Espanya cañí -138: el problema no és la llei, sinó una aplicació d’absurd esperpent
> dossier Espanya cañí <
Poc abans que em caduqui el carnet de conduir, descobreixo que prop de casa acaben d'obrir un establiment on puc passar la preceptiva revisió mèdica per renovar-lo. M'hi acosto a demanar informació i, com que no hi ha gaire clientela, em diuen que m'ho poden fer a l'instant. Hi accedeixo. De fet, la noia de recepció em comuni- ca que el doctor ja és a punt i m'adreça a un despatxet que entreveig al fons del passadís. Un doctor d'origen iberoamericà m'atén, molt amablement, en un català tropical que fa goig. Parapetat rere la pantalla del seu ordinador, em fa set preguntes mèdiques de sí o no, d'aquelles que oculten un drama rere cada sí, i com que responc set nos, em felicita i em demana que faci un gir de noranta graus. A la paret de pladur hi ha un optímetre. Li demano si m'he de posar les ulleres de llegir o no. Després de ser un quatre ulls durant gairebé quaranta anys, un atac de coratge insospitat em va empènyer a sotmetre'm als raigs làser per vèncer l'astigmatisme, però la presbícia ha contraatacat i ara en porto per llegir. Em diu que no cal que me les posi, i quan m'invento alegrement l'última ratlla de lletres i signes de l'optímetre somriu, sense donar-hi cap importància. Amb la mateixa amabilitat em demana que em tanqui a l'única estructura sòlida de la sala, una cabina insonoritzada, i que m'entafori els auriculars. Les instruccions són clares: sentiré senyals acústics i hauré d'aixecar la mà del costar en què els senti. Però no sento gairebé res. O són xiulets ultrasònics, o estic fatal. Aixeco les mans a l'atzar com si fes estiraments i surto. Em diu que és normal, que l'aparell és molt nou.
Abans que pugui tornar a seure, ell s'aixeca i m'insta a tornar cap a la recepció per passar l'examen psicotècnic. Ens acomiadem cordialment i refaig el camí del passadís. Hi ha un altre despatxet, però la noia de la recepció em diu que la recepcionista titular està de baixa i que, si no m'importa, em farà l'examen allà mateix, a peu dret. Hi accedeixo. Em fa tres preguntes, tres, l'última de les quals és: "Has tingut mai cap trastorn psíquic?". Tres nos després, aixeca els ulls de la pantalla per primera vegada (fins ara podria haver estat jugant al Candy Crush), em diu que hem acabat i que són 81,90 euros. Accepten targetes. Pago (amb targeta). Mentre marco el pin, ella imprimeix un din A4. És un permís provisional per a tres mesos amb el logo del Ministeri de l'Interior però sense cap segell ni signatura. Un imprès. Surto deu minuts després d'haver entrat. Trenta dies després m'arribarà el carnet de conduir nou a casa. A l'extracte de la Visa hi posa "Serv Sanit. 81,90 ¿". Un concepte que alguna esposa gelosa podria malinterpretar.
3-XI-13, Màrius Serra, lavanguardia
