retrat de l’eurodiputat d’Unió Salvador Sedó

El crepuscle: Qui és Salvador Sedó?
"T’aviso, no és el dolent de la pel·lícula. No és l’home que mou els fils"
Opinió. Jordi Graupera, 24/11/2013, elsingulardigital
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/11/el_crepuscle_qui_es_salvador_sedo_97213.php

I. Oh, Europa

Na, na, na, na, na, na, na, na, na, na
Fragment de l’himne de la UE,
Himne de l’alegria, L. V. Bethoveen.


El restaurant no és massa bo. Els sostres no són gaire alts, hi ha una moqueta blava a terra, les taules no estan prou separades les unes de les altres. No hi ha intimitat. El menjar és funcional, ecs, i amb ínfules, ecs, ecs. Només té dues virtuts: és dins de l’edifici del Parlament i és d’accés exclusiu per als diputats i llurs convidats. I segons com, té una tercera virtut: si vols ser vist se’t veu. És on dina tothom que no té prou temps de baixar a la ciutat. Han ajuntat un parell de taules o potser han aconseguit fer-se amb una de les poques taules rodones que hi ha, grans, espaioses, emmandrides. Tres polítics catalans i tres polítics espanyols escuren els cafès i no diuen que no al whisky.

Foto: IMPUNE, I RECOMPENSADA, BARRA DELS NOSTRES REPRESENTANTS (ESTUPIDESA DELS SEUS REPRESENTATS) http://www.barcelonaradical.net/info/5585/impune-i-recompensada-barra-dels-nostres-representants-estupidesa-dels-representats     Som a Estrasburg, a l’edifici Louise Weiss (si no la coneixes, googleja aquest nom, te n’enamoraràs), on 736 eurodiputats fan veure que representen 429 milions de persones, 27 Estats i una munió de lobbies incognoscibles. Oh, Europa. De què parlen, els comensals? Potser no ens cal saber-ho exactament, potser el context ens donarà la resposta.

Del costat espanyol són tres polítics del Partit Popular, líders del seu grup. Del costat català, tres polítics d’Unió Democràtica: Josep Maria Pelegrí, actual Conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (¡y dos huevos duros!) de la Generalitat de Catalunya; al seu costat, remenant el cafè, Benet Maimí i Pou, diputat al Parlament de Catalunya, i qui els ha convidat: Salvador Sedó. D’ell te’n vull parlar. T’aviso, no és el dolent de la pel·lícula. No és l’home que mou els fils. No estàs a punt de descobrir un fill de Satanàs. Si l’he triat, si te’l vull ensenyar, si vull que el miris de prop és precisament per la banalitat, la insignificança, la poca imaginació de la seva manera de fer. Hi ha una buidor que explica per què som on som. Fa massa anys que promocionem la ficció d’una normalitat de cartró pedra i fem veure que no ens n’adonem. Mediocròpolis. Sedó és el centre d’aquesta normalitat i no serveix ni de boc expiatori.

Per aquest motiu, tot i que literalment parlant Salvador Sedó i Alabart és un diputat del Parlament Europeu, en el fons és sobretot un símbol. És un símbol gairebé perfecte del crepuscle de la política catalana i d’això que anomenem catalanisme. Però generalitzar és fer-li un favor. Encara val la pena distingir. Hi ha la vella política i hi ha la possibilitat d’una altra cosa nova i millor. Hi ha individus així i individus aixà. Potser la distinció entre uns i altres és molt senzilla, i sigui moral.

Si escoltes la ràdio o mires la tele o llegeixes el diari és possible que les darreres setmanes hagis ensopegat amb el seu verb alegre i desmanegat de comercial d’empresa de botons. El motiu sembla obvi, però no ho és tant: la propera primavera hi ha eleccions europees i ell s’hi vol tornar a presentar. Li estan fent campanya. Per què tant de moviment, justament ara? La seva candidatura depèn dels equilibris de la política catalana, molt precaris ara mateix. Sedó és un radical de la moderació, per entendre’ns. En el context actual, no hi ha gestos innocents, si és que mai n’hi ha hagut. Cada parcel·la de poder compta, encara que sigui per restar-ne a l’adversari. En altres paraules, la seva candidatura depèn més de la política catalana que de la política europea. I és de la seva activitat a Europa que et vull començar a parlar.

Es pot resumir en tres idees: Salvador Sedó fa poques coses al Parlament, les poques que fa són per boicotejar el procés català i la seva prioritat és fer de representant de Duran a Estrasburg, no dels seus votants.

