BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Pussy Riot: quan l’art serveix la revolució", Jordi Balló

Només van ser quaranta segons d’actuació (http://www.youtube.com/watch?v=grEBLskpDWQ), però serà difícil trobar un acte artisticocrític amb un efecte polític tan directe al cor d’un poder, en aquest cas el rus, com el que van protagonitzar cinc membres del grup Pussy Riot el 21 de febrer del 2012 a la catedral del Crist Salvador de Moscou. La seva oració punk que implorava a la Verge Maria perquè col·laborés a fer fora del poder Vladímir Putin va acabar amb la detenció de les participants, el judici de tres d’elles, la condemna a dos anys de presó i el consegüent empresonament de Nadejda Tolokónnikova, Maria Aliókhina i Iekaterina Samutsévitx. Les dues primeres estaven encara empresonades en dos centres diferents, d’on ara acaben de sortir. Es tracta d’una fita en el càstig a un gest musical com a delicte de consciència.

SERGUEI PONOMAREV / AP / ARXIU Protesta de les Pussy Riot, el febrer del 2012, a la catedral del Crist Salvador de Moscou

La detenció de les Pussy Riot va ser extremadament fotogènica, perquè en la imatge quedava evidenciada la distància estètica entre la seva actitud irreverent davant les icones eclesiàstiques i el poder autoritari i obscur que atacaven. El pas següent, el judici, també va ser igualment icònic, encara que aquí va ser el poder polític i judicial el que va pensar la manera d’establir un mecanisme d’humiliació. Les tres encausades van ser situades a l’interior d’una urna de vidre, com si fossin tan perilloses com els mafiosos que es van jutjar en el macroprocés contra la Camorra o quan es va detenir el líder de Sendero Luminoso, Abimael Guzmán, i se’l va ficar dins d’una construcció semblant. Però lluny d’intimidar-se per estar situades a l’aparador mediàtic, les tres artistes inculpades van mantenir sempre el to desafiador contra el Govern de Putin, al qual culpaven directament del seu procés i la seva previsible condemna. Aquest ús lliure de la paraula va sembrar una nova evidència: que la perfor

mance contra el poder també s’expressa en la contestació d’un ritual que sembla neutral, el del judici. Durant els dies que va durar el procés, es dirimia qui feia escarni de qui. Les tres joves van guanyar de bon tros el combat internacional per la imatge.

El model revolucionari plantejat per aquest grup feminista parteix d’una idea de fons: per fer front al poder que es presenta opac, funcionarial i els procediments del qual queden sempre en la invisibilitat, cal forçar la màquina perforativa opositora. Cal idear una manera de presentar-se, una actitud, un missatge visual i musical, una indumentària, un color, una gestualitat capaç de comunicar les seves intencions encara que només sigui per mera oposició a una màquina omnipotent. Aquesta poètica de l’excés és revolucionària perquè no parteix únicament de la coreografia. Darrere dels passamuntanyes es van poder identificar els rostres de les tres inculpades, i el missatge va guanyar radicalisme. No era només una actuació de cara a la galeria, sinó una autèntica lluita contra el poder, en la qual les tres dones són alhora raó i gest. El famós judici als deu de Chicago, als anys seixanta, no n’era lluny, encara que les Pussy Riot hi incorporaven la causa feminista.

A diferència d’altres casos, les Pussy Riot han sortit de la presó sense donar les gràcies a ningú. Ho han fet denunciant l’operació de relacions públiques que representa aquesta amnistia, i el compromís de no defallir en la fermesa de la seva denúncia. Si només es tractés d’activistes polítiques, Putin podria pensar en apaivagar-les, o allunyar-les dels focus. Però les Pussy Riot proposen una forma artística d’oposició i, com tota formalització, és contagiosa i reproduïble en altres molts cossos que prenen el relleu. L’art perforatiu és molt resistent. I el poder ho sap.

24-XII-13, Jordi Balló, lavanguardia