Madrid: fi de l’aznarato, o el seu triomf a costa del PP?

Des del 1989 no es veia una cosa semblant a Madrid: la dreta fent marxa enrere. El juny del 1989, una moció de censura hàbilment treballada amb el Centre Democràtic i Social -partit fundat per Adolfo Suárez després del catastròfic final d'UCD- expulsava el socialista Juan Barranco de l'alcaldia i obria un nou cicle polític a la capital d'Espanya. Set anys més tard, el 1996, el Partit Popular aconseguia la seva primera victòria en unes eleccions generals, després de conquerir la majoria de les capitals de província i d'haver consolidat una forta hegemonia a Madrid i a València. Madriterráneo. Engegava motors la turbo-Espanya. L'Aznaritat.

Juan Barranco -Juanito Precipicio li deia Enrique Tierno Galván- no va aconseguir evitar l'acord per Madrid amb què el CDS suarista va obrir les portes de la capital al PP -Aliança Popular, rebatejada i reformulada-, a canvi de l'alcaldia per al centrista Agustín Rodríguez Sahagún per un breu període de dos anys. El president regional Joaquín Leguina aguantaria una mica més, fins a perdre davant Alberto Ruiz-Gallardón en les eleccions autonòmiques del 1995. El PSOE encara defensava el creixement zero de la capital -figura teòrica de l'arquitecte Eduardo Mangada, conseller de Política Territorial, antic dirigent del Partit Comunista d'Espanya- i a Madrid hi havia molta set de diners.

La movida podia donar-se per acabada; els fills de l'antiga classe dirigent havien tornat dels seus màsters a l'estranger amb ganes de manar; la banca espanyola encarava nous processos de concentració; la televisió privada començava a emetre; els capitals europeus estaven molt interessats en Espanya i en la perifèria de Madrid -ancha es Castilla- hi havia milers i milers d'hectàrees per urbanitzar. José María Aznar López, elegit president del Partit Popular el 1990, va ser el gran sintetitzador d'aquell nou temps.

Des d'aleshores, la dreta no havia retrocedit mai a Madrid. Ni tan sols l'any 2003, quan, a redós de les massives protestes contra la guerra de l'Iraq, els socialistes van estar en condicions de formar una majoria alternativa amb Esquerra Unida al Parlament regional. El dia de la investidura del nou president de la Comunitat, dos diputats socialistes van donar l'esquena a Rafael Simancas, del barri de Vallecas, fill d'emigrants espanyols a Alemanya. Els orígens del tamayazo (Eduardo Tamayo, capità de la revolta) encara no han estat del tot aclarits...

Els successors no puntuen bé en les enquestes. González va ocupar el càrrec després de la dimissió d'Esperanza Aguirre el setembre del 2012. Aguirre, llesta, veia venir els mals temps. No volia cremar-se. Ruiz-Gallardón va cedir l'alcaldia a Ana Botella quan va ser nomenat ministre de Justícia el novembre d'aquell mateix any. Es va parlar llavors a Madrid d'una estudiada entesa entre Gallardón, clarament orientat a recuperar la confiança de l'electorat més conservador, i José María Aznar. Botella va patir el setembre del 2013 un gran entrebanc amb la greu derrota de la candidatura olímpica. A González se li acaba d'evaporar el projecte Eurovegas -entre contundent i fantasmagòric-, en què tantes energies es van abocar des de Madrid perquè no optés per Barcelona.

Sense projectes gegantins, la dreta madrilenya sembla que s'ha quedat sense capacitat de mobilització; sense emoluments simbòlics per a unes classes mitjanes castigades per la crisi i amb la desgràcia dels preferentistes clavada al flanc. No hi ha en aquests moments un projecte ben definit, més enllà del mal humor aznarià i el seu reiterat programa de dos punts: immediata rebaixa d'impostos i sancions escalonades a Catalunya, i arribar, si cal, a la suspensió de la Generalitat. Xec fiscal i cordes nacionals ben tenses per evitar l'abstenció i la fragmentació de l'electorat de centredreta, davant la irrupció de noves ofertes electorals: UPyD, Moviment Ciutadà (Ciutadans) i Vox.

Mentrestant, Madrid és administració i ordre públic. El turisme ha baixat. Barajas empata amb el Prat i el Reial Madrid somia amb un ràpid declivi del Barça. Decadència? No. Madrid continua sent una fortalesa econòmica i política. És la comunitat autònoma amb menys deute en relació amb el PIB regional (12%). Un districte federal sense obligacions extres de solidaritat interna. El centre d'una potent malla radial. El tercer ferroport (trens) del món, després de Tòquio i París. Una plataforma intercontinental de primer ordre. El centre de comandament d'un Estat que avança cap a la recentralització.