Per entendre’ns: Sedó es comporta a Europa com si CDC i UDC ja haguessin trencat la seva federació. Els primers serien els sobiranistes i els segons, la marca blanca del PP a Catalunya, amb una flaire regionalista i una manera barata i provinciana de fer negocis. El primer que cal aclarir és que CDC i UDC no comparteixen grup parlamentari a Europa. CDC forma part de l’Aliança de Liberals i Demòcrates d’Europa (ALDE). Unió forma part del Partit Popular Europeu (on hi ha part de l’antiga Democràcia Cristiana, molt disminuïda ara mateix, a excepció d’Alemanya). Si estiguessin junts en el grup ALDE, per exemple, juntament amb el PNB (es presenten tots tres plegats a les eleccions, al capdavall) el pes que tindrien al grup parlamentari --amb tota la capacitat de lideratge que implica-- equivaldria al pes que hi tenen Holanda o Finlàndia. Per no parlar de recursos directes, com ara diners per assistents.

El canvi de grup no seria pas tan traumàtic ideològicament. El PNB, per exemple, membre històric del PPE, tant o més que UDC, va abandonar el partit vista la deriva i vist el control que el PP espanyol en tenia a l’època d’Aznar. Recordo molt bé aquella esbandida del PNB perquè es va produir en un congrés a Lisboa que jo mateix vaig cobrir pel diari Avui. Recordo que vaig entrevistar l’aleshores eurodiputada d’UDC, la Concepció Ferrer, pedra picada, que es va mostrar trista i enrabiada per l’autoritarisme d’Aznar i els seus col·legues del PP espanyol. Però vaja, entenc que la gent d’UDC no vulgui deixar la internacional demòcrata-cristiana faci el que faci el PP espanyol. Ara: una cosa és acceptar estoicament i l’altra és l’entusiasme de cheerleader de Salvador Sedó. Els dinars, l’obediència, aquesta diplomàcia llepa de qui ha après a pujar dient que sí, senyor, i fent-se útil a les ombres. No crec que els militants d’UDC n’estiguin enamorats, la veritat.

Compara-ho. Fa anys, l’eurodiputat de CDC, Carles Gasòliba, i la Concepció Ferrer d’Unió, tot i pertànyer a grups polítics diferents, es comportaven com aliats: celebraven una reunió setmanal per a repartir feina, es distribuïen el territori català per cobrir-lo sencer i, en fi, compartien una certa complicitat i lleialtat. Pel que he pogut esbrinar, en canvi, Salvador Sedó i Ramon Tremosa no s’han reunit ni una sola vegada. No és que no tingui temps, quan en té necessitat bé que dina a la vista de tothom amb la cúpula del PP, com hem vist.

Aquesta complicitat pública no és casual. Mentre l’ALDE de CDC i PNB, els Verds de Romeva, i l’Aliança Lliure d’Europa (ERC i BNG) reconeixen les delegacions catalanes, basques i gallegues com a delegacions nacionals, el PP europeu, en canvi, és el partit més reaci a tota la cosa catalana. Sedó hi ajuda. Quines són les seves prioritats?

Algunes absències han estat notòries: el 24 d’abril del 2013 el president Mas va anar al Parlament Europeu a inaugurar una exposició sobre la llengua catalana. El PP va iniciar un boicot actiu a l’exposició. És la part ridícula de la batalla internacional. Hi van assistir els eurodiputats del PSC, CDC, ERC i ICV; hi van assistir ex-primers ministres, vicepresidents del Parlament Europeu i diputats de molts altres grups. Unes 150 autoritats i buròcrates. Sedó no hi va voler anar, obeint l’ordre del PP. Es veu que hi havia un problema amb les banderes. L’espanyola no hi era.

De fet, Unió depèn orgànicament del PP espanyol dins del grup del PP europeu. Assistents del Parlament Europeu asseguren que el tresorer del PP espanyol controla els diners de l’oficina del diputat Sedó, d’altres diuen que no té importància perquè simplement es tracta de pagar factures. És un rumor que caldria aclarir. Però té sentit perquè el que sí se sap és que el PP espanyol compta Sedó com un diputat seu més: hi té tot l’interès; dins dels grups, com més diputats tens més càrrecs, informes i torns de paraula tens. No és que Sedó n’hagi fet cap: ha estat ponent a l’ombra -o sigui, res- en 2 informes menors. No ha fet cap proposta d’esmena a regulacions o de preguntes parlamentàries a la Comissió a iniciativa pròpia. De fet, no ha participat en cap debat important.

