BARCELONA RADICAL
radicalparty

"L’estafa del procés ", Josep Prat

La casta política catalana va evidenciar divendres que el procés sobiranista ha estat una estafa. Els partits polítics, sota l’excusa de la necessitat de consens – com si fos la paraula per si sola que fos bona i no el contingut de la mateixa – van presentar excitats una proposta binaria que consultava sobre l’estatus polític de Catalunya i no sobre la independència, tal com s’havia dit.

La proposta en sí està dissenyada perquè en cas de donar-se, el vot es dispersés de tal manera que cap opció tingués la majoria suficient i necessària (l'absoluta) en una democràcia per tenir legitimitat d’acció. Amb dues respostes, per força, una té majoria absoluta. Amb tres, la cosa es fa molt més difícil. Aquesta pregunta no són uns steps per arribar a la solució final, són tres respostes (un multichoice), una de la qual ha de tenir el 50% del total, sobre les altres dues. Que ERC parli de democràcia i llavors vengui als seus electors que això es guanya a la segona pregunta és totalment mentida i seria un frau democràtic inacceptable.

Fem unes sanes prediccions perquè s’entengui el concepte. Per començar, espero que tots tinguem clar que es necessita més d’un 50% del vot total en unes eleccions per tenir majoria absoluta i que sense ella no es pot tirar endavant res perquè equival a no tenir el suport de la meitat dels votants, que ja no dic de la població perquè n’hi ha que no han voten. De fet, és pel fet que CiU no té avui majoria absoluta que ha de pactar amb ERC i hi ha tota aquesta martingala de ara no t’aprovo els pressupostos, ara sí, ara però.

Exemple hipotètic:

PRIMERA PREGUNTA: Vols que Catalunya sigui un Estat?

Resposta: SI   70%  / NO    30%

SEGONA PREGUNTA: Vols que sigui Independent?

Resposta: SI 65% /NO 20%

Seria un molt bon resultat i tot i així la independència perdria la votació. Estem parlant que el sí a la independència és un 65% del 70% del primer SÍ. Per tant és: 70x65 /100 = un 45,5% dels votants en la consulta volen un Estat independent. L’altre 54,5% es correspon a gent que o vol un Estat federal – se suposa- o vol l’autonomia actual. Per tant, un 45,5% no és majoria absoluta i per molt que el SÍ ha guanyat a les dues preguntes, això no vol dir que tingui legitimitat d’acció. De fet ha guanyat el fet de seguir dins d’Espanya amb un 54,5%. I els que ho vulguin vendre com si amb un 45% o menys, mentre es guanyi a les dues, pot anar cap a la independència, que segueixi somiant i que comenci a presentar-se als Estats del món, a veure qui els dóna suport. I el mateix dic de si guanya el SI/NO o el NO sense majoria. Ells tampoc poden fer res. El que sí que em temo és que llavors agaféssin el vot independentista, sota l'excusa que és vot que vol canviar l'statu quo, per negociar un federalisme descafeïnat. Per això jo seria més favorable a abstenir-me a la votació i no deixar que em prenguéssin més el pèl.

No dic que la majoria sigui impossible però es necessitaria un 71% del sí a cadascuna. Ara bé, s’ha de ser molt il·lús per pensar que la societat catalana és tan uniforme que es pot donar tal cas. De fet, el que ens venen és que és tan i tan plural que no hi ha hagut manera de fer una pregunta clara i senzilla, vaja, la que tothom entenia. De manera com està plantejada, tira cap al ‘NO’. Per ser tres respostes tira cap al ‘NO’. I per fer-ho després d’Escòcia també tira cap el ‘NO’. A partir d’aquí, algú es creu aquest procés?

La societat catalana tardarà en adonar-se del frau. Encara no se sap tampoc quin percentatge concret es necessitaria, més enllà del 50%, d’una de les tres opcions. A Kosovo demanaven el 55%, un marge mínim necessari i que posa encara més difícils les coses en el referèndum. Andreu Barnils, periodista de Vilaweb, explica en el seu article que a Palau no li van saber dir. Bé, la frase és un altre símptoma de la martingala que estan venent, de com de clar tenen que això no es portarà a terme. “'La reunió no servirà per a decidir quin tant per cent cal per a guanyar. Decidim data i pregunta. El tant per cent, més endavant. No ara’. Mentre a Escòcia tenen un llibre blanc de 700 pàgines sobre com serà el procés aquí encara no està ni clar ni debatut amb quin percentatge total s’ha de guanyar. Que comencin a convocar ja la primera cimera, que serà divertit.

