l’importantíssim acord Ucraïna-Unió Europea i el dilema de la presonera
“Alliberar Iúlia Timoixenko perquè pugui rebre tractament mèdic a Alemanya és la manera de dissipar els dubtes sobre la justícia selectiva a Ucraïna, i el Govern ho sap”, afirma Linas Linkevicius, ministre d’Exteriors de Lituània, país que aquest semestre exerceix la presidència rotatòria de la Unió Europea.
Del destí de l’ex-primera ministra ucraïnesa, condemnada a set anys de presó per un presumpte abús de poder, depèn també la firma d’un acord d’associació amb la UE el pròxim 28 de novembre a Vílnius. El Parlament ucraïnès hauria d’haver votat aquesta setmana una llei per permetre l’excarceració de Timoixenko. Però les decisions han estat ajornades, confiant potser que els europeus al final no s’atreviran a vetar un acord en què porten invertit molt capital polític i que li ha valgut un nou enfrontament amb Rússia.
Si Timoixenko no és alliberada, la firma de l’acord sembla molt complicada, adverteix el ministre lituà, que recorda en una entrevista amb La Vanguardia que encara queden a la UE governs “molt escèptics” a la idea d’associar-se amb Ucraïna. “Els agradi o no, han d’assumir que en algunes capitals la situació de Timoixenko es percep com un símbol de l’Estat de dret”, subratlla.
L’excarceració de Timoixenko perquè pugui ser tractada a Berlín de l’hèrnia discal que pateix seria “un avenç decisiu en la direcció adequada i podria fer canviar d’opinió alguns governs. Si és suficient o no, caldrà preguntar-ho a ells”, admet Linkevicius. Els defensors de la líder de la revolució taronja reclamen un indult total i la seva rehabilitació política, cosa que el seu rival i primer ministre del país, Víktor Iakunóvitx, es nega a firmar.
La solució de traslladar-la a un hospital de Berlín està patrocinada pel Govern alemany, que exigeix que aquest afer es resolgui de manera satisfactòria, expliquen fonts diplomàtiques, donant opcions a Timoixenko de tornar al país i reprendre la seva vida després de ser operada.
L’acostament a Ucraïna ha obert una fractura entre els socis de la Unió Europea. Els països de l’Est, juntament amb Suècia, estan desitjant que el club s’obri als seus veïns més orientals i es mostren poc exigents amb les contrapartides que se’ls ha de reclamar. Els antics Quinze, en canvi, es mostren reticents i posen més condicions. Els uns, com Espanya, perquè desconfien d’eliminar els visats amb aquests països. Els altres, com França, perquè no volen encoratjar noves esperances d’ampliar el club. L’Associació Oriental entre la UE i diverses repúbliques exsoviètiques ha desembocat en una oferta per firmar acords d’associació, considerats l’avantsala d’una candidatura d’adhesió.
La iniciativa ha desencadenat les ires de Moscou, que ha recorregut a les amenaces polítiques i les represàlies comercials per provar de mantenir-les dins de la seva esfera d’influència, temptant-les amb una unió duanera alternativa. Armènia s’ha decantat finament per Rússia, mentre que Moldàvia, Geòrgia i Ucraïna confien a associar-se a la UE. Només els dos primers tenen gairebé assegurat que podran rubricar l’acord. “El temps apressa”, insisteix Linkevicius.
Els mediadors de la Unió Europea, l’expresident polonès Alexander Kwasniewski i l’expresident de l’Eurocambra Pat Cox, han de lliurar un informe de situació en una setmana perquè els ministres europeus prenguin una decisió el dia 18, encara que no s’ha de descartar que la qüestió arribi oberta a la cita de Vílnius. Angela Merkel, François Hollande i David Cameron, entre d’altres, han confirmat la seva presència.
9-XI-13, B. Navarro, lavanguardia
La decisió més important que espera la Unió Europea en aquest moment és la de firmar o no un acord d’associació amb Ucraïna a la cimera de la UE a Vílnius que tindrà lloc els dies 28 i 29 d’aquest mes. La qüestió depèn que el president d’Ucraïna, Víktor Ianukóvitx, compleixi una condició essencial: concedir indult a l’ex-primera ministra i avui presa política Iúlia Timoixenko.
L’acord d’associació, que inclou unes 1.200 pàgines, suposaria l’eliminació de gairebé tots els aranzels que aplica la Unió Europea als productes ucraïnesos, fet que, segons s’estima, pot suposar un increment del 12% en el PIB del país a llarg termini. També donaria inici a un pla de reformes polítiques, econòmiques i jurídiques a Ucraïna, amb el suport d’uns seixanta organismes públics dels països membres de la Unió Europea.
Si bé l’acord d’associació no implica pertinença automàtica a la Unió Europea, és un pas important en aquesta direcció. Segons el tractat de Roma, Ucraïna, en ser un país europeu, pot demanar la incorporació a la Unió. Però, abans, ha de satisfer els criteris de Copenhaguen, establerts l’any 1993, que estipulen les condicions bàsiques d’ingrés.
