"Jordània i el moment clau sirià", Yezid Sayigh
L’ atenció dels amoïnats per les conseqüències de la crisi siriana als països veïns s’ha centrat recentment a la ciutat de Trípoli, al nord del Líban, on 14 persones van resultar mortes i unes 90 ferides en nous enfrontaments entre milícies rebels rivals en barris musulmans de predomini sunnita i alauita respectivament. JAVIER AGUILAR
L’esclat de violència va obeir en part al buit polític i de seguretat resultant de la continuada incapacitat de les aliances 8 de Març i 14 de Març per consensuar una fórmula destinada a crear un govern d’unitat nacional, intent que té set mesos de retard. Tanmateix, també reflectia les tensions causades per la batalla forjada a l’altra banda de la frontera amb Síria, on l’exèrcit i les forces d’oposició reforcen els efectius en previsió d’una ofensiva del règim per bloquejar les línies de subministrament dels rebels procedents del Líban.
No obstant això, més importància estratègica presenta en un futur pròxim la forma com evolucioni la crisi de Síria a Jordània. El regne gaudeix de nivells molt més alts de seguretat i estabilitat que el Líban, però afronta temps difícils.
El centre de gravetat de les operacions militars a Síria s’acosta mentre els rebels opositors s’esforcen per consolidar el control de la regió de la frontera sud amb Jordània i mentre les forces del règim lluiten per eliminar bastions rebels al sud de Damasc, a fi de proporcionar una defensa en profunditat de la capital contra un probable avanç dels rebels de l’àrea de Daraa. Una escalada dels combats provocarà un augment dels fluxos, a través de la frontera siriano-jordana, de combatents i armes de l’oposició en una direcció i dels refugiats en una altra, cosa que planteja un desafiament immediat a un govern que s’esforça per abordar la qüestió de 1.300.000 sirians que ja es troben al país.
Fins fa ben poc, Jordània ha intentat mitigar les conseqüències de la crisi siriana mitjançant l’adopció d’una política de neutralitat similar, en termes generals, a la libanesa de dissociació. Això s’alterna amb episodis de compromís positiu en què el rei Abdal·lah II o el primer ministre de Jordània s’oferien a mitjançar entre el president Baixar al-Assad i l’oposició siriana, però en què cap de les instàncies no li van mostrar cap agraïment.
En canvi, en els dos últims mesos, Jordània ha realineat estretament la seva política exterior amb l’Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs, entaulant el que els partidaris interns del canvi consideren com una aliança inequívoca en lloc d’un eix informal. La caiguda d’Al-Assad és inevitable, raonen, i Jordània és la que més es pot beneficiar en cas que s’afegeixi al bàndol que aposta els seus recursos per assolir aquest resultat.
D’altres a Jordània són molt menys optimistes sobre la sensatesa de l’oberta realineació i sobre el resultat probable del conflicte en marxa a Síria. Personalitats clau dels militars i serveis secrets jordans, actors clau en la gestió de la qüestió siriana, consideren que l’auge de grups rebels a Síria afiliats a Al-Qaida és la principal amenaça en cas que es produeixi la caiguda del règim d’Al-Assad, o fins i tot en cas que sobrevisqués. L’aparició de Jabat al-Nusra en alguns punts de la frontera comuna sembla que confirma aquesta preocupació.