I mentrestant, els diners de tots es van gastant en viatgets del govern per tot el món. Ara a l’Índia, ara al Quèbec, ara organitzo simposis, actes sobre fa 300 anys... No seria estrany que hi haguessin comissions que se’ns escapessin. Sota l’excusa del procés s’han tapat casos de corrupció, s’han apujat els impostos i s’han permès estar més dies dalt d’un avió i fent cimeres falses que no pas ajudant a aquells qui diuen que ho passen malament. Si Junqueras fos realment una persona coherent, el que faria ara mateix és retirar tots aquells impostos que per culpa seva hem hagut de suportar i haurem de suportar molts. Perquè el pacte anava així: pregunta clara i pressupostos socials. Per tant, estafa de pregunta hauria d’anar lligat a uns pressupostos ‘antisocials’.

No vull fer creure als independentistes que tot això és només una estafa cap a ells, sinó que també ho és cap als federalistes. És evident que les preguntes estan fetes amb la intenció de derivar la resposta cap al ‘No’ però alhora també és cert que la resposta del mig és volgudament oberta per tal de poder negociar llavors el que els hi vingui en gana. De què parlem quan votem SI/NO? D’una proposta federal? Simètrica o asimètrica? D’un Estat lliure associat? De confederalisme?

I en tot cas, és que Espanya ha fet tal proposta d’una manera majoritària i concreta? Llavors, per què es vota? Mas havia dit clarament fa mesos que , òbviament si es proposava, es podria votar, però que no tindria cap sentit fer-ho de manera unilateral. Llavors què s’està fent? Aquest SI/NO indefinit és la millor manera de gestionar com es vulgui el fracàs de l’opció ‘Independència’, un escenari que s’ha evidenciat que no volien que fos un camí  fàcil i viable pel qual anar. Amb aquestes preguntes està tot dissenyat per fer veure que ells no han estat el problema i així espolsar-se la responsabilitat mentre culminen el que buscaven, una nova baixada de pantalons per la immensa por i poques ganes d’afrontar un procés de secessió. Mai l’han volgut. CiU viu a nivells Palace a base de donar engrunes i vendre a Espanya com a culpables i ERC viu del negoci de dir que són garantia de la independència.  Però que passa si es tira cap a la independència? S’acaba el pa i a pocs els agradaria patir de nou la retallada de llocs de treball després d’acabar-se el tripartit? Algú se’n recorda? Càrrecs i més càrrecs al carrer sense feina, gent que havia lluitat tota la vida llepant culs per llavors veure la seva il·lusió frustrada de nou. Havien de canviar el plantejament i tornar a aspirar-hi. Ara són altre cop aquí i no crec que estiguin disposats a perdre-ho. Només per reflexionar-hi.

Amb aquesta tercera via, els partits polítics tindran llibertat de poder posar sobre la taula o d’acceptar qualsevol cosa que pogués subscriure aquesta segona resposta. Tots aquells que hagin votat l’opció del mig pensant que seria una cosa, al final potser en facin una altra. I ho faran amb tota la legitimitat del món que els ha donat aquesta inconcreció buscada. Per això els federalistes també s’hi haurien d’abstindre en cas que es celebrés.

Alguns asseguren que tot això és simplement una estratègia per buscar el consens, per la vanagloriada paraula ‘consens’. Per la foto, per la unitat i per les rialles. Mentida, això és la foto de l’estafa. Pensen que el fet que sigui al novembre és només una casualitat. Que esperar tant allò que no cal esperar – que te la prohibeixin, que ja ho han dit- és simplement pura casualitat. Això només és la voluntat d’esperar a les eleccions espanyoles, moment en què hi hagi un fals canvi de discurs conjunt de PSOE i IU. I amb la seguretat del vot de la inconcreció del mig fer el que convingui.

Algú t'assegura que en unes plebiscitàries i en un escenari on es parli de diàleg sobre un possible federalisme, una consulta oberta però rebutjada hauria servit com a cremada d’etapa perquè ICV, Unió i companyia es suméssin al SÍ per l’Estat independent?

Tothom dissimula, amaga les vergonyes i afronta de la millor manera possible el vendre la consulta proposada com un autèntic èxit. Com que l’evidència de la poca claredat i la raresa de la doble pregunta ho veu tothom, s’ha volgut utilitzar el mot ‘consens’ per convèncer. Sota aquesta excusa s’ha teixit tot, i això és el que venen els mitjans de comunicació, tant privats com públics. Pocs són els qui han sortit criticant aquesta consulta i els que ho han fet  ha sigut per reiterar la santa Constitució.

No se sap qui ho ha gestionat - si s’ha fet sol o simplement el periodisme que tenim és tant semblant al nivell de coneixement mitjà ciutadà que també s’ho ha empassat tot - però és tan fàcil com anar a escoltar o mirar qualsevol tertúlia per adonar-se que des d’arreu es fomenta la paraula ‘consens’ per vendre-ho tot com un autèntic èxit.

