BARCELONA RADICAL
radicalparty

(’propietat intel·lectual’:) "No era amor?", Imma Monsó

Sotmetre la creació artística al mateix control asfixiant que els continguts "pràctics" (notícies, etcètera), com ara proposen les actuals lleis europees sobre propietat intel·lectual, donarà lloc a situacions ridícules, com ara que qualsevol dia la policia entri a una perruqueria o a un institut a posar un multa per escoltar música il·legalment. Què dic, donarà...! Fa un temps, a l'escola infantil de Peillac, França, la Sacem (entitat de gestió col·lectiva de drets d'autor) va passar a cobrar 75 euros perquè els alumnes havien cantat a cor Adieu, monsieur le professeur. La cançó és un clàssic francès dels comiats de fi de curs, però no prou clàssic: el seu autor és viu i la va compondre l'any 1969... I per cert que, quan se'n va assabentar, va posar els 75 euros de la seva butxaca per evitar la ridícula situació. Observin el cas: no reproduïen la cançó en un CD, no l'havien copiat... La van cantar amb les seves pròpies veuetes!... Què deu haver quedat de la cançó en l'esperit d'aquelles criatures?...

El cas és que d'ençà que internet ha revifat el debat sobre la propietat intel·lectual la relació entre l'autor i el receptor de l'obra pateix derives estranyes... Exemple: abans els lectors de les meves novel·les em deien alegrement: "Estic esperant que la meva amiga acabi de llegir el teu últim llibre perquè me'l deixi!", i em somreien esperant emocionar-me amb el seu interès. I jo m'emocionava. Ara, en canvi, només vénen si et poden dir amb orgull: "Jo me l'he comprat!, eh?". I bé, també somric, però no amb emoció, sinó amb la immensa satisfacció de saber que acabo de guanyar 0,90 euros (o més ben dit, de tornar-los al meu editor).

Té gràcia que la noció drets d'autor s'originés durant la Il·lustració per protegir els artistes dels editors i productors que vivien a les seves costelles.

En aquell primer gran debat de la història sobre "propietat intel·lectual" els receptors de l'obra se sentien solidaris amb els autors. Ara aquest segon debat enfronta l'autor amb el seu públic i perverteix d'alguna manera la relació del públic amb l'obra.

És com si el lector (espectador, oient, etcètera), de sobte hagués descobert que l'amor que manté amb l'obra no és tan pur com ell es pensava: que és un amor interessat.

Potser el problema que s'intenta dirimir sota el concepte propietat intel·lectual té dos vessants molt diferents: la dels continguts considerats "necessaris" (manuales educatius, articles científics, notícies), i la creació artística, que sempre serà un luxe de l'esperit. I potser haurien de ser objecte de debats separats.

20-II-14, Imma Monsó, lavanguardia