BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Els moderns del 1914", Francesc-Marc Álvaro

La història de les últimes dècades va a favor dels que no tenen por de ser responsables de les seves vides. Per això, enguany, m'interessa més parlar de certs fets del 1914 que del tricentenari -molt ben divulgat- de la tràgica caiguda de Barcelona l'any 1714 a mans de les tropes borbòniques.

Fa cent anys, el catalanisme va demostrar per primer cop que podia governar. Ho va fer gràcies a la creació de la Mancomunitat de Catalunya, que reunia les quatre diputacions provincials sota un mateix organisme coordinador que tenia, en principi, un caràcter merament administratiu. Un decret del Govern conservador de Dato permetia crear mancomunitats a tots els territoris d'Espanya, però la iniciativa només es va materialitzar al nostre país. El primer president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, va superar les limitacions competencials i financeres d'aquella estructura i, amb una audàcia insòlita, va exercir com a líder del primer govern modern, regenerador i europeu en el conjunt d'aquell Estat. És ben sabut que l'obra de la Mancomunitat va fer en territori català el que mai havia fet cap Govern espanyol: crear l'embrió d'un Estat modern, basat en l'eficàcia, la racionalitat, l'obertura al món, l'educació i la justícia social. Prat de la Riba, que abans de governant havia estat ideòleg, activista i periodista, va demostrar que els moderns del 1914 a Espanya eren els nacionalistes catalans. Els únics moderns amb incidència. Aquesta és una fita importantíssima que hauria de ser commemorada com cal.

La Mancomunitat va ser un èxit enmig d'un desert d'inoperància i caciquisme, que va convertir el moviment catalanista en una força transformadora, més enllà de les poesies, les manifestacions, els càntics i les banderes. Prat de la Riba -que havia estat empresonat l'any 1902 pel poder espanyol per un delicte d'opinió- era un conservador a l'europea, que feia servir les eines de l'administració per fer una revolució tranquil·la i que -lluny dels partidismes- va saber incorporar al seu equip catalanistes de tots els perfils ideològics, sempre i quan fossin persones amb prestigi i capacitat; un d'ells fou Pompeu Fabra, el gran ordenador de la llengua catalana.

Prat, que va morir l'any 1917, va actuar amb el pragmatisme tenaç dels idealistes: crear un autogovern català que servís al benestar de la gent i que, alhora, representés la possibilitat d'una altra Espanya, allunyada de la reacció, l'obscurantisme i els privilegis. Després, sota la presidència de Puig i Cadafalch, la Mancomunitat va continuar fent bona feina, més carreteres, escoles, hospitals i biblioteques, fins que la dictadura de Primo de Rivera va certificar que les elits de Madrid volien que Espanya fos portada com una caserna. Els moderns del 1914 van haver de tornar a la resistència, a l'espera de nous temps, que no van arribar fins al 1931. Llavors, l'hegemonia de la Lliga va ser substituïda per l'hegemonia d'ERC, el catalanisme canviava d'instrument però encara creia -fins i tot Macià va haver de renunciar al separatisme- que podia fer una Espanya diferent, on Catalunya fos reconeguda, i on tots els espanyols gaudissin d'un nou pacte basat en les llibertats. Segons el professor Cacho Viu: "El catalanismo, lejos de desaparecer, cambia de manos; señal, dicho sea de paso, de que no era un pleito ficticio ni una causa que concerniese tan sólo, ni aún primordialmente, a los sectores más acomodados de la burguesía". Els propagandistes de l'unionisme més nerviós i primari, els que repeteixen com lloros que tot el que passa avui a Catalunya és pura ficció sense base real, haurien de prendre bona nota d'aquest fragment.

L'experiència de la Mancomunitat ensenya una cosa important als nacionalistes catalans, de dretes i d'esquerres: sense accés al poder no hi ha exercici de la llibertat. La Generalitat republicana no serveix, per raons dramàtiques prou conegudes, per il·lustrar aquest principi de manera convincent. Serà Jordi Pujol, a partir del 1980 en un context molt diferent, qui comprendrà el sentit profund del que va fer Prat de la Riba i, per aquest motiu, reclama les competències en policia i en presons i, quan cal, força els límits de la legalitat per impulsar les emissions de TV3 o per desenvolupar una política exterior. Però ni el president Prat de la Riba ni el president Pujol es plantejaven una Catalunya independent, tot el que feien per als catalans ho feien també per assolir una Espanya millor, una aposta no entesa a Madrid. Els moderns catalans del 2014, en canvi, han arribat a una altra conclusió: no paga la pena intentar canviar qui no vol ser canviat. Aquest és el nou pragmatisme d'ara, el dels hereus polítics de l'assenyat Prat de la Riba.

2-II-14, Francesc-Marc Álvaro, lavanguardia