Hi ha, tanmateix, fatiga dels metalls. Sense turboeconomia, les relacions de poder teixides aquests darrers vint-i-cinc anys presenten senyals clars d'erosió. El PSOE no despunta, però els malestars acumulats reanimen l'esquerra social i amenacen de fragmentar el gran mapa sociològic del PP. No hi ha lideratges clars i les últimes enquestes assenyalen que ni tan sols el retorn d'Esperanza Aguirre no garantiria, en aquests moments, l'alcaldia. Tampoc Cristina Cifuentes, delegada del Govern, tenidora de l'ordre públic i dama de ferro amb vel·leïtats laicorepublicanes, sembla una solució segura. A la potent dreta madrilenya se li està obrint un forat. Mariano Rajoy, que mai no ha estat un dels seus, observa.

30-I-14, Enric Juliana, lavanguardia

El Milanesat acaba de moure peça a Madrid. M'explico. El Milanesat és el nom que avui podríem donar al conjunt d'interessos polítics i empresarials italians a Espanya. Una denominació amb certa ironia històrica, tot sigui dit. Entre els segles XVI i XVIII, el Ducat de Milà, fundat l'any 1395 per la família Visconti, va viure sota domini espanyol. Domini estratègic dels Àustries espanyols al nord d'Itàlia, amb la consegüent capacitat de pressió sobre la Roma pontifícia. En morir CarlesII sense hereus -atenció, organitzadors del Tricentenari de 1714- el Milanesat va esdevenir una valuosa peça del gran combat europeu per la successió al tron d'Espanya. Milà, però, no va ser Barcelona. Allà van guanyar els Àustries d'Àustria.

Amb un parèntesi napoleònic, Milà va ser austríaca fins a la unificació italiana del 1861, i es va convertir en la principal plaça econòmica del nou país. Fruit d'aquesta conjunció, va néixer, el 1876, el Corriere della Sera, cridat a ser un dels grans diaris comercials d'Europa. El Corsera és la història moderna d'Itàlia. Modelada pels grans esdeveniments del segle XX, en la seva propietat avui hi participen de manera sindicada els principals grups industrials i financers del país. Il sindacato, diuen a Milà.

A finals del segle XX, il sindacato es va interessar per un diari madrileny de nova planta. Un dels homes forts del Grup Rizzoli -societat editora del Corriere- era en aquell moment Cesare Romiti, conseller delegat del grup automobilístic Fiat. Un veritable condottiero industrial. Un executiu de ferro. Home de confiança de la família Agnelli durant dècades, en jubilar-se va obtenir com a premi una posició molt influent a Rizzoli. I li va venir molt de gust posar un peu a Espanya. Cesare Romiti no havia digerit gaire bé l'entrada del grup alemany Volkswagen a Seat, quan Fiat, gran promotora de l'automoció espanyola durant els anys seixanta, va decidir abandonar Barcelona. A Romiti li hauria agradat conservar el control de la gran xarxa comercial de Seat a Espanya. Resumint: no simpatitzava gaire amb el president socialista Felipe González.

Així va sorgir el segon Milanesat, el de Madrid. Uns anys abans, amb l'ajut del líder socialista Bettino Craxi, l'empresari milanès Silvio Berlusconi havia obtingut a Madrid la concessió d'un canal de TV (Tele 5). Una altra empresa milanesa, De Agostini, va prendre participació a Antena 3. El nou Milanesat va aconseguir la seva màxima expressió l'any 2007, quan Enel, companyia pública italiana d'electricitat, va comprar. Endesa. Televisió privada, publicitat, un diari influent, la principal companyia elèctrica, amb centrals nuclears i posicions importants a Llatinoamèrica. El pes d'Itàlia a Espanya.

Cada branca de la indústria té el seu afany i alguns mitjans de comunicació -alguns, no tots- han estat víctimes de la bombolla. Van confiar en la turbo-Espanya, van demanar crèdits, es van endeutar, van arriscar molt.

Amb un passiu de 400 milions, la propietat italiana va decidir ahir el relleu del director del diari El Mundo, Pedro José Ramírez, personatge de notable empremta en la crònica dels últims 25 anys. Està canviant la relació de forces a Madrid. Temps de lent reajustament en una Espanya descentrada i agitada. Avui hi ha pau entre els governs Madrid i Roma. I Fiat s'allunya del nord d'Itàlia. Acaba d'absorbir Chrysler, desplaça la seu social a Holanda i la seu fiscal al Regne Unit. Tot està canviant.

31-I-14, Enric Juliana, lavanguardia