la "disciplina de partit", negació de la democràcia (als instruments per a exercir-la)
Un diputat, un vot. De qui? Del partit. Malgrat que la Constitució i l'Estatut proclamen que els diputats d'allà i d'aquí no estan sotmesos a cap mandat imperatiu. Els parlamentaris gaudeixen del dret d'inviolabilitat per les seves opinions en exercici del càrrec, també en les votacions, però no respecte a la democràtica dictadura dels partits. Les formacions polítiques imposen la disciplina, i les sancions i amenaces d'expulsió estan avui en l'ordre del dia del sistema parlamentari.
El PP es parapeta en el programa electoral més incomplert de la història per defugir la demanda de llibertat de vot de Celia Villalobos davant la reforma de la llei de l'avortament. Villalobos va ser sancionada l'any 2005 per votar a favor del matrimoni homosexual, igual que Federico Trillo per fer-ho contra el divorci exprés. Però Villalobos no és avui un vers lliure al PP. La fractura a les files populars per la llei que impulsa el ministre Gallardón porta més enllà la discrepància en un partit en el qual la llibertat de vot per motius de consciència es considera poc menys que rentar en públic els draps bruts.
La sacrosanta disciplina de vot també s'ha convertit en arma llancívola al PSC per evitar una trencadissa en el debat sobiranista. Immune a les pressions de CiU, ERC i ICV, l'equip de Pere Navarro amenaça amb l'expulsió els diputats que dijous no s'alineïn al Parlament amb la decisió del consell nacional en contra de la demanda de transferir a Catalunya les competències per convocar referèndums. Com si ningú a l'actual cúpula del socialisme català no ordenés fa gairebé un any que els diputats del PSC al Congrés trenquessin la disciplina de vot del PSOE -no van rebre cap multa- en una defensa insòlita del dret a decidir. No hi ha disjuntiva possible per a diputats com Joan Ignasi Elena, Marina Geli o Rocío Martínez-Sampere a l'hora de prémer el botó de votació del seu escó si no assumeixen com a alternativa abandonar les sigles del grup socialista per discrepàncies amb l'estratègia imposada per la cúpula.
La Constitució converteix els partits en corretja per l'expressió del pluralisme polític i instrument fonamental per a la participació, però el seu omnipresent poder limita la capacitat de representació dels parlamentaris, representants fàctics del poble, i soscava la relació amb els electors. Amb les llistes electorals tancades i bloquejades, l'actuació dels diputats depèn més d'acontentar el partit que els ciutadans, que al cap i a la fi només poden aspirar a votar entre qui d'altres han triat per integrar les candidatures dels partits. Digerir la disciplina del partit és avui condició indispensable per repetir en la llista de la següent legislatura. Sempre que una nova llei electoral no ho impedeixi i acabi fent a cada diputat amo del seu vot.
14-I-14, Isabel Garcia Pagan, lavanguardia