La web del Parlament Europeu és una mina per a aquestes coses. Segons el perfil de Sedó ha parlat 36 vegades al plenari, ha estat ponent a l’ombra d’un ‘Report’ i d’una ‘Opinion’ i ha presentat 41 preguntes. Romeva o Tremosa multipliquen quatre o cinc vegades aquesta activitat en el mateix període. Això en termes de quantitat, en termes d’impacte, no hi ha color. Recomano l’eina votewatch.eu per seguir-ne l’evolució: és un fiscalitzador d’activitat parlamentària. En participació en votacions ocupa el lloc 656 d’entre els 736 eurodiputats.

El que és realment xocant per a la gent d’Estrasburg amb qui he parlat és que no hi viatja mai amb assistents. És incomprensible. Dur assistents és bàsic per tancar negociacions, llistes de vot i etcètera. Esclar que si aquesta no és la teva prioritat doncs, per a què en necessites? De fet, m’asseguren que amb els diners per a assistents del àsic per tancar negociacions, llistes de vot i etcètera. Esclar que si aquesta no és la teva prioritat doncs, per a què en necessites? De fet, m’asseguren que amb els diners per a assistents del Parlament Europeu a Brussel·les té contractat un assistent a Madrid. Això sí que és vocació internacional. Es tracta, entenc, de Javier Santamarta del Pozo, que és l’assistent que apareix llistat a la web del Parlament Europeu, i que en el seu perfil de Google Plus diu que viu a Madrid i es nota molt quina és la seva mare pàtria. És un perla. Entra al seu perfil de Twitter i fliparàs. És un especialista en qüestions militars, que ha donat cursos per al ministeri de Defensa, i sobretot a l’Institut Gutiérrez Mellado (aquell militar del bàndol nacional que el 23-F, essent Ministre de Defensa, es va encarar als colpistes, als 70 anys). Col·laborava a esRadio (la de Federico Jiménez-Losantos), anti-independentista declarat. Si jo fos Mel Gibson diria que reporta al CNI.

Bé, assistents no, en canvi sí que fa viatges intercontinentals difícilment justificables. És cert que Sedó és membre de comissions que justifiquen que viatgi, però cal entendre com funciona el seu càrrec. Tots els diputats reben invitacions constants per viatjar. Que si el port de Singapur, que si les infraestructures a Panamà, que si una república bananera de l’Àsia central vol que vagis a veure’n el nou parlament. Tot això està molt bé, però és una manera d’aconseguir altres coses: contactes, influència. Els diputats fan de més o de menys: els nòrdics fan de menys perquè els controlen molt els seus periodistes, els surenys fan de més perquè ningú no s’hi fixa. El problema de fons és que fora de les delegacions oficials, el Parlament Europeu només paga un viatge l’any. Qui paga els altres viatges? Lobbies? El govern local? I amb quin interès?

Si un diputat fa un viatge no n’hi ha prou en comprovar que, per exemple, és membre d’una comissió que s’ocupa d’aquella regió del món. Això no vol dir res. El que has de mirar són dues coses: si el viatge el fa saltant-se activitat parlamentària rellevant, com els plenaris, i si el viatge té conseqüències en algun debat o regulació. Si aquests dos marcadors surten negatius la teva fama dins del Parlament baixa en picat i ets considerat o bé un euroescèptic o bé un trepa. És el que li ha passat a Sedó.

Va ser a Bangladesh el febrer-març del 2012, però després no va participar dels debats a plenari sobre aquest país. Va anar a Azerbaidjan el 2012, també sense motiu conegut: si no és que el govern local volia rentar-se la imatge o fer-hi negocis. Tampoc no hi ha activitat parlamentària relacionada amb aquest viatge (ni democràcia cristiana a l’Azerbaidjan, que jo sàpiga).

Va anar a Xile el maig del 2013, també sense motiu (potser per encàrrec de Duran, que hi va tant a Xile últimament?). N’hi ha més: Sud-Àfrica, Indonèsia, Turquia, Pakistan. Se salta plenaris i comissions per anar-hi. L’última campana és del mes passat, durant el plenari en què s’havia d’aprovar el pressupost del 2014. Hi va haver 300 votacions nominals sobre el destí que han de tenir els calés europeus. Ell era a Indonèsia en una reunió sobre les normes d’Internet on el Parlament Europeu només n’és observador. Fent país, imagino. A 6 mesos de les eleccions, té mèrit. I cap vinculació amb els interessos catalans, que se sàpiga. O és que penses que en tot això del corredor mediterrani que el Parlament ha aprovat aquesta setmana contra l’opinió del PP i PSOE hi ha tingut res a veure? Bé, no és cert que no faci res, alguna cosa sí. Va assistir a les reunions de Duran amb Barroso i Van Rompuy i acompanya Duran sempre que pot en els viatges de la comissió d’exteriors de les Corts de Madrid que Duran presideix. Suposant que Duran estigui advocant pel cas català, podem afirmar que Sedó n’és un assistent fidel.

