de n’Alfons López Tena

Alfons López Tena (Sagunt, 1957) és, segons l'articulista Salvador Sostres, l’home més intel·ligent del món. Llicenciat en Dret per la Universitat de València, ha exercit de notari i ha estat vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). És una de les veus més representatives dels sectors independentistes de Convergència i el seu nom havia sonat per a encapçalar la llista de la federació nacionalista a les eleccions europees d’enguany. Ha estat també un dels impulsors del Cercle d’Estudis Sobiranistes, una entitat que el país necessitava per armar-nos de raons per a perfilar el combat jurídic que haurem de tenir amb Espanya, si volem ser lliures. Quedem amb ell en un petit cafè del barri de Gràcia de Barcelona on, amb el rerefons del soroll de gots i tertúlies sobre futbol, López Tena desgrana l’actualitat de la política catalana i espanyola, i dóna la seva opinió sobre què cal fer per aconseguir la llibertat del nostre poble. D’expressió clara i entenedora, López Tena és un polític més angloamericà que europeu, perquè diu el que pensa i no té pèls a la llengua. A més a més, és autor de moltes publicacions sobre temes jurídics i ha escrit l'assaig 'Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia'.

Fa la sensació que els catalans hem viscut d’esquena a la justícia. A l’hora de demanar traspassos i negociar competències, no es parla mai d’aquest àmbit. Què en pensa?
No ben bé. Sí que hi ha hagut reclamacions del compliment de l’Estatut antic que no s’han complert, o de reformes de les lleis orgàniques del Poder Judicial. El que passa és que totes les propostes han estat tombades. El que s’ha fet des de Madrid només és transferir a la Generalitat els mitjans materials i prou; els edificis i els equipaments, però totes les decisions importants se les ha quedat el Ministeri de Justícia. En aquesta matèria hi ha hagut un avenços molt minsos malgrat les reclamacions catalanes. Tant el PP i el PSOE han votat sempre en contra d’aquestes propostes.

A més, els dos grans partits polítics espanyols comparteixen una mateixa idea sobre la politització de la justícia. És sa que una democràcia s’aguanti damunt d’aquest panorama?
Ras i curt, No! Per una banda perquè qüestiona el model democràtic mateix, i també, perquè això pot afectar a la lliure competència de les empreses. Quan jo feia de notari a Barcelona, la majoria dels contractes amb els que treballava on intervenien multinacionals pactaven jurisdicció de tribunals de fora de l’Estat Espanyol. I encara en puc explicar una més: per a fer el contracte amb la Fundació Thyssen, el Govern espanyol va acceptar que es fes amb la jurisdicció de les illes Bahames! Per altra banda, informes sobre la independència de la justícia espanyola elaborats pel Fòrum Econòmic Mundial de Davos situen a l’Estat espanyol en el número 56, per sota de països com Aràbia Saudita o Egipte.

Amb el que ens ha dit, hem d’entendre que el Tribunal Constitucional actual no té legitimat per a garantir una sentència eqüànima sobre l'Estatut?
No, i tant que no! Excepte el primer Tribunal Constitucional (TC), que va ser un altre cosa. Ja fa molts anys que l'actual TC és nomenat pel PP i el PSOE íntegrament. Només són nomenats aquells que ja se sap què faran. Fa temps vaig sentir una frase d’un professional del món del dret que deia: “entre aquellos que hacen lo que se debe para ser nombrados y aquellos que han sido nombrados para hacer lo que se debe, casi no hace falta dar instrucciones”. El TC funciona en blocs: pogressista que vol dir del PSOE i conservador que vol dir del PP. Així, ja se sap, prèviament, les posicions d’uns i altres. Aquest tribunal no té legitimitat per a resoldre ni això ni res més. Fins i tot, Miquel Roca va dir que calia una renovació del mateix i que calia proposar-ne un que tingués presumpció d’imparcialitat.

