Mascarell, un Comissariat de Cultura (...) que hauria d’haver acabat fa temps

  Poques vegades una festa deu haver provocat tant malestar com el gran esdeveniment inaugural del nou Arts Santa Mònica que en les últimes setmanes ha estat preparant Bibiana Ballbè, per al proper 17 de gener. La notícia, revelada ahir per aquest diari, que nombrosos creadors estaven declinant la invitació a formar part d’una mena de Top 100 de la creació a Catalunya que es donaria a conèixer al llarg d’una jornada maratoniana de 12 hores, i la desautorització per part del Departament de Cultura de la iniciativa de la periodista, que segons Jordi Sellas desconeixien en els termes que s’estava formulant, va provocar un autèntic incendi a les xarxes socials. Al llarg de tot el dia Facebook i Twitter es van convertir en escenaris d’intensos debats –molts dels participants van coincidir a demanar responsabilitats polítiques– mentre des de Santa Mònica i la Conselleria de Cultura es va optar per guardar rigorós silenci. Aquest diari va intentar parlar sense èxit amb la directora del centre Conxita Oliver, que encara no s’ha pronunciat, i un portaveu de Ferran Mascarell es va limitar a respondre que el conseller prendrà les “decisions” que consideri necessàries en els propers dies.

    La incògnita ara ja no és només si es mantindrà la festa del dia 17, cosa molt poc probable atesa l’escassa predisposició dels qui haurien de ser-ne els protagonistes (“Però com se’ls acut? Estem amb problemes gairebé de supervivència i volen que juguem a festetes. Quina mentida és aquesta?”, resumia la indignació general una de les artistes incloses a la llista), sinó si la mateixa Bibiana Ballbè estarà disposada a continuar amb el seu projecte de programa televisiu des de l’Arts Santa Mònica després que Sellas es va desentendre de la seva actuació dient que s’havia “extralimitat en les seves funcions”. Aquest diari va provar també de posar-se en contacte amb la periodista per diversos mitjans sense èxit.

Però més enllà dels comentaris més o menys jocosos davant la previsibilitat del que ha passat (“cal tenir molt de mèrit per passar de ser dinamitzadora a dinamitadora en un tres i no res”, deia Borja Zabala), el debat es va centrar en l’exigència de responsabilitats polítiques dels qui “van fitxar” la periodista. “No l’havien contractat per muntar xous? Què es pensaven?”, es preguntava la periodista Marina Espasa, mentre que el comissari i crític d’art Valentín Roma obria una altra tanda d’interrogants: “Quan anunciarà Jordi Sellas, cap de Bibiana Ballbè, que acomiada aquesta última de tots els projectes que dirigia al Santa Mònica, després d’aclarir quin era el seu sou, les seves atribucions i les seves responsabilitats? Què n’ha de dir, de tot plegat, la directora Conxita Oliver, que està impassible davant el fet que els seus col·laboradors l’hagin passat per alt i davant les ingerències dels polítics?”.

Per la seva banda, el fotògraf Jordi Guillumet resumia el sentir de molts: “Em sembla que ella fa el que sap fer: burgers de cultura. Tots coincidim que el problema l’ha provocat qui l’ha proposat per a aquest lloc”. I Daniel G. Andújar, vicepresident de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, feia una anàlisi sobre “el procés irreversible de valencianit zació de la política cultural catalana”. “Em crida molt l’atenció –deia– que el model Consuelo Ciscar estigui calant de forma tan profunda. Una política cultural que prioritza l’aparador i les cultures de visibilitat immediata a l’articulació d’un teixit creatiu i la consolidació de les infraestructures culturals és, precisament, un procés que ens porta al desastre absolut. Els governants no entenen que les activitats culturals es produeixen per iniciativa de les persones i les seves organitzacions, i que l’Estat–només – ha de crear i promoure les millors condicions possibles perquè aquestes expressions artístiques puguin sorgir i difondre’s. Totes les altres coses són pura manipulació política.

6-XII-13, T. Sesé, lavanguardia