Amb aquesta intensa activitat en favor del procés català (m’hi jugo un pèsol que en cas d’independència el primer país que ens reconeixerà serà l’Azerbaidjan), no resulta estrany que hi hagi eurodiputats nòrdics que afirmin que reben visites de representants del PP espanyol que posen d’exemple Sedó i les seves suposades opinions per a desacreditar el procés català.

Quines opinions? A l’octubre del 2012, en pre-campanya electoral post-manifestació, Sedó va desautoritzar al seu blog l’acció conjunta de CDC, PSC, ERC i ICV denunciant les amenaces militars contra Catalunya. És l’escàndol aquell que va fer que la Maria Badia del PSC dimitís com a vicepresidenta del PSOE europeu abans que retractar-se, com volien els socialoides. A Sedó tot aquest soroll li espatlla els dinars i els negocis, suposo. El cas: va fer servir els arguments del PP. Se li deuen enganxar de les sobretaules, la copa i el cafè.

Un mes després, al novembre del 2012, es va negar a signar la carta conjunta de tots els eurodiputats catalans denunciant l’ignominiós email del desesperat Vidal Quadras enviat a tots els eurodiputats del Parlament en què afirmava, en ple deliri, que el catalanisme és "violent". Per a Sedó tot plegat era una incomoditat. Millor callar.

Al desembre, no va votar a favor de l’informe sobre minories nacionals (que va ser aprovat, per cert) sobre l’ús de llengües minoritàries europees a les televisions públiques de la UE. Els arguments de Sedó? Indistingibles del PP. L’Avui se’n van fer ressò, flipant en colors.

A l’abril del 2013 enlloc de ser al plenari votant l’informe del Parlament sobre la situació de Kossove, és a Brussel·les i a Dublín acompanyant Duran. En aquella votació el PP va ser àmpliament derrotat. Un cop més, però, no hi és quan el seu vot li crea conflicte entre el PP espanyol i els interessos catalans i europeus. Esclar, PSC, CDC, ERC i ICV hi van votar a favor. De fet, els membres del Partit Popular europeu van abandonar a la seva sort els membres del Partit Popular espanyol, que defensaven una postura anti-Kossove --exactament igual que el PSOE versus els socialistes europeus. La UE, de fet, acaba de trobar una solució per comerciar i relacionar-se amb Kossove sense necessitar la unanimitat dels estats membres, especialment l’obsessiva Espanya. Sedó és membre dels dissidents espanyolistes, en aquest debat. I en tots els incòmodes.

Pararé aquí. Tinc desenes d’exemples més. Però em sembla que ja et fas una idea de què defensa. Però si ho deixés en un llistat d’activitats parlamentàries mediocres aquest article no faria cap sentit. Al capdavall tota activitat política és interpretable. Per què dic, aleshores, que és un paradigma del crepuscle de la política catalana? Tots els polítics es fan polítics per una barreja de vocació altruista, una mena de narcisisme moral i una ambició de poder nietzscheana de primer ordre. El sistema de partits, però, premia aquell individu que és capaç d’ocultar l’ambició rere l’obediència i el narcisisme rere l’absència d’imaginació. Hi ha excepcions, com arreu, fins i tot hi ha moltes excepcions que conformen minories, però en els partits tothom sap qui ha triat el costat fosc i qui ha triat resistir i esperar temps millors. En el cas català això s’ajunta amb l’existència del contenciós estatal. Fa 150 anys que el catalanisme polític ho prova i ho prova, de vegades sincerament, de vegades interessadament. Sedó és un cas interessant perquè prové d’una nissaga que ha fet de tot, i ell ha aterrat quan ja només quedava l’interès.


