el "capitalisme d’amiguets" no és capitalisme, és saqueig
Dilluns passat, després d'unes setmanes d'intercanviar opinions dispars, el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, i la seva col·lega de gabinet, Ana Pastor, la ministra de Foment, van pactar la fórmula per al rescat de les autopistes. El debat entre els dos ministres no era sobre el fons de l'assumpte, tenien clar que es reduïa a escollir la modalitat de rescat amb el cost més baix per a les arques públiques, ja que en cap cas no hi havia alternativa sense cost per a l'Estat, sinó sobre les modalitats d'executar-lo.
Gairebé set anys després de l'esclat de la bombolla immobiliària -financera és en realitat l'expressió més precisa i realista-, els contribuents i ciutadans espanyols continuen pagant inerts les conseqüències del malbaratament dels anys bojos. En aquest cas, del deliri interessat que va suposar construir les radials de Madrid al mateix temps que s'erigia la faraònica terminal T4 de Barajas i es multiplicaven les vies d'entrada a la capital amb les noves línies d'un AVE que havien de portar tots els espanyols a quatre passes de la Puerta del Sol. Com si Madrid hagués de ser el centre del planeta i no només d'un estat centralista. Beneficis passats i en lloc segur per a alguns, pocs, pèrdues certes ara per a molts. D'entrada, uns 3.500 milions d'euros de deute públic addicional, un 0,35% del producte interior brut (PIB), concepte que quantifica el que l'economia produeix en un any complet. Gairebé tres vegades la desviació de l'objectiu de dèficit públic, 0,12 dècimes, del 2013 reconeguda el divendres que tant li ha costat a Montoro.
Un altre bloc en aquesta gran piràmide de deute que l'Estat construeix acceleradament, camí del vertiginós 100% del PIB. Que s'afegeix al 200% que acumula la resta de l'economia espanyola, empreses i famílies, i que explica l'enorme debilitat amb què fa els primers passos la recuperació econòmica.
La digestió d'aquest deute no serà qüestió d'uns dies. El ministre Luis de Guindos ha aprovat recentment una llei per facilitar la renegociació dels crèdits empresarials amb els bancs creditors amb l'objectiu d'evitar que aquests deutes acabin provocant més fallides.
Cada dia es coneixen noms de més companyies que renegocien els compromisos financers amb els creditors. L'últim cas és el de la constructora FCC, per bé que no és l'únic. No és casual que alguns, potser animats pel cas de les autopistes, postulin fins i tot un pla de rescat públic de les grans firmes constructores, amb xifres equivalents a les del rescat bancari pactat amb la troica.
30-III-14, M. Pérez, lavanguardia
Recorden quan érem milionaris? Perdonin el sarcasme, perquè és impossible oblidar-ho: com a pobres que som i hem estat sempre, estem pagant amb sang, suor i moltes llàgrimes els contes de la lletera del passat més recent. La nova càrrega: el rescat a les autopistes en fallida anunciat aquesta setmana pel Ministeri de Foment. Tradueixo: rescat vol dir que amb diner públic s'assumeix la gestió i propietat d'unes autopistes desertes des que es van inaugurar. Desertes perquè la riuada de cotxes que passarien pels seus peatges eren fruit dels somnis de la turboeconomia imaginats per una lletera amb deliris de grandesa que governava llavors el país. Per si no les situen al mapa: amb sigles variades, es coneixen com Madrid Sud, Madrid Llevant, Madrid Toledo, Eix Aeroport i Accessos Madrid. Envolten com una anella de despropòsits d'asfalt la capital espanyola. Em conec bé l'AP-41 Madrid-Toledo: vaig enregistrar un vídeo durant mitja hora caminant per ella sense cap risc d'atropellament mentre sentia el brogit del trànsit a l'autovia gratuïta que corre paral·lela al seu costat.
30-III-14, G. Serra, lavanguardia