Espanya- Catalunya: és la sobirania! (estúpids?)
...el president del Govern central ja adverteix quina serà la línia vermella: “El que és irreformable és el que diu la Constitució als articles 1 i 2. La sobirania nacional és del conjunt del poble espanyol”, i per tant “són els espanyols els que decideixen sobre tots els temes que afecten els espanyols”.
No a la reforma de la Constitució, no al dret a decidir, i oposició frontal a la independència: “Els espanyols hem de continuar vivint junts com hem fet tota la vida”...
10-XI-13, C. del Riego, lavanguardia
Els negociadors experimentats jutgen que “és imprescindible tenir clar des del començament quines coses no són negociables, per no alimentar falses expectatives i aspirar a resultats realistes”...
“Fins ara –subratlla– el consens es fonamentava en paraules amfibològiques, equívoques o ambigües (Generalitat no equival a una generalitat) i diners. Avui falten diners i es demana concreció, una combinació nefasta”...
“Les reivindicacions de la societat catalana –assenyala– tenen a veure amb la demanda d’expressar democràticament les preferències sobre si vol o no que Catalunya es mantingui a dins d’Espanya, i això no sembla encaixar bé amb un procés que sigui resolt exclusivament per negociacions entre elits”...
Ucelay, historiador de referència, ho resumeix en altres termes: la “publicitat donada” a l’enfrontament, “el pes de l’apostat i les regles mateixes del desafiament no permeten un arranjament previ. S’ha posat massa sobre la taula”. Segons el seu parer, un acord entre bastidors “constituiria una trampa grollera per als respectius seguidors”...
la magnitud del desafiament suposa que “és l’hora dels estadistes i que els partits polítics i el conjunt de la societat superin un statu quo que presenta indubtables dèficits democràtics”.
En qualsevol cas, i tal com recorden els experts en processos de negociació: que ningú no oblidi que un resultat desequilibrat i insatisfactori, fruit d’una correlació que permeti avantatges massa favorables a una de les parts, deixa oberta la porta que el problema torni amb més virulència en molt poc temps.
O dit en altres paraules: quan es dóna un cop de porta al futur, aquest acaba entrant finalment per la finestra enmig d’un terrabastall previsible.
10-XI-13, C. Castro, lavanguardia