II Estirps crepusculars

Gegant era mon pare, mon avi també n’era,
lluitaren amb els celtes, romans i sarraïns,
lluitaven i es batien sovint com blat a l’era,
sortien a batre’s fora quan no els trobaven dins.
Jacint Verdaguer


Salvador Sedó i Alabart va fer-se militant d’Unió Democràtica de Catalunya en un moment en què la moneda era encara enlaire i no se sabia si cauria de la cara del país o de la creu del cinisme. Era l’any 1985, tenia setze anys, i estudiava a l’Institut Gaudí de Reus després d’una infantesa a La Salle. Confessionalitat lleugera, burgesia local, statu quo. Era un noi alegre, simpàtic, graciós. Amb prou àngel per explicar acudits i que la gent els rigui. És aquesta mena de caràcter que prové d’un cert optimisme familiar, optimisme de senyoriu local. T’estimen, et riuen les gràcies i es respira en l’ambient que tot acabarà bé, fins i tot si no ets el més llest de la classe.

El pare, Salvador Sedó i Marsal, és un doctor en enginyeria industrial amb una carrera docent en matemàtiques admirable, que a Reus devia fer alguna impressió. És la cosa de les castes dirigents de les ciutats petites: el material i l’educació són bones. Salvador pare té fama de bona persona i molt treballador. Un d’aquells que devia pregar -literalment- per a què la moneda caigués de la cara del país. Estem parlant dels anys 70, època de titans, potser massa optimistes.

El pare del pare és Salvador Sedó i Llagostera, un home de qui sabem que l’any 1927, (quan la dictadura de Primo de Rivera ja havia perdut el favor dels defensors de la pau social, inclosos el PSOE i els regionalistes catalans), encara donava conferències en castellà sobre l’art mudèjar al centre de la Unión Patriótica de Reus, el partit del dictador. Aquell mateix any, el diari ABC informava que Salvador Sedó i Llagostera havia estat ratificat pel consell de ministres com a ambaixador honorari del Perú a Espanya, des de Reus. La família de Sedó i Llagostera explica que era una home lletraferit, que estimava l’art i la literatura, que va escriure i en català, també durant la dictaura. Estem parlant d’un home que feia negocis a Amèrica --en el sector de les assegurances--, catòlic, molt conservador, i poc amic de qualsevol aventura obrerista o materialista. Un home d’ordre en un moment de desordre. Passada la Guerra Civil, el van nomenar director de Radio Reus, i des d’allí, a banda de participar de totes les mandangues del règim amb una certa cara de fàstic força òbvia, va fer de la ràdio local un centre de referència periodístic. Vist de lluny i desapassionadament, jo diria que estem davant d’un senyoràs de Reus, català sense excessos polítics, i molt localista.

Devia de ser dels més cultes del poble, devia haver patit les purgues que Gabriel Ferrater explica en el seu In memoriam, devia haver fugit, devia haver agraït la pau que dugué Franco, devia haver maleït l’obsessió anti-catalana dels feixistes, i amb el temps, estovat per tots els fracassos de la història, però encara amb la dignitat d’homo sàpiens que sap fer coses i fer-les bé, devia d’haver guanyat uns certs espais de llibertat (dins d’un ordre, per favor) des de la ràdio. Però també és d’aquesta raça d’homes que van veure com el règim esclafava el cervell i els braços de molta gent i van preferir el pragmatisme a la puresa moral. M’abstinc de jutjar-lo perquè ningú pot posar la mà al foc pel pragmatisme o per la puresa moral sense cremar-se-la. Qui sap com dormia a les nits, encara que tingués plat a taula. És la gestació d’un catalanisme moderat que faria de pont entre els líders locals de cada barri i els partits polítics democràtics catalanistes. És allò del Miquel Roca: no és el mateix ser un alcalde franquista que alcalde durant el franquisme. El pont.

No sé qui era la seva dona, ni quants fills va tenir. Però si mirem el segon cognom del pare del nostre eurodiputat, vol dir que l’avi es va casar amb una ‘Marsal’. Marsal és el segon cognom del pintor Fortuny. Marià Fortuny i Marsal, nascut a Reus, és un dels grans pintors i gravadors catalans del segle XIX. La família assegura que el seu ‘Marsal’ no hi té res a veure. Igualment, que el seu ‘Sedó’ no té una relació de llinatge directe amb els altres Sedós famosos de Reus. La coincidència dels cognoms serveix per explicar un contrast entre una manera de fer antiga i el seu eco crepuscular.

El cognom Sedó dels altres és preeminent a Reus d’abans de l’eclosió de Fortuny i tot. Una de les primeres obres del pintor va ser un bust d’Isabel II copiat d’una litografia, fet durant l’adolescència. Quan Fortuny ja era una estrella i viatjava a París i Roma, Antoni Sedó i Pàmies (Reus, 1842-1902) va comprar-lo per una petita fortuna: “al tiempo que se nota en ellos una mano experta para el dibujo, se conoce que Fortuny no sabía ni siquiera esparcir el color sobre la tela. No se concibe nada más rudimentario en cuanto a la tonalización.” Aquest Antoni Sedó del segle XIX ja era fill d’industrials, banquer, i empresari miner. Anys després es traslladà a Madrid on fundà una empresa de llanes, Sedó y Bañolas, i vet aquí la sorpresa, fundà un diari: 'La bandera proteccionista' al 1869.

