infame ignomínia de la -campiona del món- selecció espanyola de futbol a Obianglàndia
Espanya disputarà demà un amistós vergonyós per al seu historial. La campiona del món de futbol s’enfrontarà a la Guinea Equatorial del dictador Teodoro Obiang. Creixen les crítiques tant internes com des de l’estranger contra la Federació Espanyola per haver decidit anar a jugar aquest partit. Els futbolistes no són responsables de tal despropòsit i s’han anat desmarcant de l’assumpte, sense voler entrar en polèmiques. Molt més discutible és la posició del president federatiu, Ángel María Villar, que s’ha negat en rodó a comentar la qüestió. Això sí, des de l’organisme que presideix s’ha filtrat que hi va haver una consulta prèvia amb el Consell Superior d’Esports, que no va evitar el viatge, i que la Federació no percep cap quantitat per anar a Guinea Equatorial. Això últim sembla difícil de creure, ja que aquests amistosos que no tenen cap interès competitiu s’organitzen amb afany recaptador. Aquesta vegada se’ls ha escapat l’assumpte de les mans.
("la roja" juga) dissabte vinent dia 16 contra Guinea Equatorial, l’excolònia espanyola coneguda pels observadors internacionals per ser un dels règims més corruptes del món, la dictadura de Teodoro Obiang...
Serà la primera vegada que Espanya, i un campió del món, visita aquest país, un partit, comenten a la federació, i per tant Espanya no cobrarà ni un cèntim, una visita altruista amb l’únic objectiu de donar suport a un futbol modest...
A la roda de premsa de dijous on Vicente del Bosque va donar a conèixer la convocatòria per a la gira africana una de les preguntes va ser si el cos tècnic tenia res a dir sobre la idea d’haver de jugar en un país denunciat per falta de respecte als drets humans. La resposta va ser: “Aquesta és una pregunta per a una altra finestreta. Nosaltres ens ocupem de la parcel·la esportiva”...
El futbol mobilitza milions de persones a tot el món i a Guinea Equatorial paralitza, literalment, el país. Quant a futbol, els equatoguineans ho tenen clar: Barça o Reial Madrid. Menys quan es tracta de la Nzalang Nacional, on tots tenen el cor a una. Nzalang significa llamp en llengua fang, la pròpia de l’ètnia majoritària.
L’esport rei és una de les poques activitats de què pot gaudir tota la societat guineana junta, sense divisions. Un 80% de la població, uns 800.000 habitants aproximadament, viu en estat de pobresa, segons les Nacions Unides, malgrat que és un dels quatre països més rics del món gràcies a l’exportació de petroli que ha convertit l’excolònia espanyola, amb 28.000 quilòmetres quadrats d’extensió, en el tercer productor de cru de l’Àfrica.
Durant els últims 15 anys, el PIB del país ha crescut de manera exponencial, gairebé infinita, però la realitat autèntica és que la riquesa del país està controlada des de fa 34 anys per Teodoro Obiang Nguema Mbasogo i la seva família. Obiang és el líder africà amb més anys en el poder i s’estima que té una fortuna de més de 450 milions d’euros, segons la revista Forbes.
Obiang té cinc dones oficials i més de 40 fills legítims. Tots tenen el seu trosset de pastís, encara que la disputa del poder se centra en els primogènits de les dues primeres dames. Tots dos tenen càrrecs polítics importants i controlen part de la riquesa creada pels hidrocarburs.
Gabriel Obiang Mangue és el fill de la segona dama, el ministre d’Energia, Indústria i Mines i el delfí més estimat pel poble, conegut internacionalment pel seu ritme de vida ostentós i perseguit per la justícia a França i els Estats Units. Teodoro Nguema Obiang Mangue, Teodorín, ocupa el càrrec de vicepresident segon de la república i és el responsable de la defensa i la seguretat del país. És ell qui ha anunciat, per via de la Federació Equatoguineana de Futbol (Feguifut), que el Govern ha ofert un incentiu de cinc milions d’euros a l’Nzalang si guanya Espanya en el partit amistós de dissabte vinent i ha promès als jugadors 50.000 euros per gol marcat. Evidentment, no s’ha especificat d’on provindran els diners.
El Govern d’Obiang finança esdeveniments internacionals per millorar la imatge del país en aquest àmbit. Va organitzar la Copa de l’Àfrica l’any passat, quan es va bastir el nou estadi a Malabo, on la roja jugarà aquest cap de setmana. Es va construir també una piscina, un parell de pistes de tennis i un petit hotel on les seleccions masculina i femenina es concentren abans dels partits.