Podem aspirar a aquesta presumpció d’imparcialitat?
No, és un problema del PP i el PSOE. Perquè tenen organitzat un sistema que als dos els hi va bé. De fet, cada vegada que hi ha una renovació del TC, qui parla i qui es discuteix són els portaveus parlamentaris del PSOE i el PP. La diferència d’ara és que amb la renovació del 2004, havien quedat empatats, 6 pels socialistes i 6 pels populars. A partir d’aquí va començar una guerra entre uns i altres, i per això s'han fet públiques les seves diferències. Volien trencar l’empat perquè no estaven acostumats a aquesta situació. Perquè abans, el grup majoritari imposava les seves decisions en funció de la seva força .

Quins escenaris legals tindrà Catalunya davant d'una possible sentència desfavorable?
La sentència de l’Estatut serà per unanimitat i combinarà dues coses: per una banda hi haurà anulacions concretes al text estatutari català perquè si no els del PP no hi votaran a favor. I per l’altra, la sentència assumirà les al·legacions que el Govern de Zapatero ha fet al TC que són: deixar clar que l’Estatut no obliga a res ja que és només una declaració d’intencions i prou. Tot això vol dir que s’ha acabat l’autonomia. La via autonomista queda esgotada. Amb aquesta sentència tenim descentralització, no autogovern!

Què creu que hauran de fer els partits catalans?
Els partits catalans que ja els hi agradi ser com Múrcia, no han de fer res. Els que no volen i no creuen que Catalunya sigui com Múrcia, davant del no compliment de l’Estatut han de veure que el projecte polític català del segles XIX i XX de demanar més autogovern dins de l’estat espanyol, ha fracassat. Per tant, poden intentar una reforma de la Constitució, quelcom impossible. Promoure reformes de les lleis espanyoles a partir del que diu l’Estatut o començar el procés cap a la independència de Catalunya.

Vostè era un dels noms que sonava per encapçalar la candidatura de CIU a les properes eleccions europees però, finalment, serà l'economista Ramon Tremosa qui ho farà. Quina valoració en fa?
A mi em sembla una molt bona elecció perquè, per primera vegada, Convergència aposta per un candidat de posicions clarament  favorables a la independència de Catalunya, que a més, és una persona competent i treballadora, i que té una tradició prèvia de treball en l'activisme catalanista. Alhora que també és un amic. En Tremosa ja sap que té tot el meu suport perquè pugui desenvolupar una bona tasca al Parlament Europeu a favor de Catalunya. Evidentment, a mi m'hagués fet il·lusió ser jo qui encapçalés la llista, però em sembla una molt bona elecció. Per altra banda, també crec que en Ramon Tremosa desperta menys reticències que no pas jo, les quals podrien haver estat perilloses en una campanya electoral.

I a partir d'ara la feina de López-Tena cap a on apunta?
Jo segueixo apuntant cap a la independència de Catalunya i, per tant, apunto cap a tot allò que sigui favorable a aconseguir la independència i l'assoliment d'un Estat propi pel nostre país. Jo segueixo vinculat al Centre d'Estudis Sobiranistes, treballant amb Òmnium i amb tot allò que faci avançar el país.

Però, què es pot fer des del Parlament europeu per a la independència de Catalunya?
La independència de Catalunya, l’aconseguirem a Catalunya! I per tant, del que es tracta és de teixir una majoria favorable a la independència al nostre país. Des del Parlament europeu hem de teixir les complicitats necessàries per a defensar els interessos catalans, especialment en un moment de crisi econòmica, i forjar complicitats per avançar en el reconeixement internacional de Catalunya.

La societat civil amb consciència nacional ha estat capaç de crear entitats i associacions que aglutinen gent de procedència ideològica vària. Per què al nostre país costa tant que els partits nacionalistes trobin espais de treball conjunt?
No només costa amb els partits nacionalistes, sinó també entre tots els partits catalans. Deixant de banda a PP i a Ciutadans, que representen una altra cosa, durant el segle XX tots els partits catalans han tingut el mateix objectiu: entendre’s amb el govern espanyol per a tenir autonomia a Catalunya. Tot el projecte català ha anat a buscar la millora de la situació, no a treballar a favor de la independència. I aquí també hi incloc a ERC. A Catalunya s'ha fet servir la idea de la independència com a referent, com a il·lusió o com a somni, però no com projecte seriós com ho ha fet, per exemple, l’ Scotish National Party, el Partit Quebequais, o els partidaris de la independència de Montenegro...