Estem parlant doncs d’un clàssic industrial tèxtil català que pretenia, com tants industrials catalans del moment, tancar el mercat espanyol per als seus productes. Aquest era el pacte d’aleshores: un mercat a canvi de no tenir pàtria. Eren gegants. Va ser el fundador de la primera hidroelèctrica de Catalunya i un membre actiu del Foment del Treball Nacional. L’empremta més visible d’aquest Sedó, però, fou la Colònia Sedó, la famosíssima fàbrica tèxtil d’Esparreguera alimentada per una turbina hidro-elèctrica de 1400 cavalls. Titans.

I d’aquí, oh, sí, a la política. Entre 1868 i 1875 a Espanya hi hagué el sexenni democràtic. Comença quan es fa fora Isabel II -Borbona- del tron i acaba quan Alfons XII torna a instal·lar els Borbons a Espanya. És un període de caos i somni, amb pronunciaments, moments dictatorials, l’intent de dur Amadeu de Savoia al tron, la Primera República i finalment el no-res. El polític més important d’aquest període espanyol fou, justament, un altre reusenc: el general Prim. Quan Prim prova de portar Amadeu de Savoia al tron espanyol no només està duent un home que sabia l’occità, sinó també un home que en l’arbre genealògic de les cases reials europees correspon a la tradició austríaca i no pas borbònica: sempre, el 1714 sempre torna.

Bé, doncs Antoni Sedó i Pàmies treballà, des del seu diari 'El Imparcial Reusense' per la restauració borbònica! Durant la Primera República s’exilià, i fou arrestat. Finalment, amb l’ordre reestablert, va ser diputat a Madrid del Partit Liberal Conservador durant 25 anys. Fou un defensor acèrrim del proteccionisme tota la vida i acabà la seva vida essent un senador vitalici. Estem parlant d’un moderat del XIX. Un empresari que canvià poder econòmic per tota la resta en una època en què la lluita per una Espanya moderna i liberal podia somiar-se. Com s’ha somiat tantes vegades i tantes vegades ha fracassat. Tot és al segle XIX. En altres paraules: políticament va apostar per Espanya, però ens va deixar un país. I era un moment en què l’Estat era sobretot un exèrcit i un tant per cent minúscul del PIB, menys d’un 10%. Avui, en xucla un 50%. Hi ha més llibertat, i també n’hi ha menys. Com més ha avançat l’Estat més necessari s’ha fet separar-se’n.

El seu fill, precisament, Lluís Sedó i Guichard, ja fou un home de la Lliga Regionalista, un home de Cambó, que treballà personalment en l’intent d’establir un Estatut d’autonomia per a Catalunya el 1913 i el 1918. Com el seu pare fou un industrial, com el seu pare fou un polític conservador, com el seu pare fou un membre destacat de la patronal, i fou un polític rellevant a Madrid -Cambó, de ministre, el féu governador del Banc d’Espanya i tot- però fou més catalanista, més atent a les pulsions socials de la Barcelona de les pistoles que el seu pare. Fou un reformista, un regeneracionista. I també ho donà tot per una Espanya diferent. I també fracassà. I mai perdé un cèntim pel camí.

La família del nostre eurodiputat són uns Sedó que es van quedar a Reus, que no van fer calés i que van apostar per l’educació: més propers a l’entorn dels jocs florals que a l’hidro-elèctric. L’avi era conservador, de dretes, catòlic i en la compulsió dels temps va aguantar-ho tot, va sacrificar-ho tot per donar eduació al fill --el sou de director de la ràdio devia d’arribar per a això-- i va somiar més aviat poc. Escriure potser fou l’únic refugi.

El pare del nostre eurodiputat, però, ja pertanyia a una altra època: primer franquisme. Amb menys il·lusions i deliris reformistes, encara que fos fill d’un senyor de Reus i del règim. Va acomplir les expectatives i va anar a la universitat a ser de profit. L’enginyeria industrial era la carrera preferida dels catalans catòlics allunyats de la classe obrera. La indústria, aquest fetitxe català. L’única salvació que no passa pels discursos ni la política. L’autèntica metafísica de la Catalunya eterna. El coneixement tècnic que possibilita la indústria és literalment la raó que va permetre el país resistir totes les envestides messetàries: a finals del XVII, després del 1714, durant la revolució industrial, travessant totes les misèries dickensianes del XIX, i les totalitàries del XX. La història de totes les versions del cognom Sedó.

