BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Macià, 80 anys després", Oriol Pi de Cabanyes

El dia de Nadal de l’any 1933, moria el president Macià a la Casa dels Canonges. Va ser una pèrdua molt sentida. La política era percebuda llavors com a expressió de l’idealisme. No com una professió sinó com una funció. I Macià era un líder amb un carisma innat, que no li demanava esforç. El líder carismàtic transmet autenticitat: diu el que creu i creu el que fa. El poder li ve de l’autoritat moral, i de la força de l’exemple, no de la potestat ni de la llei.

Enginyer militar de carrera, als 46 anys Francesc Macià va canviar radicalment de vida. I ho fa per sentit de l’honor. La nit del 25 de novembre del 1905 uns uniformats de la guarnició de Barcelona han assaltat violentament les redaccions de la revista satírica Cu-cut! i del diari La Veu de Catalunya, òrgan del catalanisme de Prat de la Riba. A Macià li repugnen aquells bàrbars atemptats i decideix sortir de l’exèrcit.

És elegit parlamentari amb la candidatura unitària de Solidaritat Catalana. Quan en temps de Cambó fracassa l’intent d’obtenir un Estatut d’Autonomia (el projecte s’ha sotmès a consulta –amb resultat favorable– de tots els ajuntaments i el president de la Mancomunitat l’ha presentat a Madrid, on és rebutjat després d’un gran escàndol polític al Congrés), Macià radicalitza les seves posicions i es decanta decididament ja per la independència.

Funda Estat Català i lluita des de l’exili contra la dictadura de Primo de Rivera. Quan un tribunal francès el jutja pel fracassat complot de Prats de Molló, la seva figura i les seves explicacions internacionalitzen el conflicte. És significativa, però massa poc coneguda, la declaració d’Ortega y Gasset com a testimoni en aquell judici: “Dintre de l’Espanya lliure volem una Catalunya lliure, una Catalunya que no estigui lligada per la força amb la resta de la Península; volem una Catalunya que es trobi en la possibilitat de regir els seus destins. Després, hom podrà determinar de comú acord els lligams federals que volgués tenir amb la resta de la Península”.

Quan, després d’unes eleccions municipals, Macià proclama la República Catalana ho fa “com a Estat integrant de la Federació Ibèrica”. Ell mateix ho havia argumentat així: “Federalisme? Ja ho dirà Catalunya quan es trobi en una posició de dignitat i de llibertat. Ja ho dirà Catalunya quan tingui personalitat jurídica de proposar o acceptar les condicions d’un pacte”.

25-XII-13, Oriol Pi de Cabanyes, lavanguardia