Vostè és un home sense pèls a la llengua. No hi estem acostumats a que els polítics ens parlin amb tanta franquesa.
Bé, és que jo formo part d’una altra tradició de la política. Més angloamericana, potser... Per a parlar per no dir res no m’hi poso. Això és molt propi de l’Europa continental i, sobretot, de l’Europa del sud. A més, jo vinc del món professional i això pot fer que tingui un altre tarannà. Jo sempre he dit les coses que pensava i he fet sempre el que deia que faria.

Fins que no ha sorgit el Cercle d’Estudis Sobiranistes, amb vostè i Hèctor López Bofill al capdavant, no hi havia gaires veus del món del dret que es pronunciessin a favor de la independència de Catalunya. Per què ha passat això?
Nosaltres vam impulsar el Cercle amb la idea de fer allò que ningú estava fent. Centrar els estudis sobre la independència de Catalunya en l’àmbit jurídic, institucional, econòmic i fiscal. D’aquesta manera volem aprofitar per a generar xarxes de treball entre experts i professionals, per a fer estudis i captar la capacitat intel·lectual de gent del país i gent que està treballant a l’estranger.

Quina és l’actualitat del Cercle?
En l’àmbit jurídic, tenim en marxa dos estudis: un sobre què ha passat amb les promeses del govern espanyol sobre el català a la UE, i un estudi sobre la continuitat dels tractats internacionals en un procés d’independència.

Sabem que esteu treballant amb el Departament de Governació pel què fa a la llei de consultes populars. Què ens pots dir sobre aquest tema?
Va ser la primera cosa que vam fer amb el Cercle. Va participar-hi molta gent del món dret i de la ciència política del país com en Ferran Requejo, n’Agustí Bassols, en Jaume Renyer, na Montserrat Guibernau o en Carles Boix... de cara a fer un estudi sobre la competència catalana sobre referèndums. Un cop acabat aquest document el vam entregar a l’Artur Mas, com a màxim dirigent de CIU, a Josep-Lluís Carod-Rovira, com a dirigent d’ERC i a la conselleria de Governació, encapçalada llavors per Joan Puigcercós. Això ha anat avançant. El passat mes de maig, el Consell Executiu va aprovar la memòria de la Llei i aquesta ja està redactada. Ara la idea és que es pugui presentar durant l'any 2009 al Parlament. Ara bé, la informació sobre aquest tema val més que li ho pregunteu al propi conseller de Governació.

Bufen aires d’independència a Europa: Montenegro, Kosovo, Escòcia al 2010.
Miri, no hi ha sistema jurídic, per ben travat que estigui, que no deixi escletxes, i aquestes escletxes són les que volem aprofitar des del Cercle per a trobar vies legals per aconseguir la independència. Això és el que volem aprofitar, a partir de la idea de fer-ne una llei a Catalunya que permeti fer referèndums. D’Escòcia n’hem d’aprendre la idea sobre quan comença un procés d’independència. I quan és? Doncs quan, en unes eleccions, hi concorren uns partits que porten una proposta d’independència com a proposta immediata i no com a projecte de futur. La data del 2010 és la data amb la que l’Scotish National Party va guanyar les eleccions l’any 2006. A partir d’aquí és quan comença la independència...

I això ho veu molt lluny?
No, nosaltres treballem per això. El problema és que els partits catalanistes s’han quedat sense projecte. Un cop aconseguida la democràcia a l’estat espanyol i, en un moment en què la Constitució és intocable, i amb un nacionalisme espanyol més ferotge que mai... ha quedat clar que la proposta de l’Espanya amiga, plural i federal ha fracassat perquè ni els mateixos espanyols la volen! Ni els del PP ni els del PSOE... Amb aquest panorama, o els partits catalans evolucionen cap a una proposta d’independència seriosa o es convertiran en uns petits partits regionals d’interessos locals, tal i com ho són la CHA o el Partido Regionalista Cántabro o la UPN.

15-I-09, directe.cat