I a més, l’època en què el pare de Salvador Sedó Jr. va estudiar enginyeria industrial, el futur era una cosa incerta que s’havia de guanyar a còpia de colzes i més esforç que talent. És el principi moral del silenci. Nen, no et posis en política i fes indústria. El pujolisme no s’explica sense aquest substrat psicològic. La gent d’ordre a Catalunya estimen els fulls de càlcul amb el mateix fervor amb què un monjo estima l’austeritat de la cel·la, símbols de la veritat. L’espiritualitat de Newton. Un solució tècnica és una solució catalana. Tota la resta és tabú.

El nen, però, va sortir docent i polític. Un excel·lent acadèmic i un cervell dotat per la matemàtica, sembla un home incapacitat per l’aridesa i per les efusions emocionals a parts iguals. Sabia ser un senyor. A finals dels 70 es va fer militant d’Unió. Això vol dir que el catolicisme resistent i oligàrquic dels anys 20 del seu pare Sedó i Llagostera s’havia tornat catalanisme popular en Sedó i Marsal, de concili vaticà II, bonhomiós i greu, doctrina social de l’església, enginyeria democràtica de transició i indústria catalana de tota la vida.

Primer va ser regidor a Reus, on va guanyar el socialisme. Després, un cop Pujol es va fer amb el control de l’autonomia i del discurs catalanista incremental del fer país, va passar al departament d’Ensenyament sota la direcció de Joan Guitart, que és l’home més fidel al pujolisme de primera hora, l’autèntic, que he conegut. Des d’allí va provar de reconstruir l’educació professional i tècnica per farcir el país de baules industrials. Sempre el mateix reformisme. Diria que se’n va sortir a mitges. Semblem Sísif. O 'Cien años de soledad', ja que em poso pop.

Ja som l’any 85. El seu fill Salvador s’acaba de fer militant d’Unió a Reus, i algú, m’ensumo que Pujol, proposa a Sedó i Marsal d’anar a les llistes per al Congrés de Madrid omplint el lloc d’UDC. I el pare del nostre heroi accepta. Va ser diputat cinc legislatures: del 1986 al 2004. És un home que va saber pactar amb tothom sense sectarismes i que la premsa de Madrid sempre ha elogiat per les virtuts tècniques, que és la virtut dels catalans que no molesten massa i que omplen l’estereotip de senyor digne i intel·ligent i reformista. Ara: la seva trajectòria és justament la trajectòria de la degradació del catalanisme que tot ho accepta i que acaba negociant en nom de l’oligarquia. Ignoro quin és el paper d’aquest senyor de Reus, i el nas em diu que devia de ser sobretot una bona persona amb poca imaginació per a la malícia, però més de quinze anys al Congrés, anant de González a Aznar, ara protegint la decadència socialista, ara els negocis del PP, no passen en va. Són els anys que acabaran amb Sánchez Llibre i Duran als titulars dels casos de corrupció Treball i Turisme, entre d’altres, i sortirà a la llum un entramat de fundacions i empreses pantalla amb tota mena d’amics, coneguts i saludats tenint-hi noms i cognoms al registre mercantil. Salvadó Sedó i Marsal, el pare, mai no va aparèixer en aquests escàndols, però els havia de veure passar i com a mínim, fer el cor fort. Una mica com els va passar a Rigol o a De Gispert.

El fill. Importa el fill perquè representa la versió degradada del pare, de l’avi i de tot el llinatge familiar en tots els aspectes. Representa també la versió posmoderna i esfilagarsada de la tradició política que ha fet possible la seva vida. Els industrials del XIX, borbònics i proteccionistes, podien ser uns fills de puta o no, però ens van deixar un país a canvi. El nostre heroi ni una cosa ni l’altra.

L’any 85, com hem vist, es fa militant de la Unió de Joves i és conegut per ser el fill de, per ser un senyoret de Reus, i perquè a les escoles d’estiu explica uns acudits boníssims. És una època de gran innocència. Acabat el BUP, però, se’n va anar a l’Acadèmia Prat de Barcelona a estudiar el COU. Tinc la impressió que aquesta acadèmia és un d’aquests centres de reforç per a repetidors o per a persones amb dificultats per treure la mitjana necessària per entrar a la carrera que desitgen. Primer indici que el fill no és com el pare: tampoc és que sigui culpa seva.

