el dret a decidir dels ucraïnesos i el samovlastie rus
La batalla per Ucraïna ve de lluny. El seu últim capítol històric va començar en el moment en què es va dissoldre l'URSS, el 1991. Més de dos decennis després, aquelles fractures tectòniques encara s'estan assentant. En aquest període, en l'espai postsoviètic hi ha hagut guerres, convulsions i revolucions acolorides en les quals, d'una manera o una altra, s'han viscut lluites entre Occident i Rússia. Al Bàltic, a Àsia Central i a Transcaucàsia, Moscou ha anat perdent posicions, una rere l'altra. Les seves victòries, a Abkhàzia i Ossètia del Sud, per exemple, han estat defensives. Preservar alguns bocins. Per què sempre perd Rússia? 
La pregunta és pertinent ara, quan el que es dibuixa a l'horitzó és una derrota que marca una línia vermella decisiva i inadmissible per a Moscou: fer córrer la frontera de l'OTAN fins a territori rus. Més enllà del propòsit general de fer fora l'adversari dels seus patis i ampliar el seu propi corral, la política occidental no té qualitat ni visió. Hi ha molts nyaps i encara més irresponsabilitat, però llavors, per què guanya? No és l'agressivitat occidental, sinó la debilitat russa, la que explica la situació. I la clau d'aquesta debilitat rau en el mateix sistema de poder rus.
Mantenir unes bones relacions amb les exrepúbliques de l'URSS era, i és, la gran prioritat de Moscou, però no funciona. Amb algunes no és fàcil per raons històriques, podria dir-se -les repúbliques bàltiques-. Amb d'altres es podrien citar diferències culturals, el cas dels països d'Àsia Central, però com es poden explicar els continus malentesos i recels del Kremlin amb bielorussos i ucraïnesos? El poder autocràtic rus, el samovlastie, encara que sigui molt més suau que el dels tsars o el de l'URSS, és incapaç de desenvolupar relacions de confiança fins i tot amb aquells veïns més directament emparentats amb qui comparteix història, cultura i destins comuns. El cas d'Ucraïna és exemplar.
La gran majoria dels ucraïnesos se senten pròxims a Rússia per aquest parentiu, però el poder rus no interactua amb les societats sinó amb elits locals. Moscou no ofereix un model amable,atractiu als seus germans. El Kremlin no reconeix l'autonomia social i ni tan sols no l'entén. Sense això no hi ha acció social ni intervenció política possible en una societat moderna. Els interlocutors de Rússia a Ucraïna són un grapat de magnats. Els seus partits, el Partit de les Regions, de Ianukóvitx, per exemple, són infraestructures artificials, sense ànima, construïdes des de dalt. Els anhels i interessos de la societat amb prou feines apareixen. Això explica que la majoria de la societat ucraïnesa que sintonitza i tendeix cap a l'Est per raons òbvies pugui ser menystinguda i arrossegada fàcilment per la mescla de cop d'Estat i revolta popular nacionalista que triomfa a Kíev, i que no representa ni la meitat del país.
També en el bàndol de davant hi ha magnats corruptes, però a diferència del Kremlin, ells i els padrins euroatlàntics que els donen suport interactuen amb la societat. La seva propaganda i la seva acció política són molt més dinàmiques i eficaces. I venen un somni europeu. Quin és el somni del Kremlin? Si no entén l'autonomia social, Moscou està condemnat a perdre sempre.
És la gran debilitat del poder rus i actua també de portes endins. Compte amb Rússia perquè comença a llançar senyals de Maidan. Algun dia hi haurà una revolta social; els ciutadans exigiran un altre tipus de relacions, un altre sistema socioeconòmic i un altre tipus de poder, i el Kremlin no sabrà què fer perquè no entendrà res: un poder cec i antiquat, gairebé patrimonial en les seves relacions internes, no sabrà com reaccionar. Només la societat russa pot canviar això. Esperem que pacíficament.
23-II-14, R. Poch, lavanguardia