Pel que fa a aquesta qüestió, els plans saudites per establir regles de joc comunes entre l’oposició siriana i el règim, com va confirmar l’excap dels serveis d’intel·ligència saudites, el príncep Turki al-Faisal, el 22 d’octubre, representen una amenaça addicional per a Jordània, atès que impliquen necessàriament l’ús de Jordània com a camp d’entrenament, base de trànsit i corredor de subministrament d’armament destinat a un nou exèrcit rebel nacional. En privat, els funcionaris de la casa reial de Jordània, que són l’altre actor principal implicat en la gestió de l’afer sirià, consideren que el pla no és realista. A més, exercir un paper d’aquestes dimensions equivaldria a intervenir directament a Síria en el pla militar. Això sembla poc probable si es té en compte que el nucli principal dels Amics de Síria, del qual és membre Jordània, acaba de reafirmar el seu compromís amb el marc de Ginebra II per a una solució política a Síria. Però la presència d’agents de serveis secrets d’alt nivell i oficials en la reunió entre el rei Abdal·lah II, el rei saudita Abdul·lah i el xeic Muhammad bin Zaied al-Nahian, que exerceix funcions també com a príncep hereu d’Abu Dhabi i subcomandant suprem de les forces armades de la Unió dels Emirats Àrabs, a Jiddah el 21 d’octubre, suggereix que Jordània ja és un soci en la planificació concreta d’alguna forma de participació activa a Síria. Els motius immediats de Jordània són prou clars. El regne sobreviu amb l’ajuda de fonts externes: l’Aràbia Saudita va concedir subvencions per valor de 1.400 milions de dòlars en ajuda pressupostària i petroli a preus amb descompte el 2001; així mateix, va comprometre 1.250 milions de dòlars en préstecs per al desenvolupament en un període de cinc anys a partir del 2012, mentre que el Fons de Desenvolupament d’Aràbia va transferir 250 milions de dòlars per a la despesa en projectes de desenvolupament el 2013. La Unió dels Emirats Àrabs, Kuwait i Qatar van prometre 3.750 milions de dòlars per al desenvolupament de Jordània durant el mateix període de cinc anys.
No obstant això, la baralla pública i oberta entre l’Aràbia Saudita i els Estats Units sobre la política respecte a Síria empeny en direccions oposades. Almenys ara per ara, Jordània s’alinea amb l’Aràbia Saudita, però el compromís dels Estats Units amb el marc Ginebra II fa que això resulti incòmode per al regne haiximita. Una conferència de pau reeixida pot ajudar a alleujar el dilema de Jordània, però les perspectives en aquest sentit s’enfosqueixen.
El règim d’Al-Assad, la Coalició Nacional de Síria i els rebels a l’interior de Síria han endurit les seves posicions i els Amics de Síria estan dividits sobre si cal acceptar o no la participació iraniana en la conferència. Si la diplomàcia fracassa i persisteix la divergència entre els Estats Units i l’Aràbia Saudita sobre les seves respectives polítiques sobre Síria, Jordània perdrà protecció política.
L’última vegada que Jordània es va enfrontar amb un dilema similar va ser el 1990, quan l’Iraq va envair Kuwait. Encara que el difunt rei Hussein va condemnar la invasió, el Parlament jordà va reflectir el sentir de l’opinió pública mitjançant el suport a l’Iraq, i el Consell de Cooperació del Golf va castigar Jordània suspenent-li tots els ajuts.
Jordània no es pot permetre el luxe de repetir aquest resultat, però l’alternativa de convertir-se en una instància que intervingui en la crisi siriana presenta riscos encara més difícils de predir.
Alguns funcionaris jordans creuen que el regne no haurà d’actuar, de tota manera, si la força dels afiliats d’Al-Qaida augmenta a l’altre costat de la frontera, possiblement mitjançant l’enviament de forces armades per crear una zona de seguretat dins de Síria. Però això suposaria que Jordània entrés en confrontació directa amb Al-Qaida i amb el règim d’Al-Assad i establís les bases d’una llarga i complicada intervenció militar en un conflicte complex.
L’interès nacional de Jordània es veu més ben atès mitjançant una solució política a Síria, però s’haurà d’esforçar durament per assegurar que l’aliança tripartida de la qual és membre treballa cap a aquest resultat específic. Altrament, l’oposició al si d’institucions estatals clau i grups socials essencials pot tractar d’evitar que Jordània segueixi un rumb intervencionista.
Ara bé, si Jordània demostra ser un soci poc digne de crèdit, corre el risc de provocar les mateixes conseqüències que intenta evitar.
7-XII-13, Yezid Sayigh, lavanguardia