BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Bloqueig", Germà Bel

...és sorprenent la naturalitat amb què la societat catalana viu el col·lapse d'una tradició purificada durant un segle i mig (amb lapses dictatorials) de propostes catalanes de reforma de l'Estat.

Les institucions estatals no dirigiran a Catalunya una proposta de reforma. Primer, perquè és una cosa en què no tenen experiència; aquestes institucions sempre han actuat de forma reactiva, a demandes de part. Segon, perquè formular una proposta a Catalunya suposaria reconèixer de fet la seva realitat institucional, vulnerant el principi nuclear de la construcció nacional espanyola: la identitat entre Estat i nació (nacionalisme en estat pur; inodor, però molt abrasiu). Per això, tot canvi s'ha de subjectar al requisit de generalització, consubstancial al principi d'uniformitat. Finalment, fins i tot en aquest terreny, i en sentit pràctic, no s'oferiran canvis -ni menors- sense la certesa que seran acceptats a Catalunya. I una dada crucial del context és que les elits polítiques i econòmiques locals convencionals han perdut la capacitat de garantir una acceptació majoritària dels catalans. Manca de jerarquia i verticalitat; cosa que les elits centrals no poden ni entendre, ja que no està en el seu mapa mental.

Les institucions centrals desitjarien que "els catalans diguin ja què volen". Gràficament: presentació a finestreta de la llista de peticions, i pertinent registre d'entrada. Després de l'oportú període d'anàlisi, l'espera culminaria amb una llista acceptable -el que es pugui generalitzar-, i una altra llista de qüestions rebutjades -el que ningú més vol, però tots demanarien si es "concedeix" a Catalunya-. El tancament del procés esdevindria al cap d'un temps, quan algunes matèries "acceptables" decaurien "pel gran embolic" que suposaria posar-les en pràctica. Un altre malentès més. Un déjà-vu.

Però l'única demanda expressada pel Parlament català és l'única que ni vol ni demanarà ningú -ningú- més: l'autorització d'una consulta perquè els catalans diguin si volen o no crear un nou Estat. El problema, vist des de fora, l'ha expressat de manera gràfica Felipe González: si aquesta voluntat "es pronuncia, llavors és quan hi ha un carreró sense sortida". Aquí resideix el bloqueig: els ciutadans no s'han de pronunciar, com si fossin súbdits. I d'aquest bloqueig no hi ha sortida si no canvien els paràmetres de la situació.

25-II-14, Germà Bel, lavanguardia