Espanya cañí -137: el deliri regulador governamental arriba a... les setrilleres

> dossier Espanya cañí <

Ho llegíem en aquest mateix diari abans del parèntesi de l’estiu: el Govern espanyol encara considera la possibilitat d’aplicar un reial decret per prohibir l’ús de setrills als bars i restaurants. Una mesura, per cert, que el comissari d’Agricultura europeu, Dacian Ciolos, va desestimar el mes de maig passat.

El ressorgiment de la polèmica va coincidir amb la trista desaparició de Rafael Marquina, autor, entre molts altres dissenys cèlebres, de l’emblemàtic (i imitadíssim) setrill antidegoteig broc corb.

Pocs dies després, Ramon Folch dedicava un article a aquesta fita del disseny industrial i el definia encertadament com un exemple paradigmàtic d’ecodisseny avant la lettre ( Marquina i l’ecodisseny. El Periódico, 29/VI/13). I és que, tal com explicava Folch i com ja hem dit més d’un cop aquí, ecodisseny i bon disseny només poden ser considerats com una sola i mateixa cosa.

És des d’aquest punt de vista que ens sembla que s’hauria d’abordar aquest assumpte dels setrills que, de cop i volta, turmenta tant el Ministeri d’Agricultura.

El que proposa el Ministeri d’Agricultura és substituir els setrills per envasos individuals precintats d’un sol ús que, diuen, serviran per garantir la qualitat de l’oli que se serveix a les taules dels establiments de restauració (curiosament no es diu res sobre l’oli que es fa servir per cuinar, o sobre el vinagre, o sobre el vi...).

Aquesta proposta ha encès els ànims de restauradors i petits productors d’oli (molts d’ells excel·lents), que hauran d’assumir un important sobrecost si la mesura entra finalment en vigor.

Completament aliena a la presumpció d’innocència, la llei no només farà pagar justos per pecadors, sinó que, amb tota probabilitat, eradicarà de les taules alguns dels millors olis que els clients podrien desitjar.

Però deixant de banda els seus múltiples aspectes contradictoris i arbitraris, la llei és també un despropòsit en matèria de sostenibilitat. Realment no hi ha una forma alternativa per controlar la qualitat de l’oli que no impliqui un augment massiu de deixalles en forma d’envasos no reutilitzables? No seria molt més fàcil, coherent i econòmic per a tothom que els inspectors de sanitat incloguessin el control de l’oli entre les seves funcions? Que no ho feien ja?

D’altra banda, sorprèn que un govern tan conscienciat en matèria d’alimentació com aquest no es preocupi, per exemple, de fomentar un envasament dels aliments que permeti evitar el malbaratament de tones de menjar (més de vuit milions l’any, només a Espanya, segons dades recents).

La molt sovint aberrant relació quantitat-preu de l’envasament en petites racions o l’envasament excessiu o innecessari d’alguns aliments ens semblen assumptes molt més urgents i importants que tot aquest enrenou dels setrills.

9-IX-13, www.fad.cat, lavanguardia