui millor que un nouvingut, no sempre és així. Els dos descobriments més importants en estudis hel·lènics des del 1850 –el descobriment arqueològic de Micenes i el desxiframent del lineal B– van ser tots dos realitzats per amateurs: Schliemann i Michael Ventris.

Ara s’afirma que l’edat heroica dels amateurs està superada i amb l’acusació de metodologia poc seriosa es condemna, no només les aportacions incompetents, sinó també les que posen en qüestió l’status quo dels acadèmics, que tenen una relació intel·lectual i sovint emocional amb el tema. L’eina favorita dels arqueòlegs positivistes és l’argument del silenci: la creença que si alguna cosa no s’ha trobat no pot haver existit en quantitats significatives. Segons Bernal, els arqueòlegs moderns i els historiadors actuals que s’ocupen de l’antiguitat encara treballen amb models establerts per investigadors que eren obertament positivistes i racistes. AAmèrica el seu llibre va tenir una controvertida acollida, defensat pels partidaris dels estudis africans i negres i rebutjat per la majoria d’acadèmics. És una llàstima que el tema racial encara remeni la cua a aquestes altures de la història, però el racisme dels Estats Units potser no hauria existit si els blancs anglosaxons protestants haguessin estudiat a l’escola que Pal·les Atenea podia ser negra i que la civilització europea ve més del sud i de l’est que del nord.