Les paraules se les emporta el vent i amb ell la memòria. Per això Junqueras no recorda quan fa escassament una setmana demanava, arran de la proposta de més d’una pregunta de Duran, que "posat que alguns encara dubten, reiterem: UNA pregunta, CLARA i amb resposta EXPLÍCITA" De sí o no”. Jordi Barbeta explica avui a La Vanguardia que, fins i tot, Junqueras es va sorprendre gratament amb la pregunta que aquell mateix dia de l’acord Mas li va plantejar. Aquells qui el titllaven de govern a l’ombra que facin un pas enrere. De negociador i estratega en té ben poc. L’home que prometia que la consulta seria només amb una pregunta clara sobre la independència i prou, temia que no s’arribés ni a preguntar per la mateixa. I ara, a sobre, té la barra de sortir davant de tothom i dir que aquesta pregunta és molt millor que la que ells proposaven. Vaja, una total presa de pèl.

Algú podria pensar que realment ERC no ho ha fet amb mala intenció, que ells realment aposten pel procés i que esperen a que fracassi la via consultiva – amb prohibició del govern central - perquè es sumi ICV i Unió pel #SISI a les plebiscitàries. Sols, com Salmond, no podien anar endavant! Va home va, som catalans no Williams Wallace, oi?

Permeteu-me qüestionar la bona intenció només per un moment, sobretot per la data. I en tot cas, visto lo visto, em preocuparia força una Esquerra Republicana liderant una comunitat, un Estat federal o un Estat independent amb aquestes dots que han demostrat. I més quan pretenen acceptar un frau democràtic com deixar que sense majoria absoluta, la independència pugui ser una realitat. (1a part enllaç)

Però no només ERC no ha fet el que deia, aquí tothom s’ha passat el que deia per on ha pogut. Alguns amb més habilitat. CiU prometia sempre consulta sobre Estat propi i al paper és l’únic que està escrit. Sortien Rulls i Turulls i explicaven que parlaven d’independent però ja s’ha vist que no. Com deia en Xavier Rius en el seu article “En el fons la primera pregunta -Vol que Catalunya sigui un Estat?- confirma que quan CiU parlava d'estat propi no es referia a independència”. El votant convergent va ser poc hàbil i CiU ha tornat a fer una de les seves jugades. No hi ha més. I en Duran que brinda. Potser tot ha estat només un show.

El cas més graciós és el d’ICV, que és qui millor ha sobreviscut a la tempesta. Els més feliços de tots perquè sabien que no hi havia cap marge de crisi per ells. Herrera ja ha vingut a dir que encara no es defineixen sobre la segona pregunta, que esperaran veure la reacció de l’Estat. No és gaire difícil pensar que els ecosocialistes esperen la vinguda de les generals per tenir una proposta federal de PSOE + IU sobre la taula com a excusa.  El mateix que esperen a Unió. De fet als de Joan Mena, de EUiA, com el comunista de’n Nuet, ja diuen que ells es decanten pel SI/NO. En cap cas dic que no sigui legítim, però ho dic per advertir aquells que pensen que tot això és necessari per cremar etapes i que aquests es sumin.

En una altra banda hi tenim al PSC, el partit al que apel·len tots dia si i dia no com a excusa d’estar fent tot el que s’està fent. Ja ho han rebutjat. És que realment volen que ens creguem que no s’havia parlat amb el PSC i aquests ja sapiguessin d’entrada a que donarien suport i a què no? És que no va quedar prou clar que amb la no-suma del PSC no els estan desacreditant sinó que els refermen amb els seus votants i membres de partit, que per majoria creuen – ho van votar amb més d’un 80%- que si no és pactat i bilateral aquesta consulta no hi ha de ser? Prou de culpar al PSC de tots els mals i més quan s’està convertint en minoritari. Si ni els propis crítics com Àngel Ros han subscrit aquesta proposta... Un altre dia ja en parlarem d’aquests.

Per últim hi ha els còmplices de l’Assamblea Nacional Catalana, que lluny de fer el que diuen i convocar una manifestació l’endemà d’aquest anunci, s’han dedicat a aprovar-ho per majoria i fer veure com si tot allò que han dit en l’últim any hagués desaparegut per art de màgia. "No pot ser que, per preservar la unitat i el consens, s'intoxiqui el resultat de la pregunta. I, si la pregunta no és clara i si les respostes no són clares, no hi haurà procés" 

I ara surt a TV3 la mateixa nit amb l’Ariadna Oltra, diu que no és la que li agradaria però que està bé, i es queda tan ampla.

Visca la Catalunya del Surrealisme.

15-XII-13, Josep Prat, liberal.cat