BARCELONA RADICAL
radicalparty

"George Santayana, la crítica d’un ’outsider’", Juan-José López Burniol

Fa una setmana els vaig parlar d’un llibre sobre la deriva de l’elit financero empresarial que es reuneix anualment a Davos. Per aquest motiu, m’ha vingut a la memòria una de les primeres crítiques formulades a una determinada manera de contemplar la vida i d’entendre el món, que ha contribuït a portar-lo a la seva situació actual. Es deu a George Santayana.

En defensa de la llibertat individual, Santayana va criticar des de la seva talaia nord-americana –a començaments del segle XX!– la deriva del sistema implantat per la democràcia liberal, que, segons ell, no té per última meta la llibertat de l’home, sinó el progrés, és a dir, l’expansió o, el que és el mateix, el creixement econòmic. Per això aspira a reemplaçar l’individu per una massa “estandarizada” en nom de l’eficàcia. En conseqüència –insisteix–, el liberalisme, que una vegada va professar la defensa de la llibertat, és ara un moviment per controlar la propietat, el comerç, la feina, les diversions, l’educació i la religió; només el vincle matrimonial és relaxat pels liberals moderns. “És una dissort –diu Peter Alden a The last puritan, l’única novel·la de Santayana– haver nascut en un temps en què (...) la marea de l’activitat material i del coneixement material s’estava elevant tant per negar tota independència moral”. Cosa que significa que la vida queda reduïda a una cursa darrere la riquesa, en la qual participa una massa dirigida per la premsa i suggestionada per propagandistes i anunciants. El poble –escriu a Dominations and powers– ha estat alliberat políticament en ser-li concedit el vot, i esclavitzat econòmicament en ser agrupat en ramats sota el poder de patrons anònims i caps laborals autoritaris, sense més credo que la producció mecanitzada i la consumició en massa, mentre els governs han estat castrats per la impotència intel·lectual o convertits en tiranies de partits.

Santayana –al capdavall, un moralista– va criticar el voluntarisme americà segons el qual el valor d’una idea rau en les seves conseqüències pràctiques per a l’existència, fet que porta a identificar el progrés material amb una història natural que aniria des de l’ameba fins a la indústria pesada, passant per la desaparició dels dinosaures i la Declaració d’Independència nord-americana. Al contrari, Santayana entén que els valors i el sentit de la història proporcionen pautes per entendre la realitat, preveure el futur i orientar l’acció. Per això va rebutjar sempre l’individualisme moral d’arrels romàntiques, que priva els seus practicants de criteri ètic. En suma, Santayana va diagnosticar el malestar d’un moralisme purità reconvertit en filosofia de l’acció, que és la malaltia d’una democràcia amb un destí que considerava malaguanyat per sempre.

Jorge Agustín Nicolás Ruiz de Santayana y Borrás va néixer l’any 1863 a Madrid, únic fill d’Agustín Ruiz de Santayana –diplomàtic castellà– i Josefina Borrás Carbonell –d’una família catalana originària de Reus–, casada abans amb un comerciant americà. Va viure a Madrid i Àvila fins al 1872, quan passà a residir amb la seva mare a Boston, després de la separació dels seus pares. Conservà sempre la nacionalitat espanyola. Graduat a Harvard sota la tutela de William James –germà d’Henry–, va estudiar dos anys a Alemanya i tornà a Harvard per professar allà fins al 1912, any en què –després d’heretar la seva mare– va renunciar a la seva càtedra i va viatjar a Europa, no tornant mai als Estats Units. Va ser un dels protagonistes de la coneguda com a edat d’or de Harvard en filosofia. Foren alumnes seus, entre d’altres, T. S. Eliot, Gertrude Stein i Walter Lippmann. Visqué a Londres, a París i, sobretot, a Roma. Viatjà a Espanya esporàdicament. Va ser molt reconegut a Europa i molt poc a Espanya: potser l’ombra d’Ortega era allargada.

La biografia sempre incideix en l’actitud d’una persona. Santayana era un cosmopolita, encara que no un esnob. Els americans ho van percebre. Així, Russell Kirk va escriure: “Si no va formar part de la societat americana, hi va ser, no obstant això, a dins d’una manera que Tocqueville mai no va poder aconseguir”. Dins sense formar-ne part: per això la seva crítica va ser profunda. “Tan sols Santayana fou capaç –escriu Richard Rorty– de riure’s de nosaltres sense menysprearnos, una proesa que no sol estar a l’abast dels oriünds”. Més dur va ser James, el seu tutor: “Resulta estimulant veure alçar-se a un representant del moribund món llatí i administrar-nos semblant diatriba a nosaltres, els bàrbars, a l’hora del nostre triomf”. Santayana li respongué: “Sens dubte tens raó, la llatinitat és moribunda, com Grècia ho estava quan va transmetre a la resta del món les llavors del seu propi racionalisme. I aquesta és la raó per la qual la necessitat de trasplantar i propagar un pensament correcte entre aquells que esperen ser els futurs amos del món resulta molt urgent”.

Aquest és l’ensenyament capital de Santayana: cal posar objeccions al poderós en el moment zenital del seu triomf. Sigui americà, teutó, xinès, rus o patagó.

16-XI-13, Juan-José López Burniol, lavanguardia