Segon indici: si bé és cert que va a l’escola d’enginyeria, enlloc de matricular-se de la llicenciatura i fer el doctorat, com el pare, només pot entrar a la titulació tècnica d’enginyeria industrial que, segons diuen els enginyers, és la més senzilla de totes les tècniques (que no vol dir que sigui fàcil). No he aconseguit veure en cap currículum quan va aconseguir acabar-la, però en la seva biografia oficial deixa entendre que un cop diplomat va obrir una consultora d’enginyeria i d’empreses, NISIRIOS SL (en parlaré després). És l’any 1998. Suposant que el 87 o el 88 devia acabar el COU, si no va repetir més d’una vegada, devia entrar a la universitat el 89. Trigar 8 o 9 anys a diplomar-se és coherent amb el que diu un exmilitant d’Unió, company de les joventuts d’aquella època: “Era d’aquells que sempre deia que li quedava una assignatura per acabar, va arrossegar-ho fins els 28 o 29 anys”. És un paradigma de jove exitós en la política, els passa a molts.

Potser l’enginyeria no era el seu fort. Però sóc més del parer que més que un problema de capacitat som davant d’un problema de vocació. Durant aquests 8 o 10 anys, Salvador Sedó i Alabart no va pas quedar-se quiet. Més concretament, són aquests deu anys els que defineixen el què i el com de la seva carrera política, i per aquest motiu pot ser símbol d’aquest crepuscle nostre. El moment clau és el 1995. Ha anat pujant dins del partit sota l’ombra del pare. El 1991, a només 22 anys, és ja conseller nacional d’UDC. L’any 1993 esdevé, segons el seu currículum, "president d’Unió de Joves". En realitat, és president del consell nacional d’Unió de Joves, és a dir, un càrrec sense cap poder executiu, però amb una certa vanitat simbòlica. I aleshores sí, l’any 1995 és escollit secretari general de les joventuts, el veritable càrrec de manar. En el currículum diu 1995-1996, però segons militants d’aquella època, va durar només uns mesos al càrrec, potser era final d’un any i principi de l’altre. Potser el període sembla breu en la memòria de les fonts.

La raó de la brevetat és el conflicte d’interessos. Duran li va oferir un càrrec remunerat al partit, i aleshores va començar a actuar més al servei de Duran que al servei dels joves d’Unió. En tots els partits existeix una certa tensió, ni que sigui escènica, entre les joventuts i la direcció del partit adult. Els secretaris generals de les joventuts sempre proven de tibar del partit cap a postures més radicals, és la manera d’assegurar-se el suport electoral dels joves militants. Però Sedó va ser tan servil amb la direcció que els joves se li van amotinar: o cobrava del partit i servia Duran, o era el secretari general dels joves. La tria. Tenia 27 anys. Encara no s’havia diplomat. La tria. Potser va avaluar les pròpies forces i el talent polític. Potser va trucar el pare per preguntar-li-ho. Potser va preguntar-se si Duran era la carta guanyadora per al futur. Potser era l’única carta real, i era la tria que tothom al seu entorn estava fent. Potser va pensar que els joves eren massa radicals, o uns arreplegats, o... potser va tirar d’instint i prou. Potser va tirar una moneda a l’aire.

Va triar Duran.

L’any 1997 era nomenat oficialment secretari de relacions internacionals, càrrec ben remunerat i de no parar de viatjar a les reunions de la internacional demcratacristiana. Fins a les eleccions del Parlament Europeu del 2009, és a dir, 12 anys després, va esperar pacientment, i en aquelles llistes va ocupar el primer lloc reservat a UDC. Ho havia provat ja al 2004, però el partit va negar-li aquest regal a Duran en una votació molt polèmica. D’entrada, el 2009, no va ser escollit. Però gràcies a l’aplicació del Tractat de Lisboa, en virtut del qual Espanya va obtenir 4 nous eurodiputats, va aconseguir per fi el primer càrrec representatiu de la seva carrera. Era el desembre del 2011. Els 8 mesos anteriors havia ocupat el càrrec de director general de Relacions Exteriors de la Generalitat, ‘el meu primer càrrec públic’, en un nomenament que va caure molt malament a Convergència, perquè entregava les relacions exteriors del govern Mas a Unió i al sector duranista, per acabar-ho d’adobar. 12 anys d’espera per a anar a unes llistes amb possibilitats de sortir. 14, per obtenir el primer...(http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/11/el_crepuscle_qui_es_salvador_sedo_97213.php)