BARCELONA RADICAL
radicalparty

"La font del conflicte", Salvador Cardús

Tinc la certesa que el drama que es fa a propòsit del procés de transició nacional catalana cap a la independència no es basa en si són econòmicament viables o no una Catalunya i una Espanya separades, ni en obstacles jurídics constitucionals o en resistències polítiques internacionals. Tampoc en hipotètics perills de fractura social. L'únic veritable problema de fons és establir quin és el perímetre de la nació espanyola i a qui pertany la sobirania nacional. Aquesta va ser la gran qüestió mal resolta en la Constitució del 1978. L'ambigüitat del títol vuitè -redactat sota una forta coacció militar- va permetre passar pàgina de manera provisional a un plet que quedava ajornat però no resolt: el del reconeixement dels drets nacionals de Catalunya. I és que per la majoria de catalans, Catalunya ja era llavors i continua sent una nació, amb tots els atributs polítics.

Des d'una anàlisi estrictament racional, doncs, la independència de Catalunya no suposaria cap gran maldecap per a ningú. Catalunya podria prendre decisions polítiques sobiranes, sense cap enemic exterior en qui excusar els seus possibles fracassos. I Espanya podria seguir fent el seu camí, ara deslliurada d'unes tensions territorials que l'entorpeixen i sovint utilitza de pretext per no haver-se d'enfrontar a les seves pròpies ineficiències. En un món global, dins de la Unió Europea, les catàstrofes que se solen anunciar només serien imaginables si alguna de les parts actués de mala fe i de manera venjativa. En canvi, en un escenari de no-conflictivitat política, la separació més aviat suggereix millors oportunitats de prosperitat tant per a Catalunya com per a Espanya.

Tampoc no són creïbles les advertències de ruptura social si no és que algú aprofita la diversitat de posicionaments polítics per dividir la societat, com va amenaçar l'antic president José María Aznar. Des del punt de vista del sentit de pertinença nacional, més divisió que la que podria suposar tenir un 15 per cent de població estrangera, com té Catalunya, no la supera cap procés d'independència. Però, en qualsevol cas, es tracta de divisions que són cosides per la democràcia i per les polítiques de respecte a la diversitat i d'integració política. Precisament, aquest és l'error que ha comès l'Espanya de la Constitució de 1978, que no ha sabut acollir democràticament l'especificitat nacional catalana i l'ha viscuda com a una molèstia que cal extirpar, exacerbant-la amb polítiques de menyspreu a la diversitat. Per exemple, contra la llengua catalana en tot el seu domini lingüístic. Com reconeixia implícitament el ministre Ignacio Wert, Espanya no se n'ha sortit, d'espanyolitzar els catalans. I que no pateixi el ministre Jorge Fernández Díaz per la concòrdia dels àpats familiars nadalencs catalans, perquè de temes de discussió sempre n'hem tingut i, certament, la independència no és ni l'únic ni el principal.

Afirmo, doncs, que les amenaces sobre els perills d'una hipotètica secessió no provenen d'obstacles materials imponderables. Ni els envien els déus i cauen del cel. Ni són resultat del suposat sentit unitarista de la història de la Humanitat al qual sol apel·lar, contra tota evidència, el president Mariano Rajoy. Ja fa anys que l'economista francès Daniel Cohen mostrava com "el procés d'integració econòmica encongeix l'espai de les comunitats polítiques" (Richesse du monde, pauvretés des nations, 1997), fet que explica per què ara la independència de Catalunya ha esdevingut plausible. Les amenaces, doncs, tenen un origen estrictament polític, com a defensa del manteniment d'un projecte nacional i, per inacabat, nacionalista...

Sostinc, en definitiva, que les amenaces apocalíptiques i que les set plagues d'Egipte que s'anuncia que cauran sobre els catalans en cap cas són resultat intrínsec del mateix procés de secessió, sinó d'una hipotètica acció venjativa conseqüència de la frustració política pel fracàs definitiu del projecte d'unificació nacional espanyol. Per tant, el conflicte no el provoca qui se'n vol anar, sinó qui no deixa marxar.

8-I-14, Salvador Cardús i Ros, lavanguardia