BARCELONA RADICAL
radicalparty

"El pitjor amic del gos", Albert Sánchez Piñol

La nova ordenança barcelonina sobre tinença d'animals ha reobert el vell debat dels gossos urbans. Un polític de l'ajuntament ha afirmat que abans d'aprovar-la havien consultat amb representants "de totes les sensibilitats relacionades amb el món animal". Això està molt bé. I encara hauria estat millor si també hagués consultat alguna sensibilitat humana. Perquè, o molt m'equivoco, o l'Ajuntament de Barcelona no s'ha pres la molèstia de consultar un gran sector de ciutadans: aquells que consideren que els gossos urbans no són res més que una font insalubre i perniciosa de molèsties.

Ja ho sabem, és un debat infinit. Mentre hi hagi ciutats i gossos no podrem lliurar-nos d'un tema recurrent, polièdric, inacabable: la caca de gos. Però el problema, crec, consisteix a reduir-ho a una qüestió de civisme. I si féssim un esforç per plantejar-nos una pregunta més elevada? Per exemple: quines haurien de ser les relacions correctes entre natura i cultura?

De bon principi l'home i el gos van establir una bella relació simbiòtica. Es protegien mútuament, i gràcies a aquesta companyia l'ésser humà podia combatre la seva solitud còsmica. Però milers d'anys després, quin sentit té la presència de gossos a les ciutats, a la civis, tan allunyats del seu món naturalis? Siguem sincers: és sa, lògic, o simplement benèvol, tancar una criatura que és un descendent directe dels llops en pisos de 65 m<MD+>2? El gos urbà no apropa la ciutat a la natura, ben al contrari: degrada i perverteix el món natural. I, de fet, el gos no és el beneficiari del món modern, sinó la seva víctima.

El pitjor de tot potser sigui l'arrogància manipuladora que l'home s'ha atorgat sobre la genètica del gos. Els hem obligat a procrear seguint els nostres capricis delirants, emancipats de qualsevol interès útil o benefactor. I així, podem trobar un llebrer irlandès que fa més de 80 centímetres d'alçada, o un gran danès que pot arribar a pesar 100 quilos, i al mateix temps hem creat races ridículament nanes: llegeixo que el rècord del gos més petit del món el té la gossa Milly, una chihuahua que només fa... 9,6 centímetres! No és això una aberració? I el producte de les aberracions són els monstres.

Tothom coneix algú que considera el seu gos més sensible que Modigliani, més intel·ligent que Einstein i més llest que Carpanta. Però el problema no són els gossos, ni els amos dels gossos. Ho repeteixo: no és una qüestió de civisme, sinó d'una visió distorsionada del món animal. En certa ocasió l'ambaixador anglès a la Xina va regalar a l'emperador uns cadells d'una raça molt preuada. En la següent recepció diplomàtica l'ambaixador va preguntar a sa majestat imperial com estaven els gossets. "Hum, sí!", va contestar l'emperador xinès, "deliciosos!".

Per què ens escandalitza tant que algú es mengi un gos i no ens ofendria si, per exemple, fos un poltre? Segurament perquè hem incorporat tant i tant el gos en la nostra vida que tendim a veure'ls com humans en miniatura. I no ho són. Alexandra Horowitz, del Barnard College de Nova York, ha publicat un estudi que clarifica moltes conductes animals que tendim a humanitzar. Horowitz afirma coses tan òbvies com que els gossos casolans no tenen la capacitat de sentir vergonya i, en conseqüència, no poden disculpar-se, encara que a nosaltres ens sembli que ho fan. O que quan un gos llepa els nostres llavis amb la seva llengua no és amor: és un mecanisme dissenyat perquè la mare regurgiti menjar.

La nostra visió malaltissa del món animal ho distorsiona tot. També la política. Pensin en el PP o C's. Qualsevol cèntim que es dediqui a promocionar la catalanitat o la cultura catalana serà sistemàticament impugnat per aquests dos partits. Per què no impugnen els pressupostos dedicats a pipi-cans, gosseres i altres estructures relacionades amb la gosseria? O és que les bèsties són més importants que la cultura? No seria preferible dedicar aquests espais i aquests recursos als nostres infants o els nostres vells?

A Barcelona ciutat hi ha 30.000 gossos censats, xifra ridícula comparada amb la real, que alguns càlculs situen en 300.000. I ara pensem-ho: encara que l'Ajuntament volgués resoldre les necessitats logístiques d'aquesta fauna immensa, com podria fer-ho? Resposta: no podria. O sigui, que els gossos urbans plantegen un problema tan previsible com irresoluble, i en lloc d'intentar solucionar-lo ens limitem a gestionar la seva merda. I malament. I mentrestant centenars de milers de gossos continuaran tocant-nos la pera, udolant quan senten la sirena d'una ambulància, despertant-nos amb lladrucs diumenge al matí, des de l'altra banda de l'envà, i empastifant els nostres carrers. No crec que a tot Barcelona quedi ni una cantonada lliure de pixades de gos, d'aquestes repugnants, pudents i omnipresents taques negres.

Hauríem de repensar la nostra relació amb les bestioles. Ubicar-les on els correspon, és a dir, a la natura. I no entre nosaltres, reduïts a la trista condició d'electrodomèstics vius que defequen, borden i bavegen, i tot a canvi de ser dipositaris d'un amor trist, sí, molt trist, perquè som incapaços de dirigir-lo a qui realment el mereix i necessita: els nostres conciutadans menys afavorits.

23-III-14, Albert Sánchez Piñol, lavanguardia