Hi ha una ruta per a les visites internacionals dissenyat pel Govern: arribada a l’aeroport de Malabo. Tot seguit, recorregut per la carretera que porta a l’hotel a Sipopo. La carretera està asfaltada, ben il·luminada, envoltada d’edificis nous, la majoria dels quals són ministeris i seus d’empreses importants com GEProyectos, que ofereix concessions al país, o GEPetrol, que gestiona l’extracció del cru. Durant el trajecte s’aprecien uns quants cartells enormes amb la imatge d’Obiang. Al cap de cinc minuts, es pot veure el palau de congressos, nou, impecable, dissenyat per arquitectes alemanys.
També hi ha les 50 vil·les, d’un milió d’euros cada una, que es van construir per a cadascun dels líders del continent durant la Unió Africana, i que en l’actualitat estan totalment buides. Arribada al millor hotel del país. Vista al mar, platja artificial... Fins i tot es pot veure el mont Camerun.
Una imatge molt idíl·lica que té molt poc a veure amb el Malabo de debò, el que no té ni aigua ni llum en molts dels barris. El de la població que viu en barraques metàl·liques i que renta els nadons en galledes, en què els taxis cauen a trossos i les carreteres i carrers estan sense asfaltar.
La página web oficial del Gobierno de la República de Guinea Ecuatorial bautizó hace días el partido de esta noche en el nuevo estadio de Malabo: “operación David y Goliat”. Parece lógico. España, el campeón del mundo, número uno en el ranking de la FIFA, se enfrenta a Guinea Ecuatorial, el número 119, justo por detrás de Kenia y por delante de San Vicente y las Granadinas.
Sin embargo, un análisis detallado de las dos formaciones arroja más dudas en cuanto a la procedencia de los jugadores. En la roja justo el único jugador no nacido en España, Diego Costa, (Lagarto, Brasil) es uno de los dos que se ha caído de la lista por lesión; el otro es Cesc. En Guinea Ecuatorial, en cambio, sólo hay tres jugadores nacidos en el país: Felipe Ovono y Diosdado Mbele, ambos sin equipo, y el juvenil Valeriano Nchama, enrolado en el fútbol base del Inter. Del resto, doce han nacido en España, y entre ellos hay futbolistas tan reconocidos en la Liga como Rodolfo Bodipo, capitán de la nzalang, el rayo, que hoy recibirá un homenaje y que ha pasado, entre otros clubs, por el Recreativo, Racing de Santander, Alavés, Elche o Xerez; o Emilio Nsue, actualmente en el Mallorca en Segunda y que también jugó en el Castellón y la Real Sociedad. También figuran otros españoles de menor recorrido: Javier Balboa, aquel canterano del Madrid, nacido y criado en Móstoles como Casillas, que salvó al Madrid en la Copa del 2007 ante el Alicante y que ahora juega en Estoril; o Juvenal, nacido en Sabadell, donde jugó cinco temporadas en la Nova Creu Alta y ahora milita en el Cornellà; o Belima, otro extremo izquierdo producto de La Fábrica, criado en Torrevieja y aún en el Castilla.
Un caso particular es el de Igor Engonga, sobrino del Vicente Engonga que jugó en la roja y que a sus 18 años fue reclutado hace dos días desde Torrelavega (juega en la Gimnástica) para volar a Malabo en el avión de la roja. También hay hijos de ecuatoguineanos que, nacidos en España, han acabado jugando en la periferia del fútbol: Evuy, nacido en Madrid y ahora en el Tallinna Kalev (Estonia), o Sipo, natural de Alicante que juega en el Pandurii rumano, o Randy, un canario que ha acabado en el Fokikos griego.
Junto a todos ellos actuará una auténtica legión extranjera. Inspirada su política deportiva en Qatar, otro país que nada en petrodólares, Guinea inició en los últimos años una política de nacionalizaciones con vistas a lograr un buen resultado en la pasada Copa de África, que coorganizó el año pasado con Gabón y en la que obtuvo un resultado aceptable: fue eliminada en cuartos por Costa de Marfil (3-1), una potencia regional, con dos goles de Didier Drogba y uno de Touré Yaya. Desde aquel torneo en el equipo que dirige Andoni Goikoetxea –también Quique Setién y Engonga fueron seleccionadores– hay todo tipo de mercenarios: brasileños (Danilo, Jonatas), colombianos (Bejarano, Bermúdez, Rivas) y cameruneses, país con el que hace frontera por el norte (Ekanga, Ellong y Fidjeu). Son las dos caras de un rayo muy familiar.
13/15/16-XI-13, lavanguardia