Espanya cañí -139: el preu d’una democràcia (...) que no va acabar amb la dictadura

> dossier Espanya cañí <

No hi va haver reconciliació.

Hi va haver victòria de la impunitat, tant per als botxins, com per a la memòria. I sobre l’oblit, vam fundar un temps on la gramàtica del franquisme es va rehabilitar i va conformar part de la narrativa. No habita en la foscor, cohabita entre nosaltres com si fos una part decent de la història.

El darrer, per bé que no és nou, és aquesta càtedra del Ministeri de Defensa anomenada Alfredo Kindelán, que ha obert el seu seminari sobre l’Exèrcit de l’Aire. La càtedra la va fundar Narcís Serra el 1988, quan ja duia molt de temps al càrrec i els militars ja li havien perdonat la seva ascendència socialista. No se sap si ho va fer com concessió eterna als antics sorolls de sabres o perquè ja estava tan cofoi que no recordava les moltes genuflexions que va haver de fer, però el cert és que és incomprensible que un ministre del PSOE acceptés posar a una càtedra del seu ministeri el nom del cap de l’aviació de l’exèrcit franquista. Kindelán va ser el responsable de donar les ordres a la Legió Còndor d’Alemanya i a la Squadra Legionaria d’Itàlia, conegudes per perpetrar els primers bombardejos en la història que buscaven massacrar la població civil. Barcelona i Lleida hi van deixar centenars de víctimes. Que en ple 2013, en un ministeri d’una democràcia, el significat col·laborador de l’alçament feixista i responsable de bombardejar des de l’aire les ciutats desprotegides hagi trobat la seva glòria és una perversió de totes les regles ètiques i morals que s’han de complir en democràcia. Quin missatge es dóna a aquells que formen part del seminari? Perquè si bombardejar la població civil en col·laboració amb els nazis no només no es castiga, sinó que s’homenatja, significa que s’ha perdut tota decència.

Cap país mínimament presentable no acceptaria glorificar els responsables de les seves matances. Espanya ho fa, i a més el seminari el presideix el cap de l’Estat. És per plorar. O per fugir.

21-XI-13, Pilar Rahola, lavanguardia