Centres d’Internament d’Estrangers: sense dret al Dret

Internados en el Centro de Internamiento de Extranjeros en Barcelona se asoman a una ventana.No és la primera vegada que parlem aquí d'aquestes institucions sinistres que són els centres d'internament d'estrangers (CIE). I en concret, el de la Zona Franca de Barcelona, el més opac, a parer d'institucions internacionals de defensa dels drets humans, dels nou que hi ha a l'Estat espanyol. Ho vam fer el gener del 2012, arran de la mort d'Ibrahim Sissé, de 21 anys, que no va rebre a temps assistència mèdica, malgrat haver-la sol·licitat quan va començar a trobar-se malament. El maig del 2010 havia mort al mateix centre Mohamed Abagui, de 22 anys, al cap de pocs dies d'haver ingressat. I la nit de Reis del 2013 hi va morir Idrissa Diallo, de 21 anys, per negligència mèdica, segons les organitzacions SOS Racisme i De Bat a Bat, ja que va tardar hores a ser atès per un metge, tot i haver-ho demanat. Finalment, ara fa un mes, el 3 de desembre passat, Alik Manukian, de 42 anys, s'afegia a aquesta llista de morts sota custòdia de l'Estat: la versió policial, discutida per diverses organitzacions, ho va considerar un suïcidi.

Massa morts en massa circumstàncies massa poc clares. Massa opacitat, massa irregularitats, massa secretisme per a uns centres que són definits pel Ministeri de l'Interior com "establiments públics de caràcter no penitenciari", en el quals "l'ingrés i estada tindrà únicament finalitat preventiva i cautelar, salvaguardant els drets i llibertats reconeguts en l'ordenament jurídic, sense més limitacions que les establertes a la seva llibertat ambulatòria" (la cursiva és nostra). És a dir: que els detinguts són privats de llibertat de moviments i retinguts en aquests centres sense que hagin estat condemnats per cap delicte, sinó només acusats d'una falta administrativa. En realitat, poden estar detinguts en un CIE, segons la llei, fins a 60 dies (sembla que prorrogats habitualment a la pràctica), malgrat que la llei d'Estrangeria indica que "l'ingrés de l'estranger en un centre d'internament no podrà prolongar-se més temps de l'imprescindible".

Oficialment, doncs, un CIE no és una presó (encara que no se sap quin tipus d'establiment no penitenciari és), els interns no estan detinguts (sinó retinguts) i el lloc en el qual estan reclosos no és una cel·la (sinó una habitació). Tanmateix, com va assenyalar Raül Romeva, membre del Parlament Europeu, "són condicions de reclusió, això és inqüestionable". I com va manifestar Josep Sagarra, membre de Moviment per la Pau, després d'una visita (guiada i restringida) al CIE de Barcelona el juny passat: "Els CIE són pitjor que una presó. Al de la Zona Franca, les condicions de vida són molt pitjors que a la Model".

Malgrat que el Síndic de Greuges ha sol·licitat reiteradament poder visitar el centre per verificar l'existència d'irregularitats de la qual ha tingut notícia -des de "les pèssimes condicions humanitàries en què es troben i la violació constant dels drets humans, com el dret a la integritat física i moral, a la salut, a l'assistència jurídica i social, etcètera, fins a "l'existència de possibles maltractaments per part dels funcionaris adscrits al CIE de la Zona Franca" (com feia constar a l'informe del 2012)-, incomprensiblement la maquinària de l'Estat, des del Ministeri de l'Interior fins a la Delegació del Govern a Catalunya, primer en mans del PSOE i ara del PP, ha ignorat, si no menyspreat, les seves peticions.

I malgrat que el reglament ha de precisar el funcionament dels CIE és un imperatiu legal des de l'última reforma de la llei d'Estrangeria, el 2009, cap dels últims ministres de l'Interior, ni Pérez Rubalcaba, ni Camacho Vizcaíno (PSOE), ni Fernández Díaz (PP) no van fer ni han fet els deures. És més: diverses organitzacions internacionals de defensa dels drets humans han denunciat reiteradament els llimbs jurídics que suposen aquests centres, on es tanquen centenars de persones que no han estat condemnades per cap delicte. D'altra banda, el Parlament Europeu (informe de gener del 2008) ha denunciat que els CIE de l'Estat espanyol constitueixen un "sistema de detenció de tipus carcerari", que "les condicions materials i higièniques deplorables porten a condicions degradants de detenció" i que es produeixen "violències perpetrades pel personal de seguretat". No es coneix una sola mesura del govern Zapatero ni del Govern Rajoy que modifiqui aquell diagnòstic realment demolidor.

Michel Foucault ja va advertir (el 1975!) que, des de principis del segle XIX, comença a desaparèixer de l'esfera pública l'espectacle punitiu i el teatre escenografiat del càstig. A partir de llavors, sosté, "el cerimonial de la pena tendeix a entrar en l'ombra, per no ser ja més que un nou acte de procediment o d'administració". "S'entra", va sentenciar Foucault, "en l'era de la sobrietat punitiva". Foucault, que va tenir una enorme lucidesa per endevinar aquest desplaçament del càstig, no va poder ni intuir aleshores que el càstig penal, aviat, i els CIE són el model sinistre, s'aplicaria, impunement, a simples faltes administratives. Kafka, a El procés, va anar, en això, molt més lluny: un matí, Joseph K., explica la novel·la, és detingut "sense haver fet res dolent" i, llavors, comença el malson per defensar-se d'una cosa que mai no sabrà el que és. I així va la cosa!

Mentre no es tanquin els CIE o es defineixi exactament a la pràctica la seva naturalesa "no penitenciària", constituiran, per a qualsevol persona de bona voluntat, una autèntica ofensa. I, per a un Estat de dret, un injustificable forat negre.

6-I-14, Xavier Antich, lavanguardia