la "disciplina de partit", negació de la democràcia allà on més n’hi hauria d’haver
Un dit significa sí; dos, no, i tres, abstenció. El portaveu del grup socialista al Parlament, Maurici Lucena, feia una vé baixa de victòria, en el ple de dijous, per indicar als seus diputats que havien de votar en contra de la consulta; Jordi Turull, amb un dit en alt, recordava al grup de CiU que estaven a favor.
La instrucció de vot als diputats és un ritual que es repeteix en cada votació en el Congrés, en el Senat i en els parlaments autonòmics, on els grups voten en bloc; trencar la disciplina de vot, com van fer aquesta setmana els parlamentaris del PSC Marina Geli, Núria Ventura i Joan Ignasi Elena, és una conducta extraordinària, que els partits no toleren i sancionen, encara que no tots coincideixen a l’hora de mesurarla. Les multes van de 300 a 600 euros i en casos greus la rebel·lia pot portar aparellada l’expulsió del partit.
Fa un any, el PSC va multar els cinc diputats que es van rebel·lar en el Parlament contra la consigna de votar en contra de la declaració de sobirania. I hi ha hagut altres rebel·lions: a les files socialistes, el grup de diputats del PSC al Congrés ha trencat la disciplina de vot del PSOE –per la consulta– en dues ocasions durant aquesta legislatura (la primera els va costar 600 euros a cada un; la segona, una advertència per escrit), i a la passada legislatura ho va fer l’exlíder de CC.OO. Antonio Gutiérrez, contrari a la reforma laboral i a la reforma constitucional per a l’equilibri pressupostari. En el PP han estat sonats els desmarcatges de Celia Villalobos, més progressista que el seu partit quant a les lleis de l’avortament i el matrimoni homosexual, i de Federico Trillo, contrari a la reforma de la llei del divorci en la qual el PP es va abstenir. ELS ‘WHIP’, DISCIPLINADORS Però els que trenquen la disciplina de vot són una excepció. Si a un diputat li toca defensar una posició que no és exactament la seva, busca arguments per semblar convincent. En un sistema electoral de llistes tancades, en el qual la direcció del partit decideix qui va en les candidatures, és fàcil deduir per què hi ha pocs que s’en surten del guió.
És una situació que resultaria inacceptable als països anglosaxons, on cada diputat és amo del seu vot; ningú no el posa en una llista i només deu la seva elecció als seus votants. A les cambres britàniques i dels Estats Units hi ha la figura del whip, un congressista que s’encarrega de mantenir la unitat del partit en votacions clau. Whip és fuet en anglès, la qual cosa dóna una idea de com s’entossudeixen en negociar i persuadir al màxim nombre de parlamentaris perquè votin en un sentit; els whip compten els vots que van sumant a favor d’una proposta i no s’emporta al ple fins que té prou suports. Siguin o no del mateix partit, els congressistes formen de vegades coalicions en assumptes en els quals tenen interessos comuns –per exemple, els hispans– per tenir més força de negociació: a canvi del seu vot poden aconseguir certs canvis en el text del projecte o en altres que afavoreixin els seus electors.
A Espanya, tenir la unitat de vot en un grup parlamentari ajuda en la negociació de propostes i afavoreix el compliment del programa electoral, apunten els defensors d’aquest sistema. Tanmateix, molts creuen que la disciplina no pot ser per sobre de la consciència.
19-I-14, S. Hinojosa, lavanguardia