màgia i misteri del Ministre Cristóbal Montoro amb les balances fiscals

Com va expressar el 16 de maig de 2012 a l’emissora Catalunya Ràdio Francisco Álvarez-Cascos, que va ser ministre de Foment: “A vegades les veritats no es poden explicar, quan no poden ser enteses responsablement”. És que som uns irresponsables que fem servir malament la informació que ens concedeix el govern! ¿Informació oberta i transparència? Això és per a ciutadans més responsables de països més avançats. Es nota que per allà fora va triomfar la Il·lustració.

Crec que la supressió de les balances fiscals obeeix també a un motiu menys confessable. Després de tant anunci d’imminent publicació de la balança del 2009 sense neutralitzar el dèficit central, per minimitzar artificialment el dèficit fiscal de Catalunya, deu haver produït espant el Frankenstein engendrat per la no-neutralització. Sembla que no sabrem mai les dades corresponents a l’any 2009, però podem simular què hauria passat el 2005 (per al qual sí que es van calcular les balances) si aquest any l’Estat hagués tingut el mateix dèficit que el 2009.

Doncs bé, amb un dèficit com el del 2009 i sense neutralització, el 2005 Catalunya hauria tingut equilibri fiscal amb l’Estat i només les Balears haurien tingut dèficit. Però és que a més a més haurien proliferat els superàvits fiscals (percepció de transferències) superlatius: Extremadura (26% del PIB), Astúries (24% del PIB), Galícia (18% del PIB), Castella i Lleó (16% del PIB)... Imagineu el malestar de tants presidents autonòmics, gairebé tots del Partit Popular, en transcendir aquests nivells relatius de subsidi, i les consegüents trifulgues. És el que té especular amb la no neutralització del dèficit central, quan arriba a tals dimensions. Dóna per a un parell de columnes de premsa negant el dèficit fiscal de Catalunya, i buscant aquests 16.000 milions ocults davant dels ulls. Però quan s’aplica a tot Espanya engendra un Frankenstein impresentable en públic.

Aquesta és l’explicació més plausible de la supressió de les balances fiscals, i de la creació dels comptes públiques territorialitzats, amb metodologia a la carta. Això mostra un parell de coses. Primer, que si convé (si no agraden els estàndards internacionals) a Espanya també s’inventa. Segon, que l’ocultació de la informació que no convé és la traducció pràctica del dret a saber pel Govern central. A Espanya, d’il·lustrat, no ha tocat ni el despotisme.

28-I-14, Germà Bel, lavanguardia

El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, té tot el dret d'encarregar a un grup d'experts un balanç regionalitzat dels comptes públics espanyols per tal de conèixer el que es gasten les administracions en serveis públics als individus. Disposar de més informació sobre l'esforç fiscal dels ciutadans i sobre la seva redistribució aportarà més llum al debat sobre el finançament autonòmic. Però això no justifica que el Govern de l'Estat renunciï a elaborar i fer públiques les balances fiscals de les comunitats autònomes, una cosa que s'hauria d'haver fet ja cada any, en virtut d'un acord adoptat el 2004 pel Congrés dels Diputats.

Les balances fiscals entre les comunitats autònomes constitueixen una informació bàsica perquè els ciutadans puguin conèixer l'abast de la solidaritat interterritorial. El president del Govern central, Mariano Rajoy, s'havia compromès a publicar-les el mes de desembre passat perquè servissin de base al nou sistema de finançament autonòmic que s'hauria de pactar aquest mateix any. Negar-ne ara la publicació, com pretén el ministre d'Hisenda, va en contra de la mínima transparència exigible en un Estat de dret.

Cristóbal Montoro s'empara en criteris acadèmics, ideològics i polítics per justificar la seva decisió però, en aquest moment del debat de finançament autonòmic, no és acceptable que el ministre proposi canviar les regles de joc de manera unilateral. Si es fa, es consolidarà el diàleg de sords actual entre el Govern d'Espanya i la Generalitat de Catalunya, la qual cosa malmetria qualsevol escletxa de negociació raonable.

El criteri que vol imposar el Govern central és que els impostos els paguen els individus i no els territoris, ja que això permet negar l'existència de dèficits localitzats. Però aquest argument no és l'únic en un Estat de les autonomies, amb governs autonòmics que gestionen els seus propis pressupostos per atendre les necessitats dels ciutadans.

És evident, com tem el Govern espanyol, que les balances fiscals poden avivar els greuges comparatius i les discrepàncies entre les diverses autonomies, però no es pot furtar aquesta informació als ciutadans com si fossin menors d'edat. El correcte és afavorir el debat, per cru que pugui ser, i negociar les bases d'un sistema de finançament autonòmic que sigui molt més equitatiu que l'actual. El fet de no haver-ho afrontat ha propiciat en gran part l'auge del sobiranisme.

El Govern espanyol (PSOE) només ha publicat les balances fiscals el 2009 referides a l'any 2005 que donaven per a Catalunya un dèficit fiscal d'entre 11.143 i 14.807 milions d'euros anuals, en funció dels dos mètodes de càlcul utilitzats, quantitats que reflecteixen els diners que paguen en impostos els catalans i que no tornen en inversions ni en serveis. Els últims càlculs efectuats per la Generalitat, referits al 2010, fixen el dèficit entre els 11.258 i els 16.543 milions, que són quantitats igualment insostenibles per a Catalunya.

El ministre d'Hisenda argumenta també, per rebutjar les balances fiscals, que els càlculs esmentats estan mal fets. Atès el nivell de desconfiança que hi ha entre les dues administracions seria adequat contemplar la proposta que al seu dia va fer el conseller de Finances, Andreu Mas-Colell, perquè les balances fiscals les elaborés un organisme internacional independent. En qualsevol cas, el que no resulta lògic és renunciar a les balances fiscals.

28-I-14, lavanguardia