Per complir els criteris de Copenhaguen, un país ha de tenir “institucions estables que garanteixin la democràcia, l’Estat de dret, el respecte dels drets humans i el respecte i protecció de les minories”; garantir l’existència d’una “economia de mercat viable, així com la capacitat de fer front a la pressió competitiva i les forces del mercat”; i tenir prou “capacitat institucional i administrativa” per adoptar i fer complir la legislació de la Unió Europea i “assumir les obligacions que es deriven de l’adhesió”. Encara que a Ucraïna li falta recórrer molt camí per satisfer aquests criteris, la firma d’un acord d’associació facilitaria les converses per a l’ingrés i alhora crearia enormes oportunitats econòmiques.
L’altra alternativa que té Ucraïna és integrar-se a una unió duanera dominada per Rússia i que inclou Bielorússia i el Kazakhstan. Això l’obligaria a duplicar els aranzels d’importació sobre els béns de la Unió Europea, la qual cosa suposaria un cost anual equivalent al 4% del PIB. Però aquesta unió duanera no garanteix el lliure comerç entre els membres (Rússia ja aplica sancions comercials a Bielorússia i el Kazakhstan) i sembla més aviat una aventura neoimperialista russa.
No és estrany, llavors, que Ianukóvitx es declari partidari de l’acord d’associació amb la Unió Europea. I és possible que el seu futur polític depengui d’aquest projecte: tant els seus assessors com algunes enquestes d’opinió recents suggereixen que, si no aconsegueix firmar l’acord, perdrà l’elecció presidencial del març del 2015.
La matemàtica electoral és senzilla. Un 40% dels ucraïnesos (sobretot, residents de les àrees a l’est i sud del país que conformen el bastió electoral de Ianukóvitx) prefereixen la unió duanera amb Rússia, però el 60% dels votants consideren que el futur d’Ucraïna és a la Unió Europea. Fins i tot suposant un ampli frau electoral (una cosa que certament no li faria guanyar el favor de Brussel·les), Ianukóvitx tindria seriosos problemes per assolir la majoria.
I no es tracta només d’atreure els votants indecisos. La poderosa oligarquia ucraïnesa s’inclina per fer negocis amb l’Oest més que amb l’Est. N’hi ha molts que estan farts de la imposició arbitrària de traves comercials als mercats de l’antiga Unió Soviètica (que afecten tota mena de béns, de xocolata a tubs d’acer). Als mercats de la Unió Europea, en canvi, se’ls veu més grans i més segurs.
Les pressions de Moscou han estat un toc d’atenció per a Kíev. La breu guerra comercial que va desencadenar Rússia a l’agost va convèncer Ianukóvitx de la conveniència de comprometre’s a complir les onze condicions legals i polítiques de la Unió Europea, la qual cosa obligarà Ucraïna a modernitzar el sistema judicial i policial i assegurar un respecte més gran dels principis democràtics.
En aquest moment, el Parlament estudia quinze projectes de llei que van en aquest sentit, tots amb ple suport dels principals partits de l’oposició.
Però hi ha una demanda de la Unió Europea que no serà tan fàcil de complir: l’indult a Timoixenko, que l’any 2010 va perdre per escàs marge l’elecció presidencial. Timoixenko va ser arrestada el 2011 i, després del que segons l’opinió de molts va ser una farsa judicial, va rebre una condemna a set anys de presó, acusada d’“abús de poder” (encara que sense benefici personal) en relació amb la firma d’un contracte de provisió de gas natural amb Rússia l’any 2009.
En un intent de trobar una solució al problema, la Unió Europea va designar una comissió mediadora que inclou l’expresident de Polònia, Alexander Kwasniewski, i l’expresident del Parlament Europeu, Pat Cox. La comissió va proposar que Ianukóvitx indulti Timoixenko i que se li permeti viatjar a Alemanya per rebre tractament mèdic.
Timoixenko va acceptar el tracte, però Ianukóvitx no; en comptes d’indultar Timoixenko, prefereix que sigui el Parlament el qui aprovi una llei que autoritzi al seu rival a viatjar a Alemanya per rebre tractament, però amb la condició que si torna a Ucraïna continuarà detinguda.
La Unió Europea considera que aquestes condicions són inacceptables. Consentir la condemna política a Timoixenko atemptaria des de la mateixa base contra els principis jurídics i democràtics que la Unió Europea aspira a representar. Qualsevol reforma jurídica que després introduís Ucraïna semblaria buida.
Alguns diuen que la Unió Europea hauria de flexibilitzar les seves condicions: la situació d’una única persona, per més important que sigui, no s’hauria d’interposar davant el futur d’Ucraïna. Però, lluny de ser un cas aïllat, la situació de Timoixenko és simptomàtica d’una cosa més seriosa. Ara mateix, Ianukóvitx pretén una modificació de les normes impositives del país per impedir que el popular campió de boxa Vitali Klitschko, exresident a Alemanya, es presenti al càrrec de president.
La corrupció i la falta de legalitat que caracteritzen la Ucraïna de Víktor Ianukóvitx haurien de ser prou motius perquè la Unió Europea es remeti tant a la lletra com a l’esperit de les seves condicions.
El temps juga en contra de Ianukóvitx. El Consell de Ministres europeu té fins al 18 de novembre per prendre la decisió final. Si aleshores Ianukóvitx no ha amnistiat Timoixenko, la Unió Europea podria (com ha suggerit l’eurodiputat polonès Jacek Saryusz Wolski) esperar que a Ucraïna hi hagi un president disposat a defensar els valors de la Unió Europea.
En aquest cas, serà Ianukóvitx qui s’interposarà davant el futur d’Ucraïna.
8-XI-13, Anders Aslund, lavanguardia