(el contribuent de gorra i) el tancament de Canal9

Hi ha dos fenòmens informatius singulars a Espanya: la fragmentació de la televisió pública –13 comunitats de 17 tenen canals propis– i el poder de la premsa esportiva, amb quatre rotatius de referència i tirades considerables.

El tancament de Canal 9 és un altre episodi de la gran tragèdia econòmica espanyola: una societat que no entén la figura del contribuent, els seus drets i obligacions. D’entrada, és contribuent aquell que no té opció de ser res més cosa (delinqüent fiscal inclòs). Un cop es paguen impostos –i precisament per això– tendim a exigir a l’Estat, a tall de vendetta, que ens ho proporcioni tot. Que cobreixi no ja les nostres necessitats, sinó també els nostres capricis: jo pago impostos, per tant exigeixo i exigeixo molt. O el contribuent de gorra. No he conegut ciutadà més coherent que el dels EUA. Al principi espanten. “Hi ha gent que tria ser pobre”, vaig sentir dir amb tota naturalitat una nord-americana amb pinta de bona persona i partidària de retallades socials. Sents aquestes coses i pensa: malànimes!

Amb els anys, vas descobrint que els nord-americans no són paios sense escrúpols ni la seva societat és cruel. Simplement, es regeixen per una màxima crucial que només la crisi pot ajudar a gravar una vegada per totes a la nostra psique col·lectiva: l’Estat només et dóna allò que et pren abans.

Amb la mentalitat espanyola del contribuent de gorra, els dirigents estan obligats a ser rumbosos (començant per si mateixos). En què ha consistit la festa econòmica espanyola? A gastar els fons públics més enllà del que és raonable en obres tangibles, ja fossin poliesportius, aeroports, estacions de l’AVE, grans hospitals o televisions. La gresca ha marginat sectors com la investigació o la creativitat perquè són invisibles i el contribuent de gorra vol coses que es puguin tocar. L’error estratègic més greu del president Rodríguez Zapatero va ser respondre a la crisi amb narcòtics en forma de nous subsidis i nous ajuts. Aquest missatge nefast va reforçar la creença, molt espanyola, que l’Estat té recursos il·limitats per assegurar el nostre benestar.

Ha tancat Canal 9 i és ara quan, per primera vegada en tres decennis, la societat debat si necessita o no televisions autonòmiques (o a quina escala i amb quins objectius). Durant anys, ningú no ha posat en dubte el panorama televisiu i els governs han injectat rutinàriament fons. Avui el colofó és la simplista disjuntiva de “tancar escoles o televisions”.

Nota: el president Alberto Fabra és el primer governant que es carrega un formidable instrument per procurar-se la reelecció. De raons, en deu tenir.

9-XI-13, J